Boston en deu cançons

Passe els darrers dies de juliol a Harvard participant en un institut del Projecte Zero, referent en el canvi de paradigma educatiu liderat per monstres intel·lectuals de l’alçada de David Perkins i Howard Gardner —amb els quals tinc la fortuna de poder xarrar, debatre i aprendre al llarg d’aquests dies.
El viatge a Cambridge (i per extensió, a Boston), serveix també per conéixer una ciutat preciosa, fruit d’un encantandor híbrid europeu-americà que es preserva a escala humana  i que té un passejar deliciós.
Però per un music-ahòlic com qui subscriu Boston és, primer que res, la ciutat dels Pixies i els Modern Lovers de Jonathan Richman, dos noms de capçalera. I també d’altres devocions menors: els estimats Galaxie 500 —formats i crescuts a Cambridge—, The Remains, The Nervous Eaters, Lemonheads, Mission of Burma, els Lyres o Ely Paperboy Reed. En canvi, altres glòries locals com The Cars mai em van fer el pes malgrat l’entusiasme que imprimien a la seua sofisticació new wave; i Boston, la banda que ostenta el nom de la ciutat, representa un rock adult que abans destestava i ara continue mirant-me amb una certa aprensió.
D’altra banda, els carrers de Cambridge, amb l’enrenou universitari i tota la dinàmica postiva que això arrossega al seu redòs, han vist créixer algun dels noms essencials del folk americà: aquí començà cantant pels cantons Tracy Chapman, Joan Báez hi féu llargues estades, donà les seues primeres passes la International Submarine Band de Gram Parsons —estudiant de teologia (?!) a Harvard— i encara obre les seues portes el llegendari Club Passim, successor del Club 47 el petit escenari del qual —hi caben un centenar just de persones— ha vist actuar a Bob Dylan, Van Morrison, Joni Mitchell, Suzanne Vega, o la mateixa Joan Báez que amb désset anys era un dels intèrprets residents. Òbviament, treiem el cap per allà i assistim a un magnífic concert del cantautor texà Jon Dee Graham, que ens regala la seua veu abrasiva i queixosa i el seu humor murri ben de volta de tot.
Aquesta llarga nòmina de músics i bandes vinculats a la ciutat, faria pensar que Boston és una d’aquells topònims reiterament al·ludits a les cançons per invocar la gràcia amable dels seus carrers o la bellesa dels seus parcs i jardins —esplèndids marcs per a una balada melangiosa—, o el brogit portuari dels seus molls, o les llargues nits de farra universitària… Tanmateix, quan intentem repetir un exercici com el que férem per a Nova York fa ara tres anys i recerquem entre els nostres arxius per trobar quantes cançons que ens agraden s’hi refereixen, el recompte inicial es tan minso que ens obliga a redoblar l’esforç o a desistir. Finalment, però, l’escrutini no resulta excessivament abundós però ens en proporciona una bonica desena que ordenarem cronològicament:
(continua)

1. The Kingston Trio – “Charlie on the MTA” (1959)
The Kingston Trio at Large, Capitol
[video]
El 1957, Dave Guard, Nick Reynolds i Bob Shane canviaven per sempre la història de la música popular convertint una cançó folk, “Tom Doodley”, en un objecte de consum de masses. Des d’aleshores i fins ben entrada la dècada de 1960, no hi hagué cap formació amb més incidència social i comercial que aquest trio californià que aprofitava el terreny adobat prèviament pels Weavers de Pete Seeger i altres formacions seminals i, al seu torn, obria el camí que després Dylan eixamplaria fins a límits inversemblants.
“Charlie on the MTA” va ser un dels seus èxits més notables i ha acabat convertint-se en un dels temes emblemàtics de la ciutat. Explica la història de Charlie, atrapat per sempre al metro de Boston per no dur diners suficients per pagar-ne la taxa d’eixida.

Charlie handed in his dime
At the Kendall Square Station
And he changed for Jamaica Plain
When he got there the conductor told him,
“One more nickel.”
Charlie could not get off that train.

Sembla que, originalment, era un cançó escrita per a la campanya electoral d’un candidat a alcalde que pretenia, justament, eliminar aquesta taxa. En l’actualitat Charlie dóna nom al ticket d’accés al sistema i a la tarjeta d’abonament —Charlie Card.
Uns vells coneguts de l’escena alternativa local, els Dropkick Murphys —una mena de Pogues a la bostoniana en la seua vessant més punk—, en realitzaren una versió modernitzada, “Skinhead on the MBTA”, per tancar el seu primer disc de llarga durada, Do or Die (Hellcat records, 1998). No caldrà dir que l’actitud del skinhead resulta una mica menys resignada que la del dissortat Charlie:

Skinhead goes down
to the Kendall Square Station
and he changes for Jamaica Plain,
the conductor says “skinhead, I need a nickel”,
skinhead punches him in the brain.


