La caseta del plater

Algemesí, 13 de maig de
2006

Ja fa molts anys que Manolo Miralles i Vicent
Torrent sospesen la possibilitat de repetir l’experiència de Tocs i vares, un projecte d’investigació
sobre els mecanismes que han regit històricament la improvisació i la innovació
en els repertoris populars.

Tocs i vares (1983) fou un aventurat i reeixit exercici de deconstrucció dels estils
musicals propis de la tradició musical valenciana: un conscienciós desmuntatge en
peces –els patrons rítmics, melòdics i harmònics o modals — que després
recompongueren al seu lliure arbitri generant estils nous en una operació que,
malauradament, ni creà escola ni fruí de continuïtat. Aquelles vares noves
–batejades amb noms una mica estrafolaris com havaneria aspra, calmant llarg,
el 2 i 3, etc.– restaren desades en un calaix de la nostra mitologia casolana
particular com a cants de cigne d’una època que tocava a la seua fi. (continua)

Amb Vares
velles (2004) semblava que, finalment, Al Tall es llançava de nou a
l’aventura d’intentar apoderar-se dels secrets que governen les nostres
músiques tradicionals. Tanmateix, tot i aconseguir uns resultats ben
interessants en alguns estils –la jota i les seguidilles per exemple– el joc
que donava tot plegat quedava molt lluny del seu antecessor i el propi grup
insistia en no equiparar les ambicions d’ara a les de llavors.

Però algun cuquet se’ls hi va desvetllar perquè,
sense massa temps per digerir les aportacions del nou treball, decideixen de
sobte aprofundir-ne el solc enregistrant un nou disc en directe on, acompanyats
d’una dotzena de músics procedents de diversos àmbits, reprenen bona part del
seu repertori per explorar-ne a fons el seu potencial expressiu i mirar de
completar el procés que l’enregistrament en l’estudi no va enllestir.

L’escenari triat fou el del II Aplec d’Algemesí de
Cultura d’Arrel Tradicional, celebrat en aquesta localitat de la Ribera el passat mes de
maig, i els músics que secundaren la formació habitual d’Al Tall van ser alguns
noms habituals del folk valencià —Ximo Caffarena, Miquel Gil, Eduard Navarro,
Spyros Kaniaris, Joansa Maravilla–, antics col·laboradors de la banda com
Abdeljalil Kodssi, ex-Muluk el Hwa, o el músic provençal Jan-Màri Carlòtti,
coneguts solistes de jazz —Eladi Reinon, Ramon Cardo, Pedro Aznar–, una petita
quota de sang rockera amb Arístides Abreu –guitarrista de Seguridad Social– i
Xavi Sarrià i Miquel Gironés d’Obrint Pas i, ja per la traca final, l’Escola de
Tabal i Dolçaina d’Algemesí.

Arribe a Algemesí de vesprada: volia entrevistar a
Jan-Màri Carlòtti per al proper número de Caramella i, finalment, no hem pogut
concertar en ferm la cita, així que vaig una mica a l’abordatge tot presumint
que la prova de so esdevindrà ben llarga i trobaré algun forat per xarrar amb
l’admirat fundador dels Mont-Jòia.

Bingo: són les set de la vesprada i la cosa sembla
verdíssima. Carlòtti passeja avorrit esperant el darrer assaig conjunt i jo
aprofite per enllestir l’entrevista, una llarga conversa en català-occità que
em resulta terriblement agradable per la franquesa i disposició de
l’entrevistat. Parlem de la situació a Provença on, segons explica Carlòtti,
manen els blavers –ho diu ell!– que afirmen que el provençal és una llengua
diferent de l’occità i a hores d’ara es troben tractant de legislar-ne la
diferència.

Acabada l’entrevista, continua la prova de so i no
puc evitar pensar que a la nit patirem.

El concert s’inicia amb la plaça de gom a gom: mai
l’havia vista tan plena en cap de les anteriors edicions del festival. Al Tall
continua tenint un públic fidel i amatent que respon invariablement a totes les
seues convocatòries.

L’entrada, amb la “Danseta” d’Europ Eu!, posa totes les cartes cara amunt i esvaeix els mals auguris de la tarda: sonen precisos i
contundents, amb una base rítmica molt millorada respecte a la seua trajectòria
recent. Eduard Navarro i Xavier Ahuir alternen els solos de dolçaina amb les
joganeres intervencions del saxo de Ximo Caffarena i a cada ronda de solos la
banda sona més compacta i implacable.

El segon número entra de ple en matèria. Apareix Abdeljalil
Kodssi i recreen “La tirania / el càrrec capgira les virtuts”, una de les peces
més aconseguides de Xarq-al-Andalus.
Abdeljalil té un posat a mig camí entre Dexter Gordon i Ibrahim Ferrer i una
facilitat, ben bé demoníaca, per alternar profunditat expressiva en el cant i
sensualitat exuberant en el ball.

La jota de Vares
velles inaugura l’extensa secció del concert dedicada al darrer disc on
tots els temes aniran seguits d’un reprise
perquè els convidats hi deixen anar la seua inspiració sobre l’esquelet del tema.
Aquí és Spyros Kaniaris qui teix un intricat solo de corda sobre l’esbós de
jota que marca la banda. Només fa una mica de nosa la flauta midi d’Ahuir,
incomprensible atesa la multitud de músics que pobla l’escena.

Les magnífiques “Seguidilles”, provocadores en la
lletra, esplèndides en la construcció musical i amb una interpretació vocal de
Vicent Torrent que mostra generosament totes les seues qualitats –timbre,
afinació, col·locació, credibilitat– serveixen perquè Pedro Aznar al teclat,
Eladi Reinon, al saxo, i Arístides Abreu, a la guitarra, porten l’aigua al seu
molí i s’endinsen per escales jazzístiques o roqueres sense respondre a les
exigències del guió. Pura retòrica musical que no és ni carn ni peix. De sobte,
però, irromp Ramon Cardo amb la primera intervenció important de la nit: és
jazz també, però amb expressió i llarg recorregut. Una projecció a l’escenari
adverteix: “cantar per seguidilles =/ cantar per seguidilles”.

“A Sant Jan”, tema aspre i agressiu on Carlòtti i
Miquel Gil comparteixen protagonisme vocal, eleva de nou el clima del pati de
butaques i prepara l’audiència per al petit sot que li segueix: el fandango
vell “Cantar”, un dels talls més enrevessats de Vares velles al qual segueixen sense prendre-li la mida, per bé que
ja hi són més a prop. La flauta midi d’Ahuir i la guitarra elèctrica de Miquel
Blanco contribueixen pròdigament a la confusió.

Les divertides “Polifonies” i el bell “Romanç de la Terrània” condueixen el
fil cap una segona aparició de Carlòtti amb la versió occitana de “Ja vénen les
vermaores” i una nova intervenció de Ramon Cardo al saxo que continua sent el
convidat més sòlid i integrat –si descomptem, òbviament, Caffarena, Navarro,
Kaniaris, Gil i Maravilla que parlen el mateix llenguatge de la banda i que,
sobretot el primer dels citats, saben entrar-hi i eixir-ne sense estridències i
amb naturalitat.

“La jove negra / Absència”, amb una inèdita
introducció de baix a càrrec de Jordi Reig, i “Santa Goretti”, dedicada a la Conferència Episcopal
Espanyola, posen el colofó a la part experimental i donen pas a una
irresistible traca final amb el “Cant dels Maulets” que compta amb les
intervencions de Xavi Sarrià i Miquel Girones d’Obrint Pas i l’Escola de Tabal
i Dolçaina d’Algemesí, amb alguns dels dolçainers més prestigiosos del País
Valencià –Xavier Richart, Pau Puig…– amagats entre les seues files; la “Cançó
de la llum”, amb la qual porten dalt de trenta anys enviant alcaldes de pobles
i ciutats molt pròpiament “a fer la mà”; “Xavier el Coixo”, extraordinària marxa
mora que, de conéixer-la, haguera incorporat a alguna de les seues pel·lícules Cecil B. de Mille; el “Tio Canya” –descobresc a Pep
Gómez, antic membre d’Al Tall, assegut a terra en primera fila i cantant
apassionadament la cançó: en aquests moments l’emoció ja és absoluta– i un
llarg bis on reprenen la “Danseta” inicial i una revisió de “La tirania”
infinitament superior a la realitzada durant la part oficial del concert, amb
els músics completament solts, Abdeljalil Kodssi frenètic i el públic no donant
crèdit al que passa sobre l’escenari.

Comptat i debatut —i mentre esperem que l’edició
del CD i DVD que en sortirà del concert ho constate o ho desmentesca–, un
espectacle valent d’un grup que, després de trenta anys de singladura, es nega
a viure de rendes, encara cerca coses noves i se’ns revela amb una vitalitat
insospitada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!