La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
La Mediterrània Invisible 5
Souad Massi, Mesk Elil, Sony/ATV, 2005 (9834335)
que té ulls de gasela, però el que de veritat sembla una gasela és la seua veu:
àgil, lleugera, elegant, amb cos però sense pes, una delícia.
La
història de Souad Massi exemplifica el calvari a què són sotmeses les actituds
crítiques ?i més encara, òbviament, les femenines? en alguns països islàmics.
Souad, nascuda a Alger el 1972 i enginyera de professió, formà part d?un grup
de hard-rock que, amb les seues lletres punyents i la seua actitud combativa,
assolí una popularitat insòlita en un país on sembla que el que no es raï és
chaâbi i la resta d?estils roman en un discretíssim segon pla. Aquest rebombori
suscità l?inici d?una persecució encoberta per banda dels sectors oficials del
règim que acabà amb el seu despatxament de la feina on treballava i el seu
posterior exili a França. Allí inicia una carrera com a cantautora folk que la
posa, en pocs anys, al capdamunt de la world
music europea.
Un
dels principals responsables d?aquest gir estilístic i de l?èxit que l?ha
acompanyat és, sens dubte, el productor Bob Coke que venia de treballar amb Ben
Harper i que copsà perfectament les dimensions del talent compositiu i
interpretatiu de la cantant algeriana. Hom la compara amb Tracy Chapman o Joan
Baez però Souad manca de la sòbria adustesa de la primera i l?accentuada
afectació de la segona. La seua veu adolorida es vessa amb un somriure
torbador, s?enrosca sobre unes melodies perfectes i acaba deixant-nos xops de
malenconia.
(Caramella, XV)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es molt bona aquesta xiqueta. Jo no he sentit encara el darrer, pero fa temps vaig descobrir el seu disc ‘Deb’ del 2003, i em va molt be per quan soc lluny del Mediterrani…
Per cert, no hi veig la relacio amb la Tracy Chapman o la Joan Baez (apart que es clar, totes son dones i surten amb una guitarra sota el brac a les portades dels seus discs…).