Aljub: Exercicis de cal·ligrafia interior

Aljub, en minúscules, 2012, autoedició

El nom fa la cosa? No voldria encetar una discussió bizantina sobre fins a quin punt el títol d’una producció artística ens coacciona a una determinada recepció, però resulta cridanera l’aparent precisió amb què Aljub ha titulat fins ara els seus treballs: Escarbant en la memòria (Cambra Records, 2004), una estrena discogràfica on esbossaven les línies mestres del discurs musical que han vingut desplegant, fonamentat en la recreació de les formes més orientals que custodia la tradició valenciana —ritmes coixos, melodies modals; Afluències (Picap, 2009), on exploraven al costat dels Krama i amb les respectives veus feliçment amalgamades, els territoris limítrofs dels seus universos estètics; i Portes (Picap, 2010), un treball d’expansió que, sense renunciar als pressupòsits inicials, mirava d’ampliar-ne l’àrea d’influència a la recerca d’un major botí expressiu.
(continua)

Amb aquests precedents onomàstics, haurem de convenir que en minúscules és un títol que necessàriament ens ha de posar sobre avís. Un avís que d’immediat ratifica el mateix Joansa Maravilla en la capçalera del bonic llibret que acompanya el disc —amb dibuixos de Francis Bartual, disseny de Joanra Estellés i lletres manuscrites per Joan Paredes.
En efecte, les minúscules del nom, lluny de ser gratuïtes apel·len a dos fets decisius i complementaris: d’una banda, el capteniment que alimenta els textos, exercicis de cal·ligrafia interior, d’introspecció quotidiana, que resituen les petites coses de cada dia en una nova escala de valors; i de l’altra, el redimensionament del projecte Aljub que, al contrari del que ocorria en els treballs anteriors, caracteritzats per una certa exuberància instrumental i per la concurrència d’una llarga plèiade de col·laboradors, aposta ara per la condensació i la concreció: un únic cantant —Josep Pérez, que aporta una delicada sensibilitat a l’acabat final—, una formació bàsica i compacta —la completen Jota Martínez, Xavi Alamán i Andrés Belmonte— i una sonoritat molt cenyida als dictats del llaüt i les flautes —especialment el nai.
La imposició d’aquesta nova metodologia de treball a la fórmula ja consolidada —Aljub segueix intervenint sobre els tresors ocults de la Fonoteca de Materials i dels cançoners de Salvador Seguí— dota el disc de la continuïtat i coherència que abans se’ls resistia, propicia interessants fenòmens de retroalimentació —la balada tradicional “Demà de matinet”, per exemple, s’investeix d’un aire nou en aquest context— i, en retirar tots els vels accessoris, fa resplendir el cos primordial de la proposta amb tota la seua lluminositat. Paga la pena detenir-se en la intensitat continguda d’“Apologia de la disbauxa”, construïda sobre una albada de Ribesalbes; el despullament emocional de “Com un glop d’aigua”, on el treball dels llaüts aprofundeix la mirada en l’espill que constitueix el text; o, en fi, la superba “La meua caòtica col·lecció d’anònims essencials” en la qual, no només superen amb nota el tour de force que implica posar lletra a la melodia d’una dansa per a dolçaina, sinó que aconsegueixen transmetre fidelment l’esperit de celebració i agraïment que aquella conté.
És difícil preveure si l’esperit inquiet i inconformista de Maravilla haurà trobat finalment ací un camí expedit per endinsar-s’hi o ben aviat ens sorprendrà amb algun nou gir inesperat; el ben cert és que, d’una manera o altra, a poc a poc i amb bona lletra —ara minúscula—, va escrivint una de les trajectòries més interessants del recent folk valencià.

(publicat al Quadern d’El País, 1-11-2012)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *