La caseta del plater

El festival Tradicionàrius arriba a la seua vintena
edició i no podem fer altre que felicitar-nos per aquesta inaudita
persistència, a la qual tantes coses devem i que tantes hores de gaudi ens ha regalat.

La longevitat del cicle gracienc és una bona prova
de que, per damunt dels recursos econòmics ?aquí escassos però ben
administrats?, per damunt de l?enrenou mediàtic ?tan vel·leitós i frustrant amb
la seua sistemàtica ignorància? i per damunt de les benediccions dels gurús de
la indústria cultural ?que encara deuen preguntar-se com sobreviu?, amb seny,
tenacitat i compromís es pot arribar molt lluny. Aquest és el gran mèrit de
Jordi Fàbregas ?ara escudat per Quim Soler i Tito Pelàez.

Qui anava a dir als seus fundadors que el
Tradicionàrius encara se celebraria vint anys més tard? Ni el més lúcid
visionari li haguera vaticinat tan llarga trajectòria.

El Tradicionàrius naix en una època de vaques
magres per a la música en general i per a la música en català en particular. La
cançó passava per un dels seus pitjors moments històrics, la salsa progressiva havia
passat de moda i encara faltaven un parell d?anys per a l?esclat del ?rock
català?. A Espanya, la ?movida? exhauria el seu crèdit mentre al món els
gèneres clàssics s?encallaven al pantà de la postmodernitat tot esperant
l?arribada del grunge, la
postpsicodèlia, la world music i l?acid house.

Hom partia pràcticament de zero: només amb les minses
bases que havien anat assentant una colla d?excèntrics franctiradors ?La Murga, el Tercet Treset,
l?Orquestra Galana?. Però s?hi encertà el camí i a partir d?aquí la iniciativa
començà a créixer d?una forma inusitada: s?aconseguí una seu estable ?el Centre
Artesà de Gràcia?, es creà una discogràfica pròpia ?Tram? i el model començà a
propagar-se pel territori ?La
Pobla de Segur, Roquetes, el Lluçanès, Ondara, Sa Pobla…

Mai arribà a tenir una massa crítica suficient
perquè la seua incidència social tinguera efectes macroculturals però ha sabut
mantenir una tensió continuada en la base dels moviments associatiu, fet que
l?ha acabat convertint en un dels pilars de l?excel·lent moment que viu a hores
d?ara la música en català.

Des de la seua segona edició, el Tradicionàrius
edita cada any un disc recopilatori amb material, algunes vegades inèdit, de la
pràctica totalitat de les formacions i intèrprets que intervenen en el cicle.
Així doncs, en tots aquests anys ha publicat un total de dinou discos amb més de quaranta hores de
música d?arrel tradicional.

Per celebrar el seu vinté aniversari, hem volgut
seleccionar una cançó inèdita de cadascun d?aquestos discos ?i dos del primer,
perquè cobreix dues edicions? tot fent, així, un petit recorregut al llarg de
la història del cicle que ens permet resseguir l?evolució dels principals
corrents estètics que ha albergat i apuntar-ne un balanç provisional de les seues
principals aportacions.

Ens ha eixit una mica llarg, però és que vint anys
donen per a molt. (continua)

1989

La Rural, ?El pardal quan
s?ajocava?
Bitayna,
?El matí de sant Joan?

El primer disc arribà el segon any del festival de
la mà de la productora Salseta Discos. Hi havia tots els noms pioners: Primera
Nota, Solistes de la Costa,
Jaume Arnella, Els Trobadors… juntament a algunes formacions tradicionals com
Els Garrofers de Mataró o els Ministrers de la Vila-Nova.

El disc, enregistrat en directe durant les diverses
sessions del cicle, esdevé avui un testimoniatge impagable d?un temps
d?il·lusió i de vertigen artístic: aquell so primitu, aquella convicció
absoluta en el filó estètic descobert, aquella frescor d?ullal pirinenc en les
interpretacions, aquell entusiasme del públic davant d?una oferta identitària
desconeguda fins aleshores… tot queda fixat fidelment sobre un vinil que
conté, entre d?altres cançons recuperades en enregistraments posteriors, aquestes
dues joies inèdites: una ?cançoneta nova? a càrrec de la superbanda que reuní a
Miquel Àngel Tena ?possiblement el talent més infravalorat de tota l?escena
musical catalana?, Ton Rutlló ?feliçment retornat enguany als escenaris?, Rosa
Zaragoza i Panxito, i un antic romanç que Bitayna interpreta escandint
acuradament la seua secular bellesa.

