La caseta del plater

Llegesc Jaime Gonzalo des
dels temps en què la música començava a ser en la meua vida alguna cosa més que
un entreteniment. Tindria uns dèsset anys i en el meu panteó sonor particular
convivien Joan Isaac i Lou Reed, Al Tall i Burning, Pau Riba i els Rolling
Stones. Seguia mensualment el Rock Espezial i col·leccionava números antics de
Star, Vibraciones i Disco Express. Allà vaig descobrir el verb precís i cru, intoxicat
de mala bava, de Jaime Gonzalo. Ell féu entrar en el meu devocionari musical
els noms de Flamin’ Groovies i Gram Parsons, per exemple –i li ho agrairé
mentre visca. (continua)

Quan amb Ignacio Julià
abandonà Rock Espezial, ja reinventada
com a Rock de Lux, i s’embarcaren en
l’aventura de Ruta 66, m’hi vaig
afegir amb entusiasme i conserve cadascun dels 226 números que fins el moment
han publicat.

Així que, des de fa vint
anys i escaig, cada mes m’atanse al quiosc, cerque la seua signatura als
articles i ressenyes i continue meravellant-me amb la seua prosa exquisida, tan
dura com altiva, que matisa escepticisme o passió amb un utillatge analític poc
habitual en el gremi.

I és curiosa aquesta
fidelitat meua a l’obra crítica de Jaime perquè molt sovint en discrepe
terriblement del contingut. I em dolen especialment els seus prejudicis de vell
saberut que sembla estar de tornada de tot. Uns prejudicis que, amb el temps,
han esdevingut com un quist enutjós que malmet la contemplació d’un rostre
bonic en adreçar totes les mirades a la seua impertinència.

Un d’aquests prejudicis
enquistats és la seua sistemàtica desconsideració de bona part de la producció
cultural d’expressió catalana. Gonzalo practica un arcadiespadisme avant la