La caseta del plater

ESTELLÉS POP
(Lletres Valencianes, 31. Podeu consultar el número complet ací)

7 d’Estellés
Vicent Andrés Estellés – Bertomeu
Edicions del Bullent / Picanya / 2012

Albert Ortega, Bertomeu, musica una selecció de poemes de Vicent Andrés Estellés i es suma així al seguit d’iniciatives que, amb l’estímul de la declaració del 2013 com a Any Estellés per banda de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, estan redimensionant a l’alça la figura pública del poeta.

Vivim un segon boom Estellés. En aquesta ocasió, però, la perspectiva que ens concedeix el temps ens permet una ponderació més reflexiva i assaonada de les seues enormes virtuts, de la seua talla de poeta universal. I més encara a mesura que s’estén el coneixement de la seua fecunda producció poètica.
Un dels instruments més poderosos de difusió de la poesia estellesiana ha sigut, des dels temps de l’extraordinària irrupció pública que protagonitzà durant la dècada de 1970, la musicació dels seus poemes: n’hem pogut inventariar recentment més de dos centenars, xifra que el situa al capdavant d’aquest particular indicador de popularitat en tot l’àmbit lingüístic.
En els darrers mesos, aquest instrument ha multiplicat la seua incidència amb l’edició de diversos treballs discogràfics consagrats, monogràficament, a l’obra del poeta de Burjassot: Jaume Arnella, Ximo Caffarena, Pau Miquel Soler, Pau Alabajos, Salvador Bolufer, Natxo Gironés o el duet format per Marc Sempere i Marc Egea en són alguns dels autors.
(continua)

Albert Ortega és un músic de llarga i coneguda trajectòria. I primer amb diverses formacions —Ampelt, Vinojuan, Noir— i després ja amb aquesta definitiva encarnació com a Bertomeu, ha donat mostres sobrades de la seua solvència en la composició de cançons: coneix molt bé els ressorts ocults que converteixen una peça musical en un artefacte autònom amb vida pròpia. Per això no ens estranya la naturalitat amb què converteix en cançó els set poemes d’Estellés seleccionats: tant se val que es tracte d’uns versos incontestablement icònics —«Assumiràs…»—, un succint epigrama —«Vida», potser el millor moment del disc—, una peça ja amb fesomia de cançó —«Cançó de la lluna»— o altra de versificació irregular i amb escassa predisposició melòdica —«Oh clar país». Bertomeu musica Estellés com si partira de zero: ignora conscientment les dues-centes musicacions que el precedeixen i travessa el poeta amb la seua intuïció musical, bastida sobre aquella mena de pop d’autor on sembla trobar-se tan còmode. Aquesta operació li permet eixir del repte, més que amb set poemes cantats, amb set noves cançons. Ho explica Vicent Torrent en el pròleg i no sabríem dir-ho millor: «Fa impressió sentir els versos d’Estellés musicats i cantats per Albert amb les seues ferramentes musicals i amb la seua sensibilitat sonora. Es contempla un Estellés vist amb ulls actuals, diferent de moltes de les versions d’altres músics anteriors». Aquest és, sens dubte, un dels principals mèrits de l’obra: Bertomeu aconsegueix, amb les arts d’aquell ofici que amb tanta perícia domina, que Estellés sone irrebatiblement seu.
El llibre es completa amb una petita propina inèdita: el poema mecanoscrit que Estellés va dedicar a Enric Ortega, pare d’Albert i membre d’Al Tall, arran del seu dissortat traspàs l’any 1978. Una bonica forma de tancar cercles i posar l’oportú colofó a un treball molt personal.