La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
Crònica del 2006. I. La mala salut del rock català
caixa dels trons amb un post ?dins del seu bloc hostatjat a La Vanguardia? on, amb el
conegut reguitzell de tòpics, una gramàtica intuïtiva i una ostentosa mala fe,
començava qüestionant la capacitat del rock català per renovar-se i acabava
realitzant una esmena a la totalitat de la música catalana contemporània: ?En fin, que personalmente hace tiempo que
me aburre escuchar música en catalán, que me parece toda igual y que me resulta
decepcionante que nadie logre componer algo que no suene a lo de siempre?.
Atés que Quim Vilarnau i Titot ?amb tot l?estol de
comentaristes anònims o identificats que s?hi ha afegit a la festa? ja li han
replicat amb l?argumentari pertinent i el coneixement de causa que mancava en
la provocació original, permeteu-me que li done la raó en una cosa i que la
felicite pel seu clarivident diagnòstic: el ?rock català? té mala salut. I
tant! Tan mala salut que ja fa temps que és un cadàver!
Hi calia tanta perspicàcia? ?Sembla una mica
pàl·lid…? Fotre! Com que és una calavera! (continua)
El ?rock català? va ser un fenomen d?eufòria
popular propiciat per la il·lusió de normalitat que generava. Un fenomen que
tenia tots els defectes que provocaven les seues virtuts; el fruit d?una
anomalia històrica que es redreçava a la valenta, tot d?una, sense donar temps
als seus protagonistes perquè depuraren les seues evidents limitacions
artístiques i pugueren competir en igualtat de condicions al mercat de consum.
Ja fa temps, però, que el ?rock català? deixà de
ser necessari. La molesta etiqueta gentilícia ?que denotava el caràcter
excepcional del fenomen: allò que en onomàstica se?n diu ?principi de
negativitat relativa?? deixà de tindre sentit des del moment en què se
consolidà una escena musical més o menys estable. Després, l?evolució de les
bandes principals en féu la resta: desapareguts Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït,
el ?rock català? va expirar sense fer massa soroll deixant pas a un panorama
diversíssim on excel·lien definitivament alguns dels seus millors talents
?Lluís Gavaldà, Adrià Puntí…? i on la llavor sembrada rendia una collita
esplendorosa: aquella que l?autoanomenada ?periodista multimèdia? no sabia
alfarrassar.
El disc d?homenatge a Sopa de Cabra, demagògic
pretext de Crespo per endollar la maquinària anticatalana, o la pel·lícula Rock & Cat ?trista, decadent,
decididament necrològica?, no són altra cosa que l?inici dels tràmits per
beatificar tan venerable cadàver.
El 2006, tanmateix, ha donat molt més de si que
aquestes cerimònies de nostàlgia interessada. Per no estendre?ns massa, ho
podríem resumir destacant-ne sis fets i dues anècdotes.
- El
2006 ha
estat l?any en què s?han desdibuixat, de forma ja irreversible, les
divisions entre els gèneres, fet que invalida les categories crítiques
vigents i posa contra les cordes el periodisme ?especialitzat?. El
concepte de mestissatge sembla obsolet ?perquè tot és ja mestís? i no
diguem els conceptes de rock, folk i cançó d?autor. Molts intèrprets i
grups es belluguen còmodament en els territoris fronterers entre aquests
estils i passen de l?un a l?altre amb una alegre desimboltura: els premis,
les publicacions, les prestatgeries, encara no s?han adaptat a la nova
situació. - S?hi
observa una preocupant correcció a la baixa, quant a incidència social, en
les noves aventures d?alguns dels músics més significats: ni Thió ni
Quintana són Sopa de Cabra, ni Aramateix és Brams, ni La Troba Kung Fu és
Dusminguet, ni el Belda o Conxita són Pomada. - Sembla
evident també que la música catalana comença a recuperar un cert
predicament més enllà de les fronteres lingüístiques amb els Antònia Font
seguint l?estela de Refree ?però sense esquers espanyols? i acaparant
elogis i posicions elevades en els balanços anuals ?Rock de Lux: 5é millor disc de l?estat; Mondosonoro: 5é; El
Periódico: 1r… - Els
perifèrics es fan amb l?hegemonia artística. Alguns dels millors treballs
discogràfics de l?any provenen de músics i bandes exclosos generalment
dels mitjans de comunicació generalistes, ousiders de tota mena i condició, secrets massa ben guardats
per la crítica: Eduard Canimas, Xavier Baró, El Fill del Mestre, Màrius
Asensi i 21 grams,
Eduard Iniesta, Xerramequ Tiquis Miquis, La Troba Kung Fu, Conxita,
Pascal Comelade i Enric Casasses, Relk… - Resulta
ben palés el magnífic estat de salut artística que gaudeix la cançó
d?autor al nostre país amb Feliu Ventura encapçalant les llistes de vendes
i un extraordinari esplet de vells i nous noms configurant un panorama que
només resisteix comparacions amb el de trenta anys enrere. L?anunci de la
retirada de Llach no podia arribar en millor moment. - Menció
a banda mereix la com més va menys silenciosa revolució que es viu al País
València. Per això li dedicarem un post monogràfic amb què tancarem
aquesta crònica de l?any.
