La caseta del plater

Segurament hi ha tantes Romes com mirades inspira aquesta aparatosa, bigarrada, excessiva ciutat. Ciutat d’antigalles mostoses, de marmotretos coents, d’humanitat ostentosa, de velles arrogàncies, de suburbis que vacil·len entre la vitalitat i la depressió, de racons urbans bellíssims.
Roma espanta i enamora alhora: ens captura en el seu fragorós remolí que amalgama passat i present, contrareforma i romanticisme, gesmil i tarquim, blanc de marbres i color terra de façanes, Fellini i Miquel Àngel, Neró i Vittorio Emanuele, el Bernini que fa carrera gitant-se amb la neboda del Papa i el Borromini que se suïcida fastiguejat.
Si totes les ciutats són intrínsecament contradictòries, Roma és la ciutat.
A Roma li han dedicat moltes tonades que reforcen l’imaginari de la Roma turística: veritables publireportatges cantats que apel•len, ben bé en grau d’exclusivitat, a aquella Roma idealitzada que fàcilment podríem associar al passeig en vespa de Gregori Peck i Audrey Hepburn en Roman Holiday. Una Roma glosada des dels ulls de l’alteritat, necessàriament desnaturalitzada, que enfita amb el seu èmfasi ensucrat.
Però també se l’ha cantada des de dins, ajustant íntimament les proporcions d’amor i cansament que la seua quotidianitat suscita, per buscar-ne un balanç sincer i genuí que deixe al marge les afectacions prescriptives.
Una fugaç visita a la ciutat, obligadament nocturna i voluntàriament allunyada de l’escenografia monumental, ens permet recuperar algunes de les nostres cançons romanes favorites. Heus-ne ací una tria precipitada.

Antonello Venditti, “Roma Capoccia”
Theorius campus, It, 1972

El debut de dos gegants de l’escena musical italiana, Francesco de Gregori i Antonello Venditti, es produí amb aquest disc compartit, un treball estrany des de la seua mateixa concepció, que ometia el nom dels seus artífex a la caràtula —amagats davall un àlies estrambòtic— i que se’ns presenta encara avui amarat d’una màgia singular.
Els anys posarien a de Gregori uns quants esglaons per damunt de Venditti en la disputada jerarquia artística dels cantautori italians, però ningú no ho hauria vaticinat després d’aquesta primera confrontació de la qual aquest n’ix clarament vencedor —de Gregori resultà ser una magnífic corredor de fons; Venditti excel·lí com a esprinter mentre li durà la rauxa juvenil, impostada més tard amb força èxit de públic però amb la inspiració cada vegada més intermitent i esmussada.
Tots dos s’havien format en l’ofici de cantautor al petit escenari del Folkstudio de Roma, el local que un artista americà volander, Harold Bradley, havia obert a la Via Garibaldi, el carrer per on el Trastevere comença a enfilar-se cap el Gianicolo. Allà, al costat de Giorgio lo Cascio —que també toca al disc— i Ernesto Bassignano, constituïren una colla que hom coneixia com I Giovani del Folk(studio).
Per aquest disc, carrejaren totes les influències que uns joves de l’època post-hippie podien agarberar —pinzellades de folk americà, de psicodèlia, de cançó italiana…— i confegiren un enregistrament eclèctic, fresquíssim, completament captivador.
Entre un grapat de cançons memorables, destacava per la seua vigoria melòdica i el seu text en dialecte romà dedicat a la ciutat, “Roma Capoccia”, un tema escrit per Venditti quan tenia catorze anys que esdevindria la pedra angular de la seua carrera.
La cançó estrafà la cèlebre sentència llatina “Roma caput mundi” per convertir-la en un altra sentència no menys cèlebre, “Roma capoccia der mondo infame” que Venditti canta, acompanyat del piano amb la seua particular i enèrgica pulsació, tot vestint la interpretació amb un apassionament genuí, pletòric de convicció.
L’autor dedicaria més tard algunes altres cançons al paisatge romà —”Campo de’ fiori”, “C’è”, “Grazie Roma”, “Ho fatto un sogno”— però en cap d’elles assoliria el poder evocador que posseeix la senzillesa d’aquells primers versos:

Quanto sei bella Roma quand’e’ sera
quando la luna se specchia
dentro ar fontanone
e le coppiette se ne vanno via,
quanto sei bella Roma quando piove…

[Vídeo] de la cançó original il·lustrada amb la inevitable col·lecció de diapositives romanes
[Vídeo] enregistrat en directe durant la gira del Tour Arancio, 2005