2. The Standells – “Dirty Water” (1966)

Dirty Water, Sundazed
[video]
La coneguérem primer en la versió d’Inmates (First Offence, Radar Recordings, 1979) en una època en què els sons més directes i primitius ens alleujaven una mica l’enfit de modernor neoromàntica i tecnopopera que començava a apoderar-se del dial. Però ben aviat buscàrem les fonts originals per anar a trobar aquesta perla històrica del garatge-rock: un riff de guitarra bandarra i apegalós, d’aquells amb els quals els Stones faran escola; un so amb regust d’òxid i estopa; i una lletra que barreja despit sentimental —“Frustrated women (I  mean they’re frustrated) / Have to be in by twelve o’clock (oh, that’s a shame)”— i reivindicació de la part més tèrbola de la ciutat: “Along with lovers, fuggers, and thieves (aw, but they’re cool people) / Well I love that dirty water / Oh, Boston, you’re my home”.
Els Inmates la dedicaven a Londres però aleshores hi havia alguna cosa que no funcionava: el Thames no és el Charles, ni de bon tros, i l’esperit de la ciutat britànica és ben diferent del que apel·la la cançó.
A hores d’ara “Dirty Water” ha esdevingut l’himne oficiós de l’equip de beisbol local —els Boston Red Sox— i, per extensió, l’himne popular ciutadà.

3. Bee Gees – “Massachussetts” (1968)
Horizontal, Polydor
[video]
No anomena Boston, però és inevitable: memòries d’infantesa, de pantalons curts, genolls pelats, una màquina de discos al bar de la plaça i el gust de la sarsa que no aconseguesc recordar més enllà de la seua aspror.
Molt abans de la seua imprevisible hegemonia en les pistes de ball i de convertir el falsetto en marca de fàbrica, els germans Gibb facturaven un pop eclèctic d’ampli espectre que aglutinava elements molt diversos —country, soul, soft-rock, pop progressiu, psicodèlia, Beatles, funk, hard— en un proposta consistent gràcies a la seua poderosíssima amalgama vocal. Una amalgama que, amb “Massachussetts” i el seu aire parsimoniós i nostàlgic, els donaria el primer número 1 a les llistes britàniques.

Feel I’m goin’ back to Massachusetts,
Something’s telling me I must go home.
And the lights all went out in Massachusetts
The day I left her standing on her own.

4. The Byrds – “Boston” (1969)
Preflyte, Together Records

Es deien encara The Jet Set, faltava un any per a que el single amb “Mr. Tambourine Man” els posara al capdamunt de les llistes i esdevingueren la resposta americana a la british invasion més sòlida i atractiva, i estaven fent les seues primeres provatures a un estudi de gravació: concretament els World Pacific Studio de Los Angeles. En aquestes sessions inicials, McGuinn, Crosby i Gene Clark comencen a definir el que serà el seu so característic: guitarres líquides, atmosferes esponjades, vibrants harmonies vocals i un lleu sabor àcid impregnant-ho tot plegat.
D’entre els temes enregistrats aquell 1964 que els Byrds mai reprendran en les seues gravacions oficials, destaca aquest “Boston”, una cançó pensada per dinamitzar els directes amb l’agilitat del seu tempo que sembla clarament inspirada en el “Memphis” de Johnny Rivers, tant en el seu aspecte formal —amb “Boston Massachusetts” estrafent el “Memphis Tennessee” de l’original— com en la seua temàtica d’un amor separat per la distància:

…Can’t go on when I don’t like this town
I feel so bad not having her around
In Boston Massachusetts where she lives
Got to get there for the love she gives.

Els Lyres en farien una versió bruta i esgavellada, molt en sintonia amb el seu tarannà batusser, en el directe que recull Those Lyres (Norton, 1995).