Les dues anècdotes a què al·ludíem són l?accidentat
homenatge al Dioptria de Pau Riba i
la lamentable deriva artística de la
Fira de Manresa.
L?homenatge al Dioptria
se saldà amb una batussa monumental entre els organitzadors ?la revista Enderrock? i l?homenatjat que amenitzà
els preliminars amb una devastadora carta publicada al bloc Pau Riba-Cau de
Fans i tancà l?acte amb unes frases plenes de mala bava: "Jo m?aguantava
dret fins que van arribar els enderrocs… aquí em teniu, totalment enderrocat.
I, pel que veig, l?edifici del rock s?ha enderrocat amb mi". L?Enderrock contraatacà amb una tremenda
editorial on desqualificava tots els que s?havien mostrat crítics amb
l?homenatge, incloent-hi l?interessat. Una editorial que a mi em recordà
l?escrit inclòs per la discogràfica en la carpeta del Dioptria per compensar i esmenar les invectives expressades per
Riba en el text que presentava el disc: una forma de tancar l?homenatge amb
coherència estilística. En fi, són els riscos de jugar amb la contracultura i
tractar ingènuament els subversius. D?altra banda, el concert d?homenatge, emés
el dia 2 de gener pel Canal 33, resultà francament decebedor: cap de les
cançons del disc guanyà amb les noves interpretacions que, en el millor dels
casos, no passaren de voluntarioses i el tractament donat per Llibert Fortuny i
David Soler ?tot i els seu ostensible entusiasme? evidencià una incomprensió
absoluta de l?arquitectura interna d?una de les obres cabdals de la música
catalana de tots els temps.
Tampoc sembla que van comprendre el que duien entre
mans els organitzadors de la Fira
de Manresa d?Espectacles d?Arrel Tradicional que tancaren l?etapa de Ferran
Bello al front del CPCPTC amb un fiasco descomunal: les grades absolutament buides
del pavelló del Nou Congost per presenciar l?espectacle estrella de la fira,
?Temps de caló?. Una fira que comptava amb la programació menys atractiva de
tota la seua història, amb la cultura d?arrel tradicional que presumptament
s?hi promociona gairebé desallotjada del cartell ?quan no, programada en espais
equivocats i amb dimensions desmesurades com l?espectacle citat.
Anècdotes a banda, el 2006 restarà en els nostres
modestos anals com un any esplèndid per a la música d?expressió catalana, malgrat
els laments persistents de la indústria discogràfica i la minuciosa ignorància
d?alguns periodistes arrogants.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo crec que Rock & Cat es un film excel·lent.I s´hi apunten noves possibilitats musicals.
No siguis una Crespo qualsevol,home!.Que per fotre ja hi son els de sempre,els enemics de debó.
Homònim
La imatge de les grades buides del Nou Congost en el concert de rumba a Manresa era llastimosa. I tot i l’ambient gèlid, el concert no estava malament.
Els organitzadors van justificar-se dient que va ser un èxit artístic rotund i que només acabar el bolo ja s’havien contractat dues actuacions més a França. Però aixecar una producció d’aquesta envergadura perquè només ho vegin tres o quatre programadors sembla excessiu.
Pel que fa a la programació en general, sí que hi va haver una deriva sense cap criteri aparent. El millor concert que vaig veure amb diferència va ser el de l’Orquestra Àrab de Barcelona. I pel que m’han dit, el de Las Migas va estar molt bé.
Per vore si ens em sortim.