El paradís de Carles Dénia (en dues tongades)

De vegades es dóna la situació que hem de comentar un disc per partida doble: es tracta d’evitar, òbviament, però de tant en tant passa. Llavors toca fer un exercici d’equilibrisme per no repetir-se en excés: resulta incòmode perquè el que ja has escrit t’envisca sense que ho pugues evitar i dones voltes en cercles amb l’ombra de l’autoplagi acaçant-te a cada idea que comences a esbossar.
Rarament, però, ocorre el contrari: escriuries una i altra vegada d’un disc, matisant les paraules, paladejant novament el plaer de descriure el plaer, com qui demana una segona ració d’un menjar saborosíssim. Això és el que ens ha regalat El paradís de les paraules de Carles Dénia i, ni que fos a tall de curiositat, ens ha vingut de gust compartir.
Així doncs, trobareu a continuació la ressenya que vam escriure per a Caramella i la que va ser inclosa en l’edició valenciana del Quadern d’El País. En totes dues mancava, però, una idea central: al darrere d’un disc d’aquesta volada artística hi ha, a més dels autors, una mà en l’ombra que el propícia, que s’hi la juga sovint sense xarxa, que aposta per ell i després el defensa a mossos si cal. Per això aprofite l’avinentesa per reivindicar la figura de l’editor, Carles Carrasco, que no té prou en ser un músic de bandera, sinó que encara troba forces per fer possibles miracles artístics com aquest en un entorn hostil, descoratjador i especialment desagraït.

CARLES DÉNIA
El paradís de les paraules
Comboi Records, 2011
CR-20115

La irrupció de Carles Dénia amb Tan alta com va la lluna (Comboi Records, 2008) ens va deixar a tots astorats davant la qualitat musical i interpretativa que hi exhibia, amb una veu que remetia per la seua textura al món flamenc però on, alhora, reverberaven antics arcans de la tradició musical valenciana.
Ningú no haguera predit, però, que en la seua segona proposta el cantaor de Gandia anava a superar, amb tanta autoritat i llarguesa, els rèdits d’aquell primer disc perquè, o molt ens equivoquem, o El paradís de les paraules serà un treball dels que marquen època.
(continua)

Parteix de la músicació de diversos poemes de poetes andalusins versionats en català per Josep Piera —en una operació ja assajada amb considerable fortuna per Al Tall i Toni Torregrossa en els diferents projectes dels quals ha format part (Cànem, Urbàlia Rurana, Pau i Treva).
Al contrari però del que feien Al Tall i Muluk el Hwa a Xarq al-Andalus, Carles Dénia arrenca de qualsevol temps i de qualsevol geografia els versos andalusins i els situa en una dimensió espai-temporal on no hi ha més govern que la seua inspiració i el seu extraordinari talent interpretatiu —talent que assoleix en aquest disc una aclaparant cota zenital. Tal procediment resulta tremendament fructífer perquè li dóna l’adequada projecció atemporal a l’extremada sensibilitat d’Ibn Khafaja, Ar-Russafí, Ibn Lubbun, Ibn Al-Jannan, Ibn Sahl, Marj Al-Khul o Ibn Yanniq, la qual, vora mil anys després de ser plasmada en els versos, no ha perdut encara ni un bri del seu poder de seducció.
La manca de restriccions estilístiques prèvies converteix El paradís de les paraules en el punt d’arribada de tots els anys d’aprenentatge previ de l’autor en els camps del flamenc, el jazz i el cant valencià tradicional. Així, les cançons passen d’un àmbit a l’altre sense solució de continuïtat i sense romandre massa estona en ningun, tot aprofitant les estructures irregulars dels poemes que li vénen com anell al dit per donar solta a la seua llibertat creativa, deixar-se dur per l’efecte embriagador d’aquests versos bellíssims i buscar la frase melòdica escaient a cada imatge i a cada ritme amb la seguretat que li proporciona la companyia d’una banda immillorable: Efrén López, Mario Mas, Tóbal Rentero, Aleix Tobias, Albert Sanz i Guillem Aguilar.
El resultat és un treball alhora modern i antic, dislocat i harmònic, vigorós i sensual, que evoca, sense remissions directes, altres treballs d’índole semblant —per exemple, els moments més plàcids de l’Omega d’Enrique Morente i Lagartija Nick, amb qui comparteix una continguda tendència psicodèlica; o el Desglaç  de Miguel Poveda, per la delicada sensibilitat amb què resol alguns passatges.
Un treball on l’efecte combinat de verb i música, mútuament complementats i magnificats, atansa episodis d’una bellesa punyent com una espina esmolada —“Flor estranya”, “Com si fos argent”—, ens arrossega per on vol amb la seua força expressiva i ens deixa en un estadi d’ebrietat i plenitud estètica que s’assembla molt al que descriuen els mateixos poetes, “talment la tendra branca del salze que el vent du de banda a banda”.

Caramella 26, gener-juny 2012

Les epifanies de Carles Dénia

Quan Carles Dénia publicà Tan alta com va la lluna (Comboi Records, 2008),no només feia bons els pronòstics que li auguraven una ascensió fulgurant al capdamunt de l’escalafó musical valencià, sinó que, atés el talent que hi arribava a exhibir, obria de bat a bat unes enormes expectatives de futur.
Aquest futur, però, ha arribat abans del que estava previst amb una obra d’unes dimensions artístiques que només el pas dels anys situarà en la seua vertadera altura i que, examinades en temps real, conviden a una barreja de perplexitat i commoció.
El paradís de les paraules ens proposa una lectura insòlita de la poesia medieval andalusina en les seues adaptacions catalanes de Josep Piera. I diem insòlita perquè Dénia —amb la complicitat d’un grapat de músics tan talentosos i desacomplexats com el seu mentor— defuig metòdicament qualsevol dels procediments habituals de musicació de poesia: ni du els versos al seu terreny confiat en la proverbial capacitat d’adaptació del llenguatge poètic, ni busca la musicalitat oculta en els textos, ni els sotmet a un tractament historicista o orientalitzant que, en funció de la major o menor habilitat de l’artífex, podria acabar redundant en un producte tan autèntic com un
mercat medieval. No: Dénia abstrau els poemes d’Ibn Khafaja, Ar-Russafí o Ibn Lubbun de qualsevol referència espacial o temporal i, a partir dels recursos expressius que millor coneix —el cant tradicional valencià, el jazz i el flamenc—, se n’apropia, s’hi transfigura, s’hi dissol tot deixant-se anar amb els únics agafalls d’una creativitat torrencial i una sensibilitat desperta i eriçada. Cada peça esdevé així una petita, íntima, miraculosa epifania: la sobtada aprehensió de l’essència última d’uns versos ebris de sensualitat que s’obrin com unaflor davall l’ardent carícia musical a què els sotmet el cantaor de Gandia. Tot sembla nou i vell alhora: la veu dels poetes andalusins es projecta en el transcurs dels segles carregada d’una torbadora sentimentalitat contemporània a mesura que el disc travessa la seua geografia de paisatges canviants, amb episodis de joia i de dolor, moments d’una profunda emotivitat introspectiva —”Com si fos argent”— o d’una bellesa intensa i amargant —”Deixeu-vos de retraure’m les passions”—. Una bellesa que va deixant-se arrabassar a poc a poc, a mesura que les diverses audicions desentranyen els secrets ocults d’una obra que, com els bons clàssics, de segur que se’n reserva encara uns quants d’indesxifrables.

Quadern . El País. 16 de febrer de 2012

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *