La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

11 de desembre de 2006
Sense categoria
1 comentari

Memòria Selectiva 1: Anita Anita

Niça, 18 de novembre de 2006

Viatge a Niça per motius professionals. Hi arribe
amb referències més aviat minses, l?agenda col·lapsada i un disc sota el braç.
Un vell disc que conserve, no sé si per raons sentimentals, estrictament
musicals o senzillament ideològiques, entre els més apreciats de la meua
col·lecció. Un disc que, segons els seus autors, té Niça com a ?centro di gravitazione e di complicità?:
Anita Anita (Robi Droli, 1988),
l?espectacle concebut pe Janluc Sauvaigo i Patrick Vaillant i enregistrat per
aquest darrer amb Jan-Màri Carlotti, Riccardo Tesi i Daniele Craighead.

Anita Anita és una obra estranya fruit,
sobretot, del neguit creatiu de tres genials artistes provençals: Sauvaigo,
polièdric i enigmàtic creador ?arquitecte, pintor, poeta, músic de rock
alternatiu?, un dels darrers baluards de la llengua niçarda, dialecte de
l?occità relativament proper al català; Vaillant, brillant mandolinista
embarcat en desenes de projectes ?entre ells els seminals Bachàs, històrica
formació de folk occità afincada a Niça? i veritable centre gravitacional
d?aquest; i Carlotti, amb la seua carrera en solitari recentment estrenada
després d?abandonar Mont-jòia, el grup amb què assentà les bases de
l?occitanisme cultural modern, detentor d?una veu esmolada i vibrant que
acapara el protagonisme sonor de l?obra. Vaillant i Carlotti ja havien
treballat junts quan els seus respectius grups decidiren fusionar-se en
Bachàs-Mont-jòia i, més tard, en el primer disc de Carlotti ?Lignane
/ Linhana
, 1984? on
Vaillant assumí ben bé la direcció musical. (continua)

Els altres dos integrants de la formació, Tesi i
Craighead, venien d?un grup de breu trajectòria però immensa trascendència:
Ritmia, que deixà per a la història una obra mestra de la magnitud de Forsa il mare (1986) i una metodologia
d?intervenció estètica sobre els substrats tradicionals molt imitada anys a
venir.

Tots quatre aborden, en Anita Anita, les arestes mítiques de les figures de Giusseppe
Garibaldi i la seua esposa brasilera Ana María de Jesús Ribeiro, l?Anita que
dóna nom al disc. Garibaldi, nascut a Niça el 1807, encarna el prototip
d?aventurer revolucionari del segle xix: un
segle on tots dos termes, aventura i revolució, conservaven un significat encara
sense devaluar. Utopista, pre-socialista, nacionalista, republicà; la seua vida
és una lluita continuada per uns ideals avui una mica obscurs i boirosos, atesa
la progressiva implantació de la unicitat moral que ens atenalla, però que en
aquell segle convuls nodriren algunes biografies admirables. Garibaldi va
conéixer Anita el 1839 quan participava a la Guerra de los Farrapos, en la revolució
separatista contra l?imperi brasiler que s?esdevenia a la República de Río Grande do Sul. Amb
ella passà deu anys intensos: deu anys de combats al Brasil, a l?Uruguai ?on es
casaren el 1842? i a Itàlia. En una d?aquelles peripècies, Anita, embarassada
de cinc mesos i malalta de tifus, va morir en plena retirada vora la platja del
llac de Comacchio, a Mandriole, prop de Ràvena. Tenia vint-i-vuit anys i la
seua mort inaugurava una llegenda que el temps engrandiria notablement.

Sauvaigo i Carlotti, autors dels
textos de Anita Anita,
descarten,
però, tota connotació èpica i es decanten per una tendresa entranyable
en el
tracte dels dos personatges i per una malenconia amarada de fatalisme
que li confereix a tot plegat un irresistible regust agredolç.

A mi em resulta
especialment emotiva ?La balada de Felis Galean e Noré Ciais?, un bellíssim
cant a l?amistat obra de Sauvaigo ?publicat uns anys abans a la revista Ratapinhata Nova ? que en la
interpretació de Carlotti assoleix un dels cims artístics del disc.

He escoltat desenes de vegades
aquesta cançó meravellosa, però hui sembla completament nova quan sona als
auriculars mentre el primer sol del matí reverbera sobre els ocres groguencs
de la vièia vila i passege lentament pels seus carrerons estrets. Estic
en territori Garibaldi, en territori Sauvaigo, en territori Vaillant. Tot pren
un sentit novell i els significats es basteixen a corre-cuita entre llesques de
cel blau, finestres mallorquines i uns ocres persistents com més va més
lluminosos. La vièia vila es desperta
lentament. Hom ruixa els carrers, disposa el taulell a les botigues, posa a
fregir els primers arrebossats del matí. Tard o d?hora, el passeig m?abocarà a
l?incommensurable espectacle de la Cours Saleya, el mercat de flors i fruites que es
desplega ja gairebé a tocar del mar ?podeu veure?l com escola el seu blau
metàl·lic pels pòrtics de la plaça. Si coincideix amb els cors finals de la
cançó ??O Felis, mon fraire, aquí li sera basta d?erba / per curbir lo miéu
cuòr ferit…?? no responc dels meus sentiments.

  1. Estimat Vicent,

    Dóna’m la vareta màgica-disc per traslladar-me, en el moment precís de la teva visió, i fer real el somni que ens transmets.
    Niça!!! Els carrerons, el cel, les places, el mercat, el mar, els colors, les cançons… i els sentiments!
    No el sabia aquest tresor. I no el vull haver, però sí que el vull saber i m’agradaria veure’l.

    Fins aviat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!