Sergio Caputo, “Un sabato italiano”
Un sabato italiano, CGD, 1983

Sergio Caputo ha sigut un rara avis en l’àmbit de la cançó d’autor italiana: des d’aquest primer disc de llarga durada, que trencava amb els estilemes convinguts del gènere, fins a la seua posterior marxa a Califòrnia, a finals de la dècada de 1990, per dedicar-se a les partitures amables del smooth-jazz, aquell creuament del bop i el pop comercial que inaugurà George Benson una dècada abans.
De fet, les cadències del jazz s’escolaven ja per tots els temes que conformaven el seu disc iniciàtic. La cançó “Un sabato italiano” en concret, s’encavalla sobre un swing animós i vitamínic, com sonaria l’“Ain’t Misbehavin’” de Fats Waller després d’una bona dosi de vigoritzant. El so, tanmateix, és pur pop anys vuitanta, amb els sintetitzadors protagonitzant els típics riffs ballables i una voluntat evident de subratllar l’artificiositat sintètica i moderna de l’acompanyament —en el videoclip la banda feia servir instruments de metacrilat.
Aquest contrast entre l’aire retro del ritme i la modernitat de la instrumentació reforça l’amalgama d’ironia i sofisticació que s’apodera de la cançó. Resulta difícil resistir la seua proposta canalla, una invitació a celebrar la nit en la “Roma felliniana”, quan el “pitjor sembla que ja ha passat”.

E in questo sabato qualunque è un sabato italiano
Il peggio sembra essere passato
La notte è un dirigibile che ci porta via lontano

Durant el 2013 Caputo celebrà el trenté aniversari de la seua edició amb la publicació d’un llibre de memòries —titulat, precisament, Un sabato italiano (Mondadori)— i l’enregistrament d’una nova versió de l’àlbum sencer, ara repristinat dels ornaments vuitanters per deixar apreciar la seua armadura jazzística original.

[Videoclip] original del 1983

Claudio Baglioni, “Porta Portese”
Questo piccolo grande amore, RCA, 1972

Claudio Baglioni representa el prototip d’un determinat cantant italià: veu nasal lleument esgarrada, una certa inflació de romanticisme en el posat i una sensualitat que diríeu prefabricada per a incidir directament en el públic femení.
Amb aquesta sensualitat irrompé per la porta gran al mercat discogràfic espanyol: “Sábado por la tarde” —al costat de “Señora mía” i “Jardín prohibido” de Sandro Giacobbe, “Te amo” d’Umberto Tozzi o “De amor ya no se muere”, de Gianni Bella— somogué les adolescències inquietes d’una generació que intuïa una modernitat alliberada que es resistia a arribar.
Baglioni, però, posseïa una substància artística més complexa que els seus companys de seducció, i ja el 1972 havia presentat un àlbum conceptual que li rendia èxit comercial i bona reputació en la premsa especialitzada. Questo piccolo grande amore explicava la història d’un jove que, fugint de la policia després d’una manifestació estudiantil a la Piazza del Popolo, coneixia una xicona amb la qual vivia la seua primera experiència amatòria; l’aventura, però, es tallaria en sec per la seua citació al servei militar. Ja de volta llicenciat, el jove descobria que l’amada havia fet via i tenia un altra parella mentre ell es debatia entre la desolació per la traïció i la puresa del seu amor etern.
“Porta portese” pertany a la darrera part de la història: el protagonista ha acabat el servei militar i acudeix a aquest popular i tumultuós mercat ubicat al sud del Trastevere per comprar-se uns pantalons vaquers amb els quals sorprendre l’amada per la nit. La cançó descriu magníficament l’ambient festiu del mercat en paral·lel als sentiments d’eufòria que aclaparen el jove —tota una troballa estètica l’acarament dels paisatges interior i exterior que esclata en la joiosa tornada:

Porta Portese
cosa avrai di più?

El final de la cançó, però, avança les males notícies que li esperen al xicon: entre l’estrèpit del mercat emergeix una veu popular que llança a l’aire un stornello, gènere de cançó improvisada romà que s’interpreta a l’aire, amb una melismació molt particular,  i que es conforma amb una estrofa de tres versos, el primer dels quals molt sovint inclou la invocació a una flor:

fiore de sale
l’amore fa penà ma nun se more
d’amore nun se more me se sta male

El 2009 el disc va tindre una important represa amb la pel·lícula homònima dirigida per Riccardo Donna i inspirada en el seu argument, i amb l’edició del disc Q.P.G.A. —el títol del qual és un acrònim de l’original— on Baglioni tornava a enregistrar els quinze temes que el conformaven inicialment i n’afegia trenta-set més que completaven la història, acompanyat d’un bon grapat de noms il·lustres de la cançó italiana: Andrea Bocelli, Mina, Riccardo Cocciante, Antonello Venditti, Jovanotti, Gianni Morandi, Laura Pausini, Franco Battiato , etc.

