En Marià era d’aquells que donàven “cancha” veies que estava al darrera de moltes de les coses que és feien però sempre es mantenia en un discret racó de la foto… M’agradava el Marià desque el vaig veure cantar al teatre del meu Col·legi on malvada per cantar jo també a Barcelona Tenia la força d’un deu perdut en cantar No No No deixaré de lluitar!! en Marià fou un dels que em varen decantar definitivament per la cançó quan només tenia 16 anys .Ell no ho sabia .Sol passar amb els que sempre “donen cancha”
La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
17 de maig de 2013
Sense categoria
1 comentari
El somriure de Marià Albero
Rebem la notícia de la mort de Marià Albero —brusca i inesperada: feia temps que no en en sabíem massa coses— amb poques hores de diferència amb els darrers episodis d’infàmia violenta i biliosament antivalenciana que ens ha tocat patir: l’enèsim ultratge de l’estàtua d’Estellés a Burjassot i l’eloqüent revival sincrònic de la batalla de València, amb l’ultradreta rebentant un acte d’homenatge al poeta al mateix Burjassot i la dreta parlamentària —noteu la ironia en l’absència de prefix— vetant-li el nom al país en un exercici paradigmàtic de violència institucional que, entre d’altres conseqüències, expulsa del marc legal onomàstic tots els partits de l’oposició.
I no puc deixar de pensar en el rostre d’algun diputat, contret de malíccia arrogant en perpetrar el seu vot, mentre observe el somriure franc i net de Marià al bell mig de la fotografia que il·lustra l’apunt. Apareix a la contraportada de la BSO de Tatuaje —la pel·lícula amb què es presentà en societat Bigas Luna— i on participaren tres de les bandes més emblemàtiques d’aquell desconcertant vòrtex creatiu que l’inoblidable Gato Pérez batejà com a Ona Laietana: Música Urbana, Blay Tritono i La Rondalla de la Costa. Una foto de família presidida per Marià que evidencia l’enorme quantitat de talent que arribà a congregar-se al redós de la filosofia musical pregonada des de la sala Zeleste del carrer Argenteria a Barcelona: hi ha Xavier Batllés, Víctor Ammann —també recentment traspassat— , Joan Albert Amargós, Carles Benavent, Eduard Altaba…
(continua)
I no puc deixar de pensar en el rostre d’algun diputat, contret de malíccia arrogant en perpetrar el seu vot, mentre observe el somriure franc i net de Marià al bell mig de la fotografia que il·lustra l’apunt. Apareix a la contraportada de la BSO de Tatuaje —la pel·lícula amb què es presentà en societat Bigas Luna— i on participaren tres de les bandes més emblemàtiques d’aquell desconcertant vòrtex creatiu que l’inoblidable Gato Pérez batejà com a Ona Laietana: Música Urbana, Blay Tritono i La Rondalla de la Costa. Una foto de família presidida per Marià que evidencia l’enorme quantitat de talent que arribà a congregar-se al redós de la filosofia musical pregonada des de la sala Zeleste del carrer Argenteria a Barcelona: hi ha Xavier Batllés, Víctor Ammann —també recentment traspassat— , Joan Albert Amargós, Carles Benavent, Eduard Altaba…
(continua)
La Rondalla de la Costa, nom d’un espectacle que Marià havia estrenat amb Maria del Mar Bonet i Enric Barbat, acabà esdevenint la formació més singular i visionària de tot aquell esclat contracultural. Els seus referents ja no eren els Weather Report, Frank Zappa, Herbie Hancock, o el Miles Davis de Bitches Brew, que nodrien els seus companys d’aventures sòniques. Potser de manera fortuïta o intuïtiva, la seua brúixola no apuntava al jazz fussion, al free jazz o al rock progressiu. De fet no apuntava en cap direcció horitzontal: s’havia vinclat per apuntar cap a terra.
Utilitze aposta la paraula fortuït perquè el seu únic disc —descomptem aquesta col·laboració a Tatuaje i el l’àlbum on feren de banda d’acompanyament de Joaquín Carbonell, Con la ayuda de todos (1976)— sembla una barreja impossible d’elements dispersos que, de forma inversemblant, per pura alquímia atzarosa i geni creatiu a l’aguait, es materialitza en una de les primeres propostes reeixides de sonoritat autòctona contemporània. Records de València (Zeleste-Edigsa, 1976) conté materials provinents de tres fonts diferents: hi ha uns quants instrumentals de explícita filiació laietana —“A cap coronat…” o “L’autobús fa l’amor amb les Torres de Quart”—; un grapat de peces populars —“Roseta d’Olivella”, “Lo tio Pep”…—; i una col·lecció de poemes musicats de poetes valencians —extrets d’una lectura atenta de l’Antologia de la poesia valenciana que havia publicat Joan Fuster a l’editorial Selecta el 1956— on es percep la transició de Marià des del seu passat de cantautor raimonià —va publicar tres discos senzills durant la dècada de 1960— al seu present d’experimentació i col·lectivisme.
La Rondalla la conformaven aleshores Marià Albero, Xavier Batllés, Toni Xuclà, Xavier Garcia, Martí Soler, Manel Joseph i Gustavo Krupa Quinteros. Però al disc col·laboraran també músics tan importants com Toti Soler, Lautaro Rosas o Gato Pérez. Tots es belluguen a les palpentes, esperonats per una atmosfera de genuïna llibertat creativa i una intuïció tan intensa que per moments sembla clarividència. Batllés abandona les estratègies expansives que amb tanta fortuna havia posat en pràctica a l’Orquestra Mirasol i les seues formes musicals es tornen concretes sense perdre el caràcter espaiós i obert. Marià modula la dicció, elimina tota vel·leïtat emfàtica i s’ensenyoreix de la gravació amb la seua elegant i temperada presència vocal. I tot encaixa sense ensenyar les costures, com si s’hagués construït d’una peça, amb moments vertaderament formidables —“Recerca”, sobre el bellíssim poema de Maria Beneyto; “Breviari romàntic”, entranyable provatura modernista de Jacint Maria Mustieles; “Roseta d’Olivella” i la seua textura trèmula i vigorosa a un temps…
Dissortadament, les mateixes convulsions de l’època que propiciaren l’emergència d’una aposta musical tan insòlita com la seua, se l’acabaren emportant per davant sense permetre’ls deixar-nos testimoni de la seua interessant evolució. Fa poc Xavier Batllés començà a penjar al seu canal de youtube diverses peces enregistrades amb una casset durant un concert a les cotxeres de Sants l’any 1976 on, una renovada Rondalla de la Costa —amb Marià, Batllés, Xuclà, Soler, Víctor Ammann, Ramòn Olivares, Nacho Quixano i Quino Béjar— interpreta un nou repertori de música mediterrània avant la lettre: hi ha un tema marroquí —“Sahara”—, un de turc —“Izmir zeybeg”—, un d’Aragó—“Jota d’Alcañiz”—, unes buleries —“P’a la Niña de los Peines”, etc.
Dissolta la Rondalla, Marià fundarà amb Eliseo Parra el grup Sardineta i, ja desplaçat a Banyoles, els Grallers de Banyoles i el grup de música medieval Estampida, però ja no tornarà a lluir com ho féu en aquell 1976 que atrapa la fotografia.
Entre el seu somriure i el gest displicent del diputat en recolzar el vet a la denominació País Valencià, s’amaga tota la història recent d’aquest país sense nom: l’esperança i l’anihilació.
Utilitze aposta la paraula fortuït perquè el seu únic disc —descomptem aquesta col·laboració a Tatuaje i el l’àlbum on feren de banda d’acompanyament de Joaquín Carbonell, Con la ayuda de todos (1976)— sembla una barreja impossible d’elements dispersos que, de forma inversemblant, per pura alquímia atzarosa i geni creatiu a l’aguait, es materialitza en una de les primeres propostes reeixides de sonoritat autòctona contemporània. Records de València (Zeleste-Edigsa, 1976) conté materials provinents de tres fonts diferents: hi ha uns quants instrumentals de explícita filiació laietana —“A cap coronat…” o “L’autobús fa l’amor amb les Torres de Quart”—; un grapat de peces populars —“Roseta d’Olivella”, “Lo tio Pep”…—; i una col·lecció de poemes musicats de poetes valencians —extrets d’una lectura atenta de l’Antologia de la poesia valenciana que havia publicat Joan Fuster a l’editorial Selecta el 1956— on es percep la transició de Marià des del seu passat de cantautor raimonià —va publicar tres discos senzills durant la dècada de 1960— al seu present d’experimentació i col·lectivisme.
La Rondalla la conformaven aleshores Marià Albero, Xavier Batllés, Toni Xuclà, Xavier Garcia, Martí Soler, Manel Joseph i Gustavo Krupa Quinteros. Però al disc col·laboraran també músics tan importants com Toti Soler, Lautaro Rosas o Gato Pérez. Tots es belluguen a les palpentes, esperonats per una atmosfera de genuïna llibertat creativa i una intuïció tan intensa que per moments sembla clarividència. Batllés abandona les estratègies expansives que amb tanta fortuna havia posat en pràctica a l’Orquestra Mirasol i les seues formes musicals es tornen concretes sense perdre el caràcter espaiós i obert. Marià modula la dicció, elimina tota vel·leïtat emfàtica i s’ensenyoreix de la gravació amb la seua elegant i temperada presència vocal. I tot encaixa sense ensenyar les costures, com si s’hagués construït d’una peça, amb moments vertaderament formidables —“Recerca”, sobre el bellíssim poema de Maria Beneyto; “Breviari romàntic”, entranyable provatura modernista de Jacint Maria Mustieles; “Roseta d’Olivella” i la seua textura trèmula i vigorosa a un temps…
Dissortadament, les mateixes convulsions de l’època que propiciaren l’emergència d’una aposta musical tan insòlita com la seua, se l’acabaren emportant per davant sense permetre’ls deixar-nos testimoni de la seua interessant evolució. Fa poc Xavier Batllés començà a penjar al seu canal de youtube diverses peces enregistrades amb una casset durant un concert a les cotxeres de Sants l’any 1976 on, una renovada Rondalla de la Costa —amb Marià, Batllés, Xuclà, Soler, Víctor Ammann, Ramòn Olivares, Nacho Quixano i Quino Béjar— interpreta un nou repertori de música mediterrània avant la lettre: hi ha un tema marroquí —“Sahara”—, un de turc —“Izmir zeybeg”—, un d’Aragó—“Jota d’Alcañiz”—, unes buleries —“P’a la Niña de los Peines”, etc.
Dissolta la Rondalla, Marià fundarà amb Eliseo Parra el grup Sardineta i, ja desplaçat a Banyoles, els Grallers de Banyoles i el grup de música medieval Estampida, però ja no tornarà a lluir com ho féu en aquell 1976 que atrapa la fotografia.
Entre el seu somriure i el gest displicent del diputat en recolzar el vet a la denominació País Valencià, s’amaga tota la història recent d’aquest país sense nom: l’esperança i l’anihilació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!