1990
Urbàlia
Rurana, ?Jota?

Encara estaven calentes les cendres de Cànem quan
quatre dels seus membres inicien una de les aventures musicals més reeixides en
la història recent del País Valencià. Ho fan amb aquesta deliciosa cançó ??Ai
la vesprada com balla, / mira quin cel ballador!…?? malauradament reclosa en
un vinil descatalogat tot i que Jordi Fàbregas i la formació alternativa
d?Urbàlia ?El Cançoner de les Comarques del Sud? l?han rescatada en alguna de
les seues actuacions en directe.

1991
La Pobletana, ?Adéu polleta d?aigua?

La Pobletana era el nom de la formació que encapçalava
Artur Blasco abans de noliejar El Pont d?Arcalís. ?Adéu polleta d?aigua?, un
clàssic del Pirineu, la va recuperar després en els dos primers enregistraments
del Pont ?la K7 Balls i cançons de camp i muntanya (1995)
i el CD Balls i cançons del Pirineu (1998)?
però, tot i la bondat d?ambdues versions, en cap cas superen l?entranyable
ingenuïtat d?aquesta, clarament beneficiada pels repunts de cítara ?Traudel
Jungbauer? i bandonió ?Joan Carles López? que la travessen.

1992
Orquestra
Simfònica de la Canya,
?Cançó de l?antic pastor?

El Tradicionàrius ha instigat molt sovint ambicioses
iniciatives artístiques de moltes de les quals n?ha quedat ben poc rastre. No
és el cas de l?Orquestra Simfònica de la Canya, formació que aplegava el bo i millor de la
incipient escena folkie de llavors: la seua Suite
de la Pobla de
Segur protagonitzava de dalt a baix el quart disc del festival. Allí hi
havia aquesta captivadora ?Cançó de l?antic pastor?, una bella lletra de Jaume
Arnella musicada per Ferran Martínez que el primer recuperaria uns anys més
tard ?Tradicionàrius?96 (1996)? en una versió més austera. El Pont
d?Arcalís també l?ha incorporada recentment al seu repertori ?Aigua més aigua (2005).

1993
La Principal del Metro, ?La filòloga?

El talent musical de Marcel Casellas només és
comparable a la seua hiperactivitat. Això l?ha dut a ser un dels grans
animadors del festival on ha participat davall mil màscares diferents: el
Quintet Fibonacci, Casellas Sextet Folk, La Principal de la Nit o la que durant molts anys
va ser la seua formació franquícia i, curiosament, la única que no ha deixat
constància discogràfica: La
Principal del Metro. Aquesta peça mostra l?habilitat de
Casellas per aplegar diversos estils i referents sonors en un llenguatge propi
i reconeixible. La Principal
de la Nit la
recuperaria ?en una versió cantada amb lletra de Miquel Pujadó? en el seu
primer disc, L?envelat violeta (2004).

1994
Els
Ministrers de la Vila-Nova,
?Ball de l?Àliga de Barcelona?

Des de bon començament, els Ministrers de la Vila-Nova han estat els
encarregats de fer el seguici inaugural del Tradicionàrius i són, per aquesta
raó, el grup que compta amb més intervencions als discos del festival. Aquí
interpreten una bellíssima peça datada al segle XVI
que ratifica l?hegemonia estètica de moixigangues i balls d?àligues
dintre del nostre repertori melòdic?amb la Muixeranga d?Algemesí i
el Ball de l?Àliga de la Patum
de Berga al capdavant.

El disc inclou altres temes inèdits força
interessants com ?Vora voreta del mar? dels Trobadors o la ?Cançó de Pandero? de Pandero, el nou aixopluc
de Miquel Àngel Tena. A més, suposa l?estrena al cicle d?una formació des de
llavors imprescindible en totes les seues edicions: Quico el Cèlio, el Noi i el
Mut de Ferreries ?que s?hi marquen una de les seues millors cançons, la ?Jota
espaïda del pas del vent?.

1995
Maria
Laffitte, ?El poder del cant?

Dolors Laffitte, promesa de la
Nova Cançó en els seus inicis ?quedà segona
al Festival de la Canción
de Barcelona del 1968 interpretant amb Lluís Llach el tema ?A cara o creu?? i
després intèrpret amb prestigi internacional com a cantant del grup Els
Trobadors, canvia el seu nom quan deixa aquesta formació i repren la seua
trajectòria en solitari al costat de Lautaro Rosas. Una de les primeres mostres
de la nova etapa és aquesta antiga cançó enregistrada aquí en directe en una
versió tan pulcra com emocionant. Anys després la inclouria al seu disc Canciones tradicionales de Cataluña (2002)
en una gravació més severa i afectada.

