La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
5 d'octubre de 2006
Sense categoria
0 comentaris
L?encegador espurneig
[La Coixinera i Escandall], Titani, Temps Record, 2006, TR1073-GE07
Titani
és el nom d?un metall que, afegit en la seua justa proporció a la pasta de
carbó, sofre i oxidant amb què es fàbrica la pólvora, fa que creme amb un
feréstec i encegador espurneig blanc. La metonímia habitual del llenguatge popular
ha acabat atorgant el nom del metall als coets que el contenen en la seua
barreja combustible, uns artefactes pirotècnics molt utilitzats en els nostres
correfocs per guarnir bèsties i dibuixar, des de les maces dels diables, els
característics paraigües de guspires blanques.No
em resulta estrany, doncs, que la
Coixinera i Escandall hagen escollit aquest nom per al seu
espectacle conjunt perquè la música que hi manufacturen escapa dels seus
instruments amb la ferocitat i el resplendor del doll de foc d?un d?aquestos
coets.
Ja
ho tenien, això, quan circulaven per separat. La Coixinera, amb la seua
vitalitat escènica, la convicció en la seua proposta artística i el seu so
vigorós i desvestit de prejudicis estètics, ha esdevingut tot un referent en la
promoció del patrimoni musical maresmenc i en l?animació dels més esbojarrats
saraus de plaça. Escandall, per la seua banda, representen el sector dolçainer
més temperamental i genuí del País Valencià. Músics de carrer, primer que res,
i bèsties d?escenari com a conseqüència, amalgamen força bruta i precisió
sentimental per donar un aliatge compacte i sense fissures, pletòric de víscera
i caràcter.
La
fusió de totes dues propostes esdevé així un remolí electritzant, absorbent, amb
les dolçaines perfectament dissoltes en una massa orgànica de ritmes densos i
timbres fulgurants.
Trencadors?
De cap manera: a hores d?ara tot sembla ja inventat. La seua aportació als poc
atapeïts prestatges del folk-rock autòcton és de tarannà i d?actitud: s?hi
llencen com si els hi anara la vida; més que llegir la partitura,
l?envesteixen; i és aquest nervi, aquesta energia desfermada, aquesta fúria
interpretativa la que ens fa girar la mirada i deixar-nos arrossegar per la
seua estela lluminosa.
Com
resistir-se al brunzit neguitós, l?olor enervant, l?encegador espurneig? Per
més fermesa que hi oferim, ens convencen a la força. Per la força.
és el nom d?un metall que, afegit en la seua justa proporció a la pasta de
carbó, sofre i oxidant amb què es fàbrica la pólvora, fa que creme amb un
feréstec i encegador espurneig blanc. La metonímia habitual del llenguatge popular
ha acabat atorgant el nom del metall als coets que el contenen en la seua
barreja combustible, uns artefactes pirotècnics molt utilitzats en els nostres
correfocs per guarnir bèsties i dibuixar, des de les maces dels diables, els
característics paraigües de guspires blanques.No
em resulta estrany, doncs, que la
Coixinera i Escandall hagen escollit aquest nom per al seu
espectacle conjunt perquè la música que hi manufacturen escapa dels seus
instruments amb la ferocitat i el resplendor del doll de foc d?un d?aquestos
coets.
Ja
ho tenien, això, quan circulaven per separat. La Coixinera, amb la seua
vitalitat escènica, la convicció en la seua proposta artística i el seu so
vigorós i desvestit de prejudicis estètics, ha esdevingut tot un referent en la
promoció del patrimoni musical maresmenc i en l?animació dels més esbojarrats
saraus de plaça. Escandall, per la seua banda, representen el sector dolçainer
més temperamental i genuí del País Valencià. Músics de carrer, primer que res,
i bèsties d?escenari com a conseqüència, amalgamen força bruta i precisió
sentimental per donar un aliatge compacte i sense fissures, pletòric de víscera
i caràcter.
La
fusió de totes dues propostes esdevé així un remolí electritzant, absorbent, amb
les dolçaines perfectament dissoltes en una massa orgànica de ritmes densos i
timbres fulgurants.
Trencadors?
De cap manera: a hores d?ara tot sembla ja inventat. La seua aportació als poc
atapeïts prestatges del folk-rock autòcton és de tarannà i d?actitud: s?hi
llencen com si els hi anara la vida; més que llegir la partitura,
l?envesteixen; i és aquest nervi, aquesta energia desfermada, aquesta fúria
interpretativa la que ens fa girar la mirada i deixar-nos arrossegar per la
seua estela lluminosa.
Com
resistir-se al brunzit neguitós, l?olor enervant, l?encegador espurneig? Per
més fermesa que hi oferim, ens convencen a la força. Per la força.
[Text inclòs a la carpeta]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!