5. James Taylor – “Sweet Baby James” (1970)
Sweet Baby James, Warner
[video]
“Estima clara i transparent / és el millor que pot donar la gent / ningú com James m’ho va deixar tan clar”. Ho canta Òscar Briz a “JT” (L’estiu, La Casa Calba, 2010) i, òbviament, parla de James Taylor, cantautor introspectiu i agredolç, dotat d’una sensibilitat inusual, obliqua, capaç d’ocultar darrere de versos aparentment senzills, un desconsol profund i impenetrable.
Sweet Baby James, amb “Fire and Rain”, “Steamroller” —que meresqué una versió del mateix Elvis Presley— “Country Road” i el tema titular, perservera encara en la seua condició d’obra mestra inaugural d’una nova forma d’entendre la cançó d’autor, la mateixa que encimbellaria a continuació Carole King, Joni Mitchell o Jacson Browne, apaivagades la tumultuoses revoltes de la dècada anterior i arribada l’hora de gestionar emocionalment el desencant que les succeí.
“Sweet Baby James” és una mostra excel·lent de la màgia que congriava Taylor en els seus versos suggerents, les seues tèbies melodies i la irresistible fragilitat de la seua dicció. Es tracta, en aparença, d’una cançó de bressol escrita per al seu nebot, però transcendeix llargament aquesta qualitat de petit obsequi familiar: és ell mateix, constatant la seua soledat còsmica, perdut en un laberint d’addiccions diverses, inestabilitat mental i desesperança només alleujada pel poder del cant:

Now the first of December was covered with snow
And so was the turnpike from Stockbridge to Boston
Lord, the Berkshires seemed dream-like on account of that frosting
With ten miles behind me and ten thousand more to go
There’s a song that they sing when they take to the highway
Maybe you can believe it if it helps you to sleep
But singing works just fine for me

6. The Modern Lovers – “Government Center” (1976)
The Modern Lovers, Rhino
[video apòcrif]
Podríem haver escollit la més previsible “Roadrunner” (The Modern Lovers, Rhino, 1976), o les explícites “The Fenway” (Rockin’ & Romance, Twin/Tone, 1985), “Twilight in Boston” (I, Jonathan, Rounder, 1992) o “Winter Afternoon by B.U. in Boston” (O Moon, Queen of Night On Earth, Vapor Records, 2010). Però, personalment, no trobe millor porta d’entrada a l’univers lúdic, bulliciós i entendridor del gran Jonathan Richman que aquest atrotinat rock’n’roll que tancava la seua primera referència discogràfica: un àlbum forjat en la seua passió pels Velvet Underground —el so del disc remet directament als moments més inspirats del 1969: The Velvet Underground Live— però despatxat amb una actitud, barreja de frescor i agressivitat, que anuncia amb uns anys d’antelació —la gravació s’havia realitzat el 1973 sota el comandament de John Cale— les futures vehemències del punk.
Government Center és un complex administratiu on hi ha l’ajuntament de la ciutat i a ell dediquen Richman i la seua tropa aquesta divertida peça —que llueix encara més en la versió afegida com a bonus track en la reedició en disc compacte del segon treball de la formació: Jonathan Richman & The Modern Lovers (Castle Music, 2004).

Well we’ve got alot alot alot of hard work today
We gotta rock at the government center
Make the secretaries feel better
When they put those stamps on the letters

7. Joan Báez – “Please Come to Boston” (1976)
From Every Stage, A&M
[fan video]
Certament, no és el disc pel qual Joan Báez passarà a la història. Publicat a continuació del magnífic Diamond & Rust (A&M, 1975), es tracta d’un enregistrament en directe que conté, entre d’altres, diverses versions de Dylan —una (“Lily, Rosemary & the Jack of Hearts”) fantàstica, les altres (“Forever Young”, “Blowin’ in the wind”, “I Shall Be Released”) bastant anodines—, una revisió poc afortunada de “Suzanne” de Cohen, alguns moments de fatigosa pirotècnia vocal —“Swing Low, Sweet Chariot”, “Amazing Grace”— i un bon grapat de temes inèdits en la seua discografia, com la poderosa obertura amb “(Ain’t Gonna Let Nobody) Turn Me Around” o aquesta excel·lent lectura de “Please Come to Boston”.
Potser podíem haver escollit l’original de Dave Loggins —inclòs al seu segon disc Apprentice (In a Musical Workshop) (Wounded Bird, 1974)— però és ineludible associar Boston amb el nom femení més popular del folk americà, no debades la seua carrera musical començà a les voreres de Cambridge i el seu llançament definitiu s’esdevingué a pocs kilòmetres d’ací, en el festival de Newport del 1959. De fet, els primers versos de la cançó semblen escrits per ella mateixa, com un petit retrat de la seua estada a la ciutat :

Please come to Boston for the springtime
I’m stayin’ here with some friends and they’ve got lots of room
You can sell your paintings on the sidewalk
By a café where I hope to be workin’ soon
Please come to Boston
She said no, would you come home to me