[Vídeo] de la cançó il·lustrat amb imatges del mercat.

Francesco de Gregori, “Per le strade di Roma”
Calypsos, Sony, 2006

Il Principe és un dels cantautors italians més atractius i complexos i, sens dubte, el més americà de tots. Fill legítim de Fabrizio de André i, alhora, fill bord de Dylan, ha sabut integrar en el seu discurs artístic el millor de les dues tradicions cançonístiques: de André i Dylan, sí, però també Luigi Tenco i Leonard Cohen, Luigi Grechi —el seu germà— i Paul Simon, Giovanna Marini i Woody Guthrie. Molt atent al cançoner popular i a la poesia més selecta, la seua obra discorre per un deliciós eclecticisme musical posat al servei d’uns versos poderosament suggestius que ha escampat per trenta-dos discos de llarga durada, si qui subscriu no n’ha perdut el compte —el que fa trenta-tres veurà la llum en un parell de setmanes.
“Per le strade di Roma” s’incloïa en un treball aparentment de transició —modestament subtitulat “9 canzoni nuove”— encaixat entre les seues dues obres majors de la passada dècada: Pezzi (2005) i Per brevità chiamato artista (2008).
Inspirada en “Streets of Philadelphia” de Bruce Springsteen, d’on pren el pathos poètic, els teclats flotants i la dicció atrapada per una tristesa escèptica, la cançó exposa un retrat desolat de la capital italiana esbossat amb la particular habilitat per a l’addició d’imatges, les metàfores ambigües i la narrativa sinuosa i envoltant que caracteritza l’autor. No hi busqueu, però, la Roma dels marbres imperials o les fatuïtats barroques: de Gregori canta a la Roma polsosa, on “tutto si arroventa e tutto fuma” i, en caure la nit, la foscor esdevé rosada blanca.

E a tocchi a tocchi una campana suona
Per i ragazzi che escono dalla scuola
E sognano di fare il politico o l’attore
E guardano il presente senza stupore
Ed il futuro intanto passa e non perdona
E gira come un ladro
Per le strade di Roma

[Vídeo] amb l’àudio acompanyat d’una imatge fixa.

Gianmaria Testa, “Gli amanti di Roma”
Lampo, Chant Du Monde / Harmonia Mundi, 2007

Gianmaria Testa ha sigut ferroviari i no sé si això —l’estranya fascinació que de xiquet sentia pel gremi dels guarda-agulles i els caps d’estació— té a veure  amb el magnetisme amb què des de fa molts anys m’atrau la seua figura: de vegades interpreta les cançons amb un grau d’introversió tan profund que diríeu que l’espiàveu mentre roman a la garita de l’estació absort en els seus pensaments. Supose que en aquesta imatge també pesa la seua veu fumada i continguda, pròxima al murmuri confidencial, i el caràcter sigil·lós dels seus textos i les seues músiques.
Quan Testa publicà Lampo era ben bé un desconegut a Itàlia. Havia publicat dos discos en segells francesos sense massa ressò, però ara anava a penetrar amb força en el mercat casolà gràcies a una esplèndida col·lecció de cançons que reunien la desimboltura en les distàncies curtes del cançoner popular i l’elegància nocturna dels aires de jazz: “Canzone del tempo que passa”, “La tua voce”, “Polvere di Gesso” o la mateixa “Lampo” descobrien un cantautor amb una sensibilitat intensa i tibada que alguns volgueren situar en l’estela de Paolo Conte —l’origen piemontès i la sobrietat en la dicció ho feien potser inevitable—, però que exhibia una veu pròpia difícil d’afiliar a cap escola o moviment.
Una de les joies del disc era, sens dubte, “Gli amanti di Roma”, un vals íntim que titil•la entre dos llums, beneficiat de l’acordió de Riccardo Tesi i el bellíssim piano de Rita Marcotulli, i que, una vegada instal•lat en la memòria, acompanyarà totes les passejades vora el Tevere, mentre fem l’inútil recompte de les parelles enamorades i ens deixem dur per una malenconia lenta i fosca com l’aigua del riu.

Sui ponti di Roma gli amanti son tanti
ma quanti, nessuno lo sa
e parlano e ridono
ridono e toccano
e guardano l’acqua che va…

[Vídeo] il·lustrat amb un bonic seguit d’imatges en blanc i negre dels ponts de Roma

Franco Califano, “Roma nuda”
Tutto el resto è noia, Ricordi, 1976

El passat trenta de març de 2013, quan una malaltia s’emportava per sempre Il Califfo, La Repubblica donava la notícia amb un titular ben descriptiu: “Morto Franco Califano, poeta e cantore. Di donne, borgate e libertà”. I, en efecte, l’autor de “Roma nuda” —i d’un bon grapat més de cançons gravades a foc en l’imaginari col·lectiu italià— fou un home sentimental i faldiller, un cantant popularíssim en els suburbis —com en els nightclubs de les classes acomodades— i un caràcter llibertari a la seua manera.
Califano fou també un sac de contradiccions: romà fins el moll de l’os, però tifoso de l’Inter; playboy i vividor, malgrat l’amargor antiga que habitava en moltes de les seues cançons; pecador rigorós i sistemàtic alhora que veí i admirador de Ratzinger; adorat per exhibir la transgressió i encarcerat per excedir la llibertat.
Tutto el resto è noia —la sentència que va prendre com a consigna vital: “Tota la resta és avorriment”— suposà el seu primer gran èxit com a intèrpret després d’haver-se fet un nom com a lletrista: Ornella Vanoni, Mina o Mia Martini —amb el cèlebre “Minuetto”— havien gaudit ja del seu inusual talent. El disc contenia temes inevitables des de llavors al seu repertori de directe —com el que li dóna títol, “Me ‘nnammoro de te”, “Io non piango” o “Bimba mia”— i consolidava el tarannà noctàmbul, seductor i canalla amb què Califano construí la seua imatge pública.
“Roma nuda” descriu un passeig erràtic i nocturn després d’haver estat abandonat per una dona. El protagonista pren la ciutat com a còmplice i confident, s’excusa per omplir-la de llàgrimes en una tornada inoblidable —“Roma nuda… / scusa si perdo lacrime pe’ strada / mal che vada / fa finta che so’ gocce de rugiada”— i troba refugi i consol en un angoletto del carrer. L’esperada cançó de desamor esdevé així el seu contrari: una íntima i roent declaració d’estima a la ciutat. Impossible no recordar la seua tonada quan es vagareja de nit sobre l’empedrat fosc i lluent dels seus carrers.

‘N amico nun ce sta che me po consolà stasera
m’attacco a ‘sta città che s’è addormita già da ‘n ora
cammino su de lei, su strade uguali a pelle scura
si poi se sveglierà, io certo nun glie posso fa’ paura…
Roma nuda…

[Vídeo] amb imatges de Roma nocturna

Massimiliano d’Ambrosio, “La danza immobile (l’amore ai tempi del Folkstudio)”
Cuore di ferro, Emerald Records, 2009

No recorde com vaig conéixer Massimiliano d’Ambrosio. Potser ajudat per algun dels fils infinits amb què es teixeix la xarxa o potser a partir d’alguna ressenya elogiosa al Blogfoolk, a l’Isola o a alguna de les altres beneïdes antenes que ens permeten mantenir una mínima connexió amb les músiques que es facturen a terres italianes. Sí que recorde, però, l’addicció que em provocà el seu primer disc, Il mio paese (2005), amb cançons que arribaren per a voletejar per casa durant una bona temporada —“Palla, Pallina”, per exemple, i els seus primers versos que segueixen torbant-me com el primer dia: “Venga pure questa notte / che mi sporca di paura…”—.
El segon disc, Cuore di ferro, ja no tingué un impacte semblant, però perseverava en una forma de cantar molt vulnerable, molt dolça i molt pròxima i una poètica que l’apartava dels camins més transitats, contemplativa i incisiva alhora.
“La danza immobile”, un tema que es belluga sobre coordenades estètiques properes a l’univers expressiu de Paolo Conte, és un bon exemple del poder evocador dels seus moments més lírics. D’Ambrosio formava part de la darrera generació gestada al caliu del Folkstudio i amb aquesta cançó rememora l’ambient del vell local trasteverí mentre deixa que s’obri lleument la cicatriu de la ferida deixada per un amor juvenil —com qui cerca redimir-se del present despertant els dolors del passat:

Tutto rinnegare tutto
per un po di vita
tutto rinnegare tutto
tutta la fatica
settimane ad aspettarsi
tanta strada per fermarsi qua.

Escoltant la cançó, mentre paladege lentament un corretto assegut a la terrassa del local que ocupa l’edifici veí on hi havia el Folkstudio, em guanya la nostàlgia com un colp de vertigen. Una nostàlgia abstracta i punyent que preferesc abandonar tot d’una mentre remunte la Via Garibaldi i em confonc entre els turistes nocturns que s’autoretraten contra la foscor romana recolzats en les baranes del Ponte Sisto.

[Vídeo] amb imatges pres del canal de l’autor

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!