La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

20 de setembre de 2011
Sense categoria
2 comentaris

(Cendres de l?estiu) I. La música en valenciano enmudece ?o qui té fam, ensomia rotllos.

El passat 23 d’agost Las Provincias —i La Verdad en la seua edició d’Alacant— publicaven un article, signat per Burguera, amb un titular dramàtic “La música en valenciano enmudece” i uns destacats ben amanits d’aparell interpretatiu: “Durante el pasado año sólo se registraron cinco composiones musicales en valenciano mientras que en catalán rozaron el centenar”. “Las obras en lengua autóctona caen en la Comunitat desde el inicio de la crisis”.
L’autor basava el seu diagnòstic en dades extretes de les estadístiques de l’ISMN (International Standard Music Number) que enllaçava, sense solució de continuïtat, amb unes declaracions de Lluís Miquel sobre la davallada de la producció musical per reblar el seu clau argumental.
I acabava contrastant l’èxit del nou pop català amb el presumpte emmudiment valencià: “Quizá no tenga nada que ver, o quizá sí, pero el auge en el ISMN de obras musicales cuya lengua de publicación es el catalán coincide con la eclosión de grupos pop de gran aceptación, no sólo en Cataluña. Formaciones como Manel han agotado las entradas a la venta en Valencia semanas antes de sus actuaciones. Igualmente, grupos como Els amics de les arts también han logrado una importante aceptación de sus trabajos musicales. […] La crisis no afecta por igual a todos los idiomas”.
(continua)

El colossal desconeixement sobre el que escriu i opina el periodista resultaria fins i tot entendridor si no fora per l’eufòria que traspua en dictar sentència. En primer lloc, Burguera sembla ignorar que l’ISMN no té res a veure amb la producció discogràfica, sinó amb les publicacions de música escrita, és a dir, bàsicament partitures i cançoners.  En el cas valencià es tracta, normalment, de composicions per a banda de música, obres corals, etc. Comparar, com fa l’autor, el suposat descens en aquests registres amb l’eclosió de la Cançó en els anys setanta és bastant més que mesclar ous amb caragols —que dirien a Mallorca— o churras amb merinas, per dir-ho amb l’idioma del mateix diario decano. Però és que, a més, Burguera utilitza aquestes dades sense tenir en compte que el registre no és obligatori; que l’idioma, en molts casos, només ve donat pel títol —perquè la majoria són obres instrumentals—; que hi ha obres registrades en “català” al País Valencià que caldria computar-hi; que existeix un capítol d’obres multilingües que inclouen en valencià; i que, amb totes consideracions, el total d’obres registrades en valencià voreja el centenar.
D’altra banda, les xifres de la recent producció musical en valencià de què disposem—sempre provisionals i inferiors a la realitat perquè no deixem de descobrir treballs discogràfics que ignoràvem—són inapel·lables i desmenteixen rotundament l’indocumentat judici del periodista. Portem ja registrades 65 produccions en l’any 2011, 82 en l’any 2010, 100 en l’any 2009 i 85 en el 2008: una activitat discogràfica com mai s’havia donat en territori valencià.
Si Las Provincias haguera destacat pel seu seguiment de la música facturada al País Valencià en els darrers anys, si almenys haguera cobert alguna de les sis edicions dels Premis Ovidi, si s’haguera fet ressó de l’èxit inimaginable d’Obrint Pas al Japó, si haguera informat de la recent presentació de la plataforma de productores VAM! al Mercat de Música Viva de Vic… aleshores potser podríem pensar que aquest desafortunat article era tan sols un símptoma més de la lenta agonia del periodisme de qualitat, un episodi d’incompetència professional sense major transcendència. Però com no és així, com Las Provincias ha ocultat sistemàticament aquesta perllongada efervescència creativa que vivim, no podem evitar suposar que en realitat es tracta d’una premeditada confusió entre desitjos i realitat: com se sol dir, qui té fam ensomia rotllos.
Per fortuna nostra, i per a desgràcia d’aúgurs apocalíptics que veuen en la catàstrofe més una esperança que una amenaça, la música en valencià no només no emmudeix sinó que crida més fort que mai. Encara que ells continuen fent-se els sords.

Altres reaccions:
Pau Alabajos, “Música en valencià amb interferències”
Sergi Moreno, “Las Provincias altera dades i declaracions per atacar la música en valencià”, L’Informatiu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!