La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

21 de juliol de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Premis Ovidi: Balanç Final

El passat 14 de juny es va celebrar al Teatre
Micalet la gala de lliurament de la primera edició dels Premis Ovidi de la Música en Valencià.

Com que vaig tenir l?honor d?actuar com a secretari
del jurat en representació de l?organització ?el Col·lectiu Ovidi Montllor de
Músics i Cantants en Valencià (COM)? voldria ara, una vegada esvaïda la
polseguera alçada pels premis i amb la perspectiva que dóna el distanciament en
el temps, fer-ne el meu balanç particular. Òbviament, no hi faré públiques les
deliberacions del jurat però, ja em perdonareu, no us estalviaré les meues
opinions personals ?opinions que, en cap cas, decantaren la balança en els
premis atesa la meua condició de membre del jurat amb veu però sense vot.


1. La convocatòria
La major part de problemes i malentesos esdevinguts
amb els premis tenen la seua gènesi en una convocatòria atípica: els grups i
intèrprets havien de presentar-se motu
proprio
i escollir amb quina lletra i quina cançó volien competir en les
categories corresponents. A més, com que es tractava de la primera edició,
l?organització va prendre la decisió d?acceptar qualsevol treball publicat
durant els darrers cinc anys.

Aquestos fets condicionaren notablement el resultat
i evidenciaren la seua poca fortuna, especialment, en la categoria de pop-rock
on es presentaren només tres discos, dos dels quals eren obra de la mateixa
formació, La Gossa Sorda.
Ni Obrint Pas ?que podien haver presentat Terra
(2002), La flama (2004) o En moviment (2005)?, ni Pinka ?De cap (2001), Somnis (2006)?, ni Munlogs ?Llum
(2002)?, ni Gàtaca ?El show de la
foscor
(2005)?, ni Inòpia ?Latent (2005)?,
ni, en fi, Voltor, Bandolers, Sva-ters, Aluminosis, San Gatxo, Atzukak,
Bajoqueta Rock, Mugroman, Contratempo, Lilit, Owix, Prisoners of War, ni tants
altres que ignoraren igualment la cita.

Potser algú dirà que la gravetat d?aquest
desinterés és relativa. Que tothom es lliure de presentar-s?hi o quedar-se?n al
marge. Que, en algun cas, fins i tot, s?hi oculta una actitud contestatària
anti-sistema (anti-COM). Però no deixa de resultar decebedor que, després de
tants esforços per fer-se visibles, després de tanta queixa i reivindicació, es
malbarate una oportunitat com aquesta de prestigiar unes músiques emergents,
que comencen a ocupar espais que fins ara se?ls havien negat i que, amb el
soroll dels premis, encara en podrien ocupar més. (continua)

2. La gala
La gala fou un èxit indiscutible de públic i
realització. Potser hi contrastava l?energia desaforada del Xavi Castillo amb
la melangia ensopida i recalcitrant de l?Alfons Cervera, però trobe que inclús
això contribuí decisivament al dinamisme i amenitat de la vetllada. La primera
part, amb l?homenatge a Ovidi Montllor, Enric Ortega, Carles Barranco, Lleonard
Giner i Simó Aguilar, fou d?una emotivitat sincera i gens amanerada, amb un
subratllat especial per a la intervenció de Rafa Arnal en record de Lleonard
?encara m?esborrone quan hi pense.

3. Els premiats
Millor disc: Miquel Gil, Katà (2004)
Inevitable. A hores d?ara Miquel Gil és el mascaró de proa de la música feta en català al País Valencià. La seua transversalitat estilística, la seua
extraordinària veu esgarrada i la singular qualitat del seu treball l?han situat en aquesta privilegiada posició i sembla que hi romandrà una estona. Tanmateix, ara que ha assolit l?èxit unànime, no estaria de
més fer una mica de memòria i recordar que: a) l?èxit li ha vingut importat del
Principat. Miquel es cansà de rodar el seu espectacle Orgànic ?una de les obres cimeres de la música valenciana recent?
amb escassa repercussió pública i la manifesta displicència de la indústria discogràfica;
b) la trajectòria de Miquel Gil no salta d?Al Tall a Orgànic: entremig ha enregistrat dos magnífics discs en castellà
?un amb Terminal Sur, Viajero (1988)
i un altre en solitari, Buscando tu olor (1996)?,
fet que, pel que sembla, és políticament incorrecte, aombra el seu currículum,
i, per tant, convé ocultar-ho; i c) Katà és
un treball menys rodó que Orgànic: li
manca el nivell de saó, de depuració, d?interiorització del repertori
aconseguit amb aquell. Orgànic és,
potser, irrepetible.