1996
Músics
de Safeu, ?La vella i l?estudiant?

Anomenat inicialment Cobla Tres Quartans Músics de
Safeu, es tractava d?un grup format per tres joves intèrprets que barrejaven
intuïció creativa i tarannà descarat i que semblaven encapçalar una segona
generació de músics preparada per qüestionar la jerarquia vigent. El grup no
arribà tan lluny com la seua vàlua i l?optimisme dels observadors auguraven
però els seus components segueixen en primera línia tot fent bones algunes de
les prediccions: Felip Morales lidera ara Arbre de Cabra, possiblement el grup
de ball folk amb més potencial del moment; Jordi Vallverdú, Xufu, a més de girar amb Sol de Nit,
s?ha especialitzat com a cornamusaire de sessió ?se?l pot escoltar en els
treballs de Toni Xuclà, Ia Clua, David Cervera, Xavier Maristany, etc; i Marc
Egea és en l?actualitat, i després del seu pas per El Pont d?Arcalís, el nostre
sonador de viola de roda més important ?els seus discos en solitari (D?aquí, d?allà i de més enllà, 2001; Karagöz
& Hacivat, 2005) o en
companyia (Les ratlles del món, 2003; Melanocetus, 2005) són
inclassificables prodigis de música contemporània.

1997
Les
Violines, ?Vals del Graire de la
Mola?

Potser a algun valencià catalanòfob i essencialista
li agafaria una taquicàrdia en escoltar aquest inesperada versió de ?Maria Rosa
/ Ja ve Sento de ca la nóvia? acreditada com a vals pirinenc pertanyent al
repertori del sonador de violí Pepito Farré, el ferrer de Tuixén (Alt Urgell).
Així es presentaven en societat Les Violines, la formació de dones violinistes
comandada per Simone Lambregts ?una holandesa instal·lada a Barcelona i ben
coneguda de l?escena folk  per la seua participació en dos dels grups més destacats, Clau de
Lluna i Primera Nota.

1998
Jaume
Arnella i Primera Nota, ?Dormir a la palla?

Amb motiu del desé aniversari del cicle, dos dels
seus puntals i fundadors s?ajunten una nit per girar la vista enrere i
interpretar algunes de les seues cançons més estimades; entre elles aquesta
?Dormir a la palla? que Arnella explica així en les notes del disc Les cançons del Pont de les Formigues (1999)
on n?inclou una nova versió: ?com tothom, també els de la faràndula, a vegades,
tenim una certa necessitat d?autoafirmació?.

1999
La Cobleta de la Selva, ?En aquesta santa
casa?

El triple CD concebut com un homenatge al
violinista Peret Blanc ?amb un disc que conté les interpretacions originals de
l?entranyable músic de Beget i altres dos amb versions d?aquestes o temes
inspirats per la seua figura a càrrec de tots els participants en l?edició del
festival? recull una bona col·lecció de material inèdit, fet que el fa
especialment interessant: ?Un carreter català? d?Urbàlia Rurana, ?Xotis de la
relliscada? de De Soca Rel, ?Pericon con con? de Traüt de Tarí, ?Els carlets?
de Xarop de Canya, etc.

Entre tots ells hem volgut destacar aquesta peça
interpretada per Mirna Vilalsís i Xavi Múrcia amb el seu heterònim menys
conegut ?és fàcil que els hageu sentit fent repertori infantil amb el nom de Samfaina
de Colors o seduint-vos amb la seua calidesa melòdica davall l’àlies de Tralla? i potser més
inspirat, La Cobleta
de la Selva. El
seu únic disc, fins el moment, Cançons
d?aquell temps (1998), resta com una petita pedra preciosa del nostre joier
musical.

2000
Cati
Plana, ?1r, 1a?

El folk català ha donat molt pocs instrumentistes
que hagen gosat d?iniciar una carrera en solitari i no serà per manca de
talents interpretatius. Cati Plana, acordionista precoç temprada al caliu
d?Arséguel, en féu un conat en aquesta edició del cicle, però la temptativa no
tenim notícies que es tornara a repetir. Sí que l?hem vista fent duet amb Marc
Egea ?amb esplèndids resultats artístics? però temes com aquest avalarien
sobradament una segona escaramussa. Sempre hem tingut la sospita que Cati, ben
abrigallada amb l?acompanyament instrumental pertinent, podria ser la nostra
Sharon Shannon.

2001
Xarop
de Canya, ?Braus de Foc?

La formació que, de bon tros, més carrers catalans
ha trepitjat ?amb les seues gralles, els seus xanquers i el diable
que més estimem? no ha descurat mai la seua faceta d?animació de ball. Aquest
tema de David Farran explica les raons del seu èxit persistent: gust en la
composició, eufòria en la interpretació i tot el bon rotllo que calga per
acabar-ho d?adobar.

2002
La Beniterrània, ?Peteneres?

Sorprenentment, la Beniterrània van
ometre en el seu primer disc, Sentiments (2004),
aquesta poderosa, violenta, arrasadora versió de la ?Petenera? que n?accentua
els seus trets flamencs condicionada per una extraordinària banda
d?acompanyament. Apa i Teresa Segarra l?interpreten posant tota la carn a la
graella, ell pletòric de força i ella amb aquella precisió sentimental que tant
ens sedueix.

2003
Pomada,
?Mira?m a la cara, sense por?

La irrupció de Pomada en l?escena folk dibuixà una
ratlla en el seu eix cronològic: hi ha un abans i un després. Carles Belda i
Helena Casas foren bastant més que una alenada d?aire fresc en un ambient que començava
a carregar-se: esdevingueren un veritable vendaval que envolà tots els papers i
en forçà una ordenació diferent. La seua actitud escènica, la seua manca de
prejudicis estètics, la seua intel·ligència per llegir la tradició musical i,
sobretot, la seua originalitat a l?hora d?escriure cançons propiciaren un
ascens fulgurant que, possiblement, no saberen acabar de pair. En tot cas,
només ells i Pascal Comelade han estat capaços de fer de la tradició, pop i del
pop, tradició.

2004
Baetúria,
?Medievalia?

El Tradicionàrius ha vist emergir i desaparèixer
infinitat de formacions i ha obert les seues portes a tota mena de propostes
innovadores o immobilistes, des de l?ortodòxia més atàvica a l?experiment més
agosarat.

Baetúria formen part d?una nova fornada de bandes
que basen la seua inspiració en un eclecticisme intuïtiu i una certa habilitat
per a la barreja. Guanyadors del Sona 9 2003 en la categoria de folk, arribaven
al festival per presentar el seu primer disc, Retallable (2004). Al recopilatori, però, inclogueren aquesta cançó
inèdita que mostra les seues inclinacions estètiques: una mica de rock
progressiu, una mica de ball folkie i un pessic de tímbrica celta.

2005
Biel
Cladera, Collut, ?Cançó de batre?
Jacint
Hernández, ?Cançó de batre?
Miquel
Àngel Tena, ?Cançó de batre?
Pep
Gimeno, Botifarra, ?Cançó de batre?

El 2005 vaig tenir el plaer de dirigir i presentar
l?espectacle Canta la terra, concebut
per l?infatigable ?i admiradíssim? Toni Torrens per celebrar el Xé Aniversari
de la Fundació
de l?Escola de Sa Ximbomba de Sa Pobla (Mallorca). A l?espectacle participaven
cantadors de Sa Pobla (Biel Collut,
Toni Ballador, Antònia Mussola), del País Valencià (Pep Botifarra, Jacint Hernàndez, Empar
Sanchis) i del Principat (Miquel Àngel Tena). El recopilatori recull una petita
part de l?espectacle; petita, però important: les cançons de batre són
segurament la part amb més mèrit estètic ?i més vulnerable a l?oblit? del
nostre patrimoni cançonístic.

2006
Arbre
de cabra, ?Carmencita?

Ara que el ball folkie
sembla haver perdut l?empenta que posseïa en la passada dècada i comença a
ser sigil·losament desallotjat de festes majors i festivals amb ínfules de
modernor, comencen a sorgir algunes formacions interessantíssimes que, a una
tècnica interpretativa més que depurada, afigen un bon domini de la plaça i una
dinàmica d?espectacle ben travada. És el cas d?Arbre de cabra, banda comandada
pel mestre de gralla Felip Morales que ens fa un tast de les seues bondats amb
aquesta polca extreta del repertori de Ramon Roig Arengadetes.

Una bona manera d?anar fent boca mentre esperem
quines sorpreses ens depararà el disc del 2007.

Nota: Del Tradicionàrius es parla també, a bastament, en el bloc veí dels Totxos, totxanes i maons.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!