8. The Dream Syndicate – “Boston” (1986)

Out of the Grey, Atavistic Records
[video]
Hi hagué un temps en què devorava amb fruïció tot allò que exhibira alguna reminiscència, algun deute o algun punt de proximitat amb The Velvet Underground. Així doncs, quan The Dream Syndicate irrompé en escena el 1982 amb The Days of Wine & Roses (Ruby Records), els vaig rebre amb els braços oberts: no només era la veu de Steve Wynn que emulava la dicció perversa de Lou Reed; també hi havia talent musical, una expressió vigorosa i les guitarres eventualment al·lucinades de Karl Precoda inflamant cada solc amb la seua descàrrega elèctrica. Des d’aleshores he seguit amb més o menys atenció la carrera irregular de la banda i el seu líder, encara que mai recuperaren la lucidesa ací exhibida.
“Boston” és un dels episodis més interessants del seu tercer disc d’estudi, enregistrat quan la banda ja havia perdut bona part del seu alè original i excesivament contaminat per la fuga de nervi rocker que comportà la dècada dels vuitanta —o el que és el mateix: perillosament  pròxim als terrenys de l’AOR de radiofórmula.
Com bona part de les cançons referides, “Boston” és un lament d’absència amorosa conduït, en aquesta ocasió, per les guitarres lleument contingudes d’un grup atrapat en l’embull musical de fi de segle.

Come back to Boston as soon as you can
The whole thing ain’t gone down according to the plan
Morning when I wake up I don’t like what I see
And late at night my dreams are terrifying me

9. Patty Griffin – “Boston” (2000)
Siver Bell, Inèdit

La cantautora Patty Griffin també inicià la seua carrera cantant pels cafés de Boston i Cambridge. Amb una veu madura i ben cisellada, unes línies melòdiques de traç resolut i uns textos senzills i efectius, el seu talent no passà desapercebut en una zona avesada a aquesta mena d’emergències naturals i prompte signà un contracte amb A&M que li permeté publicar dos discos excel·lents: Living with Ghosts (1997), amb veu i guitarra sola, i Flamming Red (1998), amb acompanyament de banda. A continuació, però, trencà el contracte amb la discogràfica i l’hipotètic tercer disc, ja enregistrat, restà oficialment inèdit, tot i que a la xarxa circulen còpies proporcionades, segons s’explica, per un dels músics que participà a la gravació.
“Boston” pertany a aquest enregistrament frustrat i, al contrari d’alguns dels temes que l’acompanyaven, la cantautora mai l’enregistrà de nou. És, sens dubte, una de les peces de filiació més rockera i més allunyada de la geografia folk que ha gravat mai. Fins i tot, si les guitarres foren més netes, podríem atribuir-la més fàcilment a The Pretenders que a una cantautora de línia clara com ella. Parla, novament —i ja sembla una mena de consigna— d’amors perduts a la ciutat:

I went back to Boston
Back to the City of Lost Love
I went back to the place
And recognized your face in the stone long gone

I walked around Harvard Square
All the runaway kids are still hanging out there
I took the red line a wrong way
Across the River Charles

Amb Harvard Square com a centre neuràlgic de la nostra vida a Cambridge aquests dies, podem donar fe que, efectivament, tots els “xics fugitius” de què parla encara es deixen caure per allí.

10. Vampire Weekend – “Ladies of Cambridge” (2007)
Mansard Roof, Abeano Music
[video]

El seu afropop joganer i desimbolt els ha valgut un lloc preeminent en l’escena contemporània, però personalment els aprecie molt més quan practiquen la mateixa desimboltura sobre el pop pur d’escola clàssica que quan miren de rejovenir amb energia adolescent les virtuts del Graceland de Paul Simon. El seu primer single Mansard Roof / Ladies of Cambridge tenia més del primer que del segon, especialment la seua cara B, inèdita en àlbum de llarga durada.
“Ladies of Cambridge” posseeix totes les seues virtuts i cap dels seus defectes: és una peça vessant de frescor que saltirona, àgil i nerviosa, amb una melodia trapella i un aire de new wave primerenca decididament encantador.

Chestnut Park on a Saturday night
mystical boys feelin alright
raggedy wisdom falls from my hand
as the ladies of Cambridge know who I am

I’ve held dreams of Boston all of my life
chinatown between the sound of the night
but if you leave I just don’t think I could take it
take it.

Potser nosaltres no hem tingut somnis de Boston tota la nostra vida, però segurament d’ara endavant, després d’uns dies tan intensos i il·luminats, el seu record ausades que perdurarà…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *