La caseta del plater

Visitem la extraordinària factoria d’investigació, divulgació i dinamització de les músiques tradicionals basques que Juan Mari Beltran dirigeix a Ergoien, un llogaret de baserris dispersos pertanyent al municipi d’Oiartzun, als peus de les penyes d’Aia i les llegendàries mines romanes d’Arditurri.

La Herri Musikaren Txokoa està instal·lada a les antigues escoles d’Ergoien, enmig dels prats que travessa el riu Oiartzun, encara ben transparent abans que la indústria paperera d’Errentería el convertesca en un brou dens i grisós per abocar-lo a la badia de Pasaia.

Les escoles conserven la seua fesomia rural i el propòsit didàctic del seu origen. Repartides en dos plantes, la primera allotja el museu d’instruments musicals on s’exposa una part important de la col·lecció que Juan Mari ha reunit al llarg de la seua vida. El museu es pot visitar virtualment des de la pàgina web de l’entitat però òbviament, no és aquesta la millor forma de fer-ho: paga la pena concertar una visita guiada i conéixer-lo de la mà del mateix impulsor que obri les vitrines, fa sonar els instruments i us regala la seua conversa plena de saviesa i passió. L’exposició és modesta en faramalla museogràfica —els recursos són migrats i ben aprofitats— però magnífica en contingut i contextualització dels instruments que s’exhibeixen organitzats familiarment i cedint l’esperat protagonisme a l’organologia euskaldun.

A la segona planta hi ha el centre de documentació, on Juan Mari ens mostra ben pagat la localització privilegiada de la col·lecció completa de Caramella i ens endossa uns elogis i uns compliments aclaparants, venint de qui vénen.

Nosaltres, per la nostra banda, no deixem de sorprendre’ns amb l’entusiasme i l’energia que posa en joc Juan Mari, sempre il·lusionat en el següent projecte i atropellant-se en els que vindran després: ens mostra les galerades del recull de gravacions de l’agrupació instrumental acordió-dultzaina que està a punt de publicar i, com qui revela un secret molt cobejat, ens acosta a l’ordinador per mostrar-nos els darrers fonogrames en què treballa i que constituiran, d’ací a poc, la plasmació sonora del seu monumental Dultzaina Gipuzkoan. 1950, hamarkada arte (2004), un exhaustiu compendi del repertori de l’instrument fins a l’any 1950.

La conversa es desvia obligadament cap a la salut de la música tradicional en els nostres respectius països i constatem el fenomen que, amb diferents dimensions i incidència social, es dóna a tots dos: un redescobriment dels vells cançoners i danses populars allunyat de l’aproximació folklòrica. En el cas basc, ell ho explica molt gràficament: “ací hi ha dos processos que semblen connectats: un decaïment progressiu dels grups de danses i un notable augment de la gent que li agrada ballar músiques tradicionals a la plaça sense haver de vestir una indumentària especial. Fixa’t: fa vora vint anys tocaven a la plaça d’Oiartzun Alaitz eta Maider, que eren la bomba —venien milers de discos— i no ballava ningú; a les festes d’enguany hi havia un trikitilari sense tanta anomenada i no s’hi cabia. És fantàstic!”.

La conversa s’allarga i no se n’aniríem mai, però la xicalla no comparteix la nostra engrandida admiració per una de les figures més importants de la música popular basca i ens espera afora amb l’amenaça de començar a fer servir la imaginació. Així que ens acomiadem de Juan Mari i recorrem la vall de l’Oiartzun en direcció a Pasai Donibane on acabarem la vesprada fent-nos un refresquet al sol en la plaça oberta al mar i el  seu urbanisme incomparable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!