La caseta del plater

Donostia és una damisel·la envanida i coqueta amb l’autoestima estovada al sol en la platja de la Kontxa i una pau interior, pregona i encomanadissa, erigida sobre la permanent constatació de la mar i la confiança de que aquest lleu vent que regolfa des d’Igeldo i Ondarreta arriba pentinat per la llum negra dels ferros immortals de Chillida.

Hi ha una elegància intrínseca a la ciutat que comença en la forma en què abraça la mar temperant la ferocitat cantàbrica, i s’estén per l’arquitectura urbana i el gest contingut dels passejants: una sofisticació gens impostada, que es vol arrelada i cosmopolita alhora i que es reforça davall la mirada embadalida, impotentment nostàlgica, del visitant fugisser.

No és estrany, doncs, que quan un petit col·lectiu de músics començara, a cavall de les dècades de 1980 i 1990, a fer circular cançons amb aires arty, despreocupadament refinades, perfumades amb un to melangiós i exposades amb una sonoritat neta i cristal·lina, algú identificara el seu pathos singular amb el de la pròpia ciutat on es gestaven, recuperara una vella etiqueta d’incidència frustrada —s’havia fet servir sense massa èxit deu anys abans per englobar les poques formacions locals que pretenien discutir l’hegemonia als noms emergents de la movida madrilenya— i visibilitzara un dels corrents estètics principals de la heterogènia i artísticament irregular escena indie espanyola, el Donosti Sound.

Eren els temps en què Kortatu o Hertzainak s’ensenyorien de la banda sonora dels locals de la part vella i en què, aparentment aliens a aquest rebombori social i musical, Ibon Errazkin i Teresa Iturrioz començaven a donar formar a un cançoner pop que tenyia d’acidesa la ingenuïtat i que retratava escenes quotidianes presumptament intranscendents. Las Aventuras de Kirlian, com anomenarien la seua proposta musical, seria la primera fita d’un llarg camí saludat amb entusiasmes impresos en cadascuna de les seues diverses encarnacions posteriors, el més depurats Le Mans o els libèrrims i  apologèticament excèntrics Single.

Le Mans constituirien, al costat de La Buena Vida i Family, l’essència d’aquell Donosti Sound: els seus discos estan plens de cançons de núvols baixos, de plovisqueig somort, de cristalls embafats, de sol que s’intueix passatger, de mar metàl·lica… i amb una impúdica sentimentalitat canalitzant-ho tot.

Mai vaig congeniar amb el seu pop mel·liflu i unes inquietuds vitals molt allunyades de les meues. Només Family i cançons com “Nadadora” arribaren a trasbalsar-me emocionalment sense que aleshores poguera explicar-me per què: es tractava d’un romanticisme naïf servit sobre uns codis expressius que bevien directament dels New Order més orgànics, però tenien una màgia subtil i indefinible, el “soplo en el corazón” que vaticinava el títol del seu únic disc, que no ha envellit gens.

Avui, badant sota l’atenta vigilància dels tamarindes del passeig, he pensat molt en aquelles cançons d’aspecte banal i voluntat escapista, en l’estètica serena i melancòlica de La Buena Vida, en l’aguda finor de Le Mans, i he cregut reconéixer-les en aquest paisatge ciutadà on conviuen recialles de la belle epoque amb modernitats efímeres.

Potser el Donosti Sound no només s’emmirallava en la ciutat: la denominació també reflectia, voluntàriament, una molt determinada ideologia urbana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!