Millor disc
de cançó
:
Verdcel, Paísviatge (2006)
Ja he expressat en altre lloc d?aquest bloc les
virtuts d?aquest disc conceptual, una de les grans sorpreses de la nit. Fou una
aposta arriscada del jurat ja que competia amb cantautors de tall més clàssic
?Feliu Ventura, Elies, Rafa Xambó, Pau Alabajos? i amb major favor del públic.
D?altra banda, Verdcel són, en si mateix, un rotund
qüestionament dels gèneres: podien haver-se presentat en la categoria de
pop-rock sense problemes i alguns dels temes inclosos al disc podrien
adjudicar-se fàcilment als estils més renovadors de l?escena folk. Fora bo que els
organitzadors valoraren l?escaiença de seguir amb els actuals criteris
taxonòmics o, pel contrari, eliminar les categories musicals en les futures convocatòries.

Millor disc
de pop-rock:
La
Gossa

Sorda
,
Vigila (2003)
No estava molt feliç la bona gent de La Gossa Sorda amb un premi que
valorava més el seu disc de debut que el flamant Garrotades (2006) acabat de publicar, però és el risc que corres
quan competeixes amb tu mateix. Vigila conté
una de les cançons més celebrades i més ben trobades dels últims anys: ?oeSenyor
Pirotècnic?
. Garrotades és,
possiblement, molt millor en el seu acabat però manca d?una perla com aquesta.

Millor disc
de folk:
Urbàlia
Rurana
i Maurizio Martinotti, Territoris
amables
(2002)
L?especial sensibilitat de la banda que comanda
Toni Torregrossa uneix les seues forces amb un històric músic piemontés
especialment dotat en el lideratge de projectes impossibles: el resultat és
aquest portentós treball on, més enllà dels seus valors musicals, el que més
pesa és el bellíssim paisatge sonor que s?hi aconsegueix.

Millor cançó: Elies, ?oeAl carrer dels
meus records?, El home, la rosa, el somni
(2003)
L?altra gran sorpresa de la nit. Elies és un home
discret i extremadament sensible que fa unes cançons on predomina la
sensualitat i la malenconia i que, en alguns casos, remeten a l?obra, ara una
mica oblidada, de Franco Battiato. Indubtablement, ?oeAl carrer dels meus
records? és la seua millor cançó, un tema que glosa la ruptura d?una relació sentimental
en la línia magnànima i despresa del ?oeForever young? de Dylan o ?oeQue tinguem
sort? de Llach.

Millor lletra: Pau Alabajos i els Músics
Furtius, ?oeCançó explícita?, Futur en
venda
(2004)
El caràcter explícit de la lletra, que Pau
justifica en directe amb un esplèndid poema introductori, n?és, certament, la
seua millor virtut: ?oe…i comence a baixar / a baixar i a baixar / i observe
com s?obri / el teu sexe latent / ja estic dins de tu / habite el teu cos / i
et bese en la boca / fanàticament?. El premi suposa, a més, el reconeixement
d?un valor a l?alça de l?escena musical valenciana i un dels responsables del
rebombori que aquesta escena ha viscut en els darrers temps.

Millors
arranjaments i orquestració:
Miquel Gil, Katà (2004)
El talent de Miquel Gil no hi treballava sol. Tenia
a la vora un grapat de músics extraordinaris ?Eduard Navarro, Cristóbal
Rentero, David Farran, Eduard Iniesta, Diego López, Raúl Rodríguez, Àlvar
Carpi, Xavi Lozano…? en ple creixement. Magnífics fins i tot en els números
més enrevessats: el gnawa de ?oeKatà? o
el zeïmbekiko de ?oeI giren?, per exemple.

