Mar

La vinguda d’una criatura al món és un d’aquells misteris còsmics que s?entesten en desmentir tants segles de raciocini, cultura i civilització -i viure-ho tan a prop per segona vegada em produeix goig i perplexitat en proporcions vacil·lants.

L’alegria té unes dimensions exorbitants per les mateixes raons que acreixen la tristesa davant la mort -la convicció en la perdurabilitat del sentiment. Una alegria que agafa un immediat aire col·lectiu: primer amb la parella, un vincle vaporós que es condensa en una mena de licor gustosíssim; després amb el primer fill, que ocupava tot el cor i que ara haurà de compartir-hi espai amb la nouvinguda: sembla difícil trobar-hi un racó per omplir; i després amb familiars, amics i veïns que se sumen a la celebració amb una predisposició que té alguna cosa d’instint ancestral. I la gent del poble, que et felicita efusivament, amb una complaença franca i diàfana: heus aquí, potser, aquell gest atàvic que festeja la continuïtat de l’espècie…

Mar ja és a casa i la nostra quotidianitat gravita entorn d’aquesta petita criatura esdevinguda l’ama del corral i del carrer, de la fulla de la parra i la flor del taronger.

Disculpeu-me aquesta digressió autobiogràfica de pare bavós: ve a tomb perquè en aquests dies intensos, en què les arestes de les hores s’esmolen i els ressorts emocionals es tiben fins el seu llindar elàstic, es pot copsar com en cap altra situació, de manera pregona i minuciosa, el paper estructural que juga la música en les nostres vides. (continua)

 

El part es va avançar unes setmanes; el seu inici ens sorprengué la matinada del dimarts amb uns símptomes una miqueta preocupants. Ja a l’hospital, per a les hores que havia de passar en soledat hi comptava amb l’ajut d’un d’aquells reproductors que ens permeten desplaçar-nos amb la nostra discografia més apreciada a sobre… i ausades que em féu companyia.

En la llarguíssima primera hora, sol, en una sala d’espera sòrdida i inhòspita, amb una llum somorta, un aire bascós i asfixiant, i la sensació d’abandó absolut que el canvi de torn hi provocava, el Batiscafo Katiuskas d’Antònia Font -una
elecció auspiciada pel meu nerviosisme i la seua posició privilegiada en l’ordre alfabètic d’intèrprets- semblava expressament concebut pel moment. La desolació sideral del catedràtic Yuri Puskas, explicada amb aquella veu abatuda de Pau Debon, era ben bé la meua: només calia bescanviar la primitiva tecnologia soviètica per la moderna parafernàlia hospitalària.

Més tard, a les portes del quiròfan, quan el part arribava a la seua fi i el neguit començava a esvair-se, Rafa Xambó m’hi escortà amb les seues Cançons de la memòria trista, un disc que he anat passejant les darreres setmanes i que
així, amb la sensibilitat estovada pel cansament i la tensió, adquiria unes noves dimensions, més properes i entranyables.

Per fi, ja ben entrada la nit, en l’habitació, mentre tothom dormia o ho intentava i les meues articulacions es resistien a encaixar en la butaca ergonòmica, alleujat d’un dia tan llarg i convuls i amb la presència benaurada de la criatureta a vora meu, Dominique A. compartia amb mi aquesta vetlla de plenitud i extenuació, amb el seu càlid xiuxiueig i la serena melangia d?unes cançons incomparables -“L’horizon”, “La pleureuse”, “Dans un
camion”?…

Estic convençut que res haguera estat igual sense aquestes músiques, que els sentiments haurien anat per altres camins; les músiques els canalitzaven d’una forma determinada i el record de les hores prèvies i posteriors al naixement anirà indestriablement lligat, d’ara endavant, als sons bastits per aquests músics -tan divergents en les seues aventures estètiques- congregats involuntàriament entorn d’un episodi domèstic d’un dels seus clients.

A tots tres -Antònia Font, Rafa Xambó i Dominique A.- els dec un post més ben embastat. I, de ben segur, que el post, en compensació, durà amagat, en algun lloc de la seua maldestra redacció, la llum dels ulls, la delicadesa de la pell, el calfred d’emoció del primer somriure de Mar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *