La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

25 d'abril de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Els premis Ovidi, el valencià i el català

El Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) que agrupa a la pràctica totalitat de grups i intèrprets que canten en català al País Valencià ha llençat la primera convocatòria dels Premis Ovidi "de la música en valencià". (continua)

S’hi han establert diverses categories (folk-noves músiques, cançó
d’autor, rock, millor cançó, millor lletra, etc.) i s’hi ha escollit un
jurat format per dos periodistes, dos músics, una escriptora i qui
subscriu (en qualitat de secretari, amb veu però sense vot).
A més,
s’hi ha instituït el Premi Muixaranga que guardonarà el millor treball
de tot l’àmbit nacional català i que està sent escollit pels lectors de
l’Avanç. Entre els nominats per aquest
premi hi ha representants del Principat (El Pont d’Arcalís, Cheb
Balowski, Pomada, Jaume Sisa), les Illes Balears (Antònia Font),
Catalunya Nord (Pascal Comelade) i el País Valencià (Miquel Gil,
Urbàlia Rurana, Òscar Briz i La Romàntica del Saladar). Podeu emetre el
vostre vot aquí.
Per a la resta de guardons, la convocatòria quedà tancada
definitivament el passat 12 d’abril i ja s’ha obert el termini perquè
el jurat delibere i emeta la seua decisió que es vol fer pública al
llarg del mes de maig. Finalment, el 14 de juny se celebrarà la
ceremònia de lliurament de premis.
La trajectòria i les iniciatives recents del COM, entre les quals caldria destacar els mateixos premis i el festival Folkaserra programat per al proper 27 de maig, em suggereixen algunes reflexions que trobe avinent compartir.

  1. La capacitat de la nostra societat civil per organitzar-se i
    espavilar-se davant les adversitats és segurament l’actiu cultural més
    important del País.
  2. El COM s’ha significat des de la seua fundació pel seu caràcter,
    diguem-ne, "regional". És cert que les dinàmiques culturals del País
    Valencià i la conjuntura social i política que patim obliguen,
    efectivament, a desenvolupar-hi estratègies regionals, però amb això
    augmenta, i molt, el perill de consolidar distàncies i divergències amb
    la resta de "regions". Pense que aquestes estratègies són absolutament
    legítimes, però les prevencions a què al·ludesc, també.
  3. És
    evident que quan el col·lectiu parla de "valencià" cap dels seus
    membres pensa en una llengua diferent del català; i és tant o més
    evident que es tracta d’un recurs per no espantar els possibles
    contractants, especialment les institucions governades pel PSOE tan
    susceptibles ara, després del numeret de l’estatut, amb la "qüestió de
    noms"; però resulta una miqueta incoherent atacar l’Acadèmia Valenciana
    de la Llengua per aquesta raó mentre s’exalça la tasca del COM assumint
    com a bona la seua estratègia onomàstica (estratègia beneïda per la
    mateixa CAL, Coordinadora
    d’Associacions per la Llengua Catalana, que ha atorgat al col·lectiu,
    trobe que merescudament, un dels seus premis anuals Joan Coromines).
  4. El caràcter regional del col·lectiu s’ha estés als Premis Ovidi (llevat
    del Premi Muixeranga, instituït en forma de contraprestació) i a
    festivals com el Folkaserra citat on no haguera estat sobrera la
    participació d’algun intèrpret d’altre territori català, més que res
    per començar a reforçar una xarxa d’intercanvis, complicitats i
    col·laboracions indispensable per a la supervivència del mateix
    col·lectiu. Hi ha moltes iniciatives al Principat i a les Illes Balears
    que compten amb la participació de grups valencians. Hauríem
    d’acostumar els nostres programadors a aquesta mena de normalitat (la
    nostra catalanitat cultural innegociable) que com més va més llunyana
    se’ns antoixa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!