La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

25 de novembre de 2014
0 comentaris

Ayşenur Kolivar, Bahçeye Hanımeli (La Mediterrània Invisible, 17)

AYŞENUR KOLIVAR, Bahçeye Hanımeli, Kalan, 2012, 557

La Mar Negra és el punt de trobada dels mons balcànic, caucàsic i anatòlic: un lloc de convivència i conflicte entre múltiples ètnies que han salvaguardat parcialment la seua identitat enmig de les recurrents turbulències polítiques esdevingudes a la regió.

La particular filiació d’aquesta pluralitat ètnica li confereix una riquesa cultural que es veu especialment reflectida en un patrimoni musical vastíssim, el qual, malgrat la seua notable diversitat, posseeix certs trets característics comuns que podríem atribuir més a una qüestió de feeling que a alguna qualitat objectivable.

Aquest feeling és el que ha buscat Ayşenur Kolivar en el seu primer disc en solitari: un treball concebut com la culminació d’una llarga etapa d’investigació i interiorització de les músiques de les diferents cultures que es congreguen a les riberes de la Mar Negra —la turca, la circassiana, la pòntica grega, la georgiana, la búlgara, la hemshin o la laz, entre d’altres— que la cantant fa seues amb una naturalitat i credibilitat insòlites.

Ayşenur Kolivar no és una nouvinguda, però. L’havíem pogut veure col·laborant amb els Kardes Türküler, amb Birol Topaloglu, amb Himket Ayçiçek o al front dels Helesa, però aquest disc redimensiona la seua figura d’una manera inesperada: ja no és la cantant ben bé desconeguda que donava una nota de color en discos d’artistes consagrats. Ara segurament la jerarquia s’ha capgirat.

Amb vint-i-cinc peces repartides en dos discos, Bahçeye Hanımeli és, primer que res, una petita enciclopèdia musical de la Mar Negra, però no és aquest el seu propòsit principal: resulta del tot evident que Ayşenur Kolivar no hi ha treballat amb voluntat estrictament documental i, per això, la seua estratègia artística bascula des de la reconstrucció d’un paisatge sonor idealitzat a la creació posada al servei de la vehiculació de sentiments contemporanis sobre patrons musicals antics.

La barreja d’enregistraments de camp i overdubs d’estudi, d’instruments tradicionals (kamancha, tulum) amb altres de clàssics o de moderns —amb lleus afegits de textures electròniques, fins i tot—, juntament amb la puresa de les seues interpretacions vocals, embegudes de sabor popular i d’una expressivitat profunda i delicada, basteixen un edifici estètic d’una solidesa i una bellesa corprenedores. Tot encaixa amb la precisió d’un cos orgànic: les cançons s’hi succeeixen com si la seqüència del disc fos el seu flux natural mentre ens transporten de la carn a l’esperit, de la joia al lament i de la foscor a la llum, sempre guiats per una veu que ressegueix, a gola oberta i amb tots els matisos aspres de la terra, les connexions, soterrades davall la Història, d’un horitzó sencer de pobles vora la mar.

 

Caramella, 29

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!