La caseta del plater

7
d?octubre de 2006

Viatgem a Mutxamel, convidats pel Grup Alacant i el
consistori local, per participar en una taula rodona integrada en els actes
organitzats amb motiu del II Aplec de Sonadors que se celebra en la població
aquest cap de setmana.
És tracta d?un viatge amb un atractiu multiplicat
per quatre, així que no oferim més resistència que la que aconsellen les
mínimes normes de cortesia: en primer lloc, Mutxamel és un dels focus de
resistència lingüística més importants de les comarques meridionals del país i
compta amb un ajuntament conscient d?aquesta significació geocultural. En segon
lloc, el Grup Alacant ?amb els germans Lluís-Xavier i Miquel-Àngel Flores ben
destacats al capdavant? és una plataforma de dinamització cultural i
lingüística amb una productivitat de dimensions bíbliques i una transcendència
que la manca de perspectiva històrica ens impedeix d?amidar amb precisió. En
tercer lloc, la taula rodona comptarà amb la participació de dos amics amb qui
ens uneix una complicitat entranyable ?Ferran Riera i Miquela Lladó? i un jove
etnògraf murcià a qui admirem en la distància: Emilio del Carmelo Tomàs. I, en
quart lloc, òbviament, anem a retrobar-nos amb els sonadors tradicionals i, entre ells, l?admiradíssim So Antiu de Mutxamel. (continua)

Acabada la taula rodona, unes multitudinàries
danses serviren per traslladar el públic de la casa de la cultura a les portes
de l?Ajuntament on s?inicià el II Aplec de Sonadors.

Com l?any passat, el Grup Alacant havia convocat un
seguit de colles de sonadors tradicionals que no acostumen a eixir del seu àmbit
geogràfic més pròxim. L?oportunitat de la convocatòria és inqüestionable perquè
en queden ben poques. Al País Valencià, llevat del So Antiu i unes poques
agrupacions del Maestrat ?Llucena, Atzeneta, Culla?, ja no hi ha rastre
d?aquells grups de corda i percussió que satisfeien totes les necessitats
musicals del poble ?balls, rondes,
asguilandos, aurores, etc. Afortunadament, en els darrers anys han anat sorgint
colles de gent jove que, emulant aquests sonadors populars, es distancien
escrupolosament de l?estereotip encarcarat de la rondalla del grup de danses,
abandonen les indumentàries museístiques i mixtificadores i assumeixen la
tradició musical autòctona com un patrimoni del present que encara es pot
gaudir ?i no com un curiós vestigi del passat que cal recuperar. El Grup
Alacant seria un bon model d?aquestes formacions obertes, integradores, que abaixen
la música tradicional de l?entaulat a peu de plaça i que encapçalen el procés
de restitució popular d?unes músiques embargades durant anys pels grups de
danses hereus, molt sovint contra la seua mateixa voluntat, de l?acció
desvirtuadora dels Coros y Danzas de la Sección Femenina.

El propi Grup Alacant obrí l?encontre amb els seus
embats enèrgics i desacomplexats al folklore musical del camp alacantí; els
seguí la rondalla de Culla, primera mostra rotunda i vigorosa d?una forma de
cantar i de tocar que caldria aprendre de forma peremptòria perquè amaga, en
les seues formes arcaiques i genuïnes, algunes de les essències més singulars
de la tradició musical valenciana. Després, Lluís Pastor, el Conill, carismàtic
xaramiter d?Agost ens regalà una petita treva de xaramita ?així s?anomena la
dolçaina al camp d?Alacant? abans que els sonadors de Ciutadella ens
submergiren de nou en les cabaloses i encara poc escorcollades aigües del
fandango menorquí. A continuació fou el torn de La cuadrilla de Auroros de la Hermandad de las
Benditas Ánimas de Patiño (Múrcia) qui, amb el seu nou i llampant enregistrament
discogràfic sota el braç, comparegué per demostrar, per enèsima vegada, que la
familiaritat que ens suscita el folklore murcià obeeix a raons profundes i
remotes ?amb el fandango exercint d?horitzó mític comú. I, per fi, tancà l?Aplec
el So Antiu de Mutxamel ??so? és el nom que es dóna en aquell rogle a les
rondalles de corda. És difícil resumir ací les virtuts musicals d?aquesta
nombrosa i heterogènia colla de músics. Hauríem de subratllar, especialment, les
tècniques interpretatives que atresoren ?colpejats, variacions instrumentals,
col·locació de la veu, afinació?, el repertori que interpreten ?jotes,
pastorets, les inoblidables malaguenyes? i, per damunt de tot, la seua
sonoritat: el matalap fosc i espés que sostenen les guitarres i la percussió ?pandorga,
postisses, sonalles, ferrets, canya? d?on despunten lleument el guitarró
repicat del Rompe i els cercles melòdics de llaüts i bandúrries i des del qual
s?alça una veu convulsa i crispada, amb tanta força com neguit: si us arriba francament
adolorida i exhausta per l?esforç deduireu que és el Rejol; si té deixos que
pressentiu antiquíssims, segurament serà Juan la Timotea; i si sembla
sortir d?un pou molt fons i s?enlaira com un colom en la vesprada ?animosa i distingida?
no dubtareu que es tracta d?Alfonso la Figuera, un cantador que es veneraria en altres
latituds i al qual, si en aquest País arribara el trellat un dia o altre, hauria
d?atorgar-se-li un càtedra de cant tradicional.

Un avís, però: els micròfons desballesten el seu so,
l?escenari els engarrota i els enregistraments discogràfics on participen
disten molt de reflectir el seu vertader potencial expressiu. Cal gaudir-los fora
d?aquests formats incòmodes que no s?adiuen amb el seu caràcter espontani i
popular. En la sobretaula d?un sopar, com el que ens regalà l?organització una
vegada finalitzat l?aplec, no tenen preu. Allà, s?acaben els miraments, es
deixen anar i tant se val que banalitzen una malaguenya primorosa ??Mira que la
cosa té collons?? o que es deixen engatussar pel folklore canari més amanerat ??Esta
noche no alumbra (la farola del mar)??; la seua música travessa el temps com un
llampec i ens transporta a un univers sonor fascinant que crèiem desaparegut. Ells
en custodien el secret.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!