Grup
Revelació
:
Orxata Sound System
La seua barreja de reggae, electrònica, dub i sons
tradicionals i la seua actitud fresca, descarada i contestatària ha fet
fortuna. Ja venien de guanyar el II Tirant de Rock de la Marina i aquí repeteixen
victòria. Potser la proposta de Carla Andrés, que competia amb ells, era més
sòlida i perdurable però ningú els pot negar el fet de que són, veritablement,
la revelació de la temporada.

Altres premis
A més dels premis atorgats pel jurat hi havia el
Premi Muixaranga, concedit per votació popular al millor grup o intèrpret de
tots els territoris de parla catalana (i que recaigué, de nou, en Miquel Gil;
hi quedà, en segon lloc, el Batiskafo
Katiuskas
d?Antònia Font i, en tercer, el Territoris Amables d?Urbàlia Rurana).
Tots els col·lectius organitzadors ?COM,
Escola Valenciana, el Centre Ovidi Montllor
d’Alcoi
i el periòdic l?Avanç
? van concedir, a títol honorífic, el premi a la
trajectòria artística a Toti Soler i el premi al recolzament a la música en
valencià a Toni Mestre.
L?Avanç atorgà el premi
Forment ?oeal millor grup jove per la seua innovació, repercussió i arrelament al
País? a Obrint Pas. Aquest darrer premi sembla fet a mida d?una formació que no
necessita aquestos reconeixements d?urgència i menys venint d?una publicació en
el consell de redacció de la qual participen alguns membres del grup. Obrint
Pas són massa grans per caure en aquestes menudalles promocionals.
També va ser guardonada
Infotv per la seua decidida aposta d’incloure música en valencià regularment en la seua programació i, en sentit contrari, Radio
Televisió Valenciana
rebé el Moniato d?Or amb Fulles de Llorer ?lliurat en nom
del COM i rebut en nom de RTVV per Xavi Castillo.

4. Els damnificats
Òbviament, el gran
damnificat de la nit va ser Feliu Ventura perquè se?n va anar de buit tot i
estar nominat en cadascuna de les categories on participava: millor disc,
millor disc de cançó, millor cançó, millor lletra i millors arranjaments.
Feliu, i els seus nombrosos seguidors que han expressat públicament el seu
descontent, no s?hi haurien de capficar massa ?de fet, no crec que Feliu s?hi
haja esverat el més mínim. Les cinc nominacions evidencien l?enorme solidesa
del treball. Feliu Ventura és un actiu completament consolidat i Barricades de paper (2003) és una obra
d?una maduresa expressiva prominent, que perdurarà per damunt de detractors
?que els té; aquest país repudia l?èxit? i seguidors indocumentats de la
darrera moda.
També mereix una menció
especial l?absència d?Al Tall entre els premiats. Aquesta absència té diverses
lectures però n?hi ha una que potser no és òbvia però que, personalment, trobe
molt important: si un grup, amb la dilatada trajectòria d?Al Tall, es presenta
a un premi i no el guanya, s?ha d?entendre que el jurat té un gran respecte
artístic per aquest grup. Si no el tinguera, li hauria donat el premi pel seu
passat. Però tots coincidirem en que Al Tall és un grup encara del present, amb
moltes coses que oferir. Per això pot presentar-se al premi i perdre?l:
prestigia els premis presentant-se i, encara que puga semblar paradoxal, els
prestigia perdent. Vares velles (2004)
és un disc valent, arriscat en el seus plantejaments, ric en les seues
aportacions i irregular en el rendiment estètic final. El disc d?un grup viu que
renuncia a la seua museïficació.
La millor notícia per a la propera edició dels
premis seria, doncs, aquesta: que Al Tall, amb un nou disc, s?hi tornara a
presentar. Estarem a l?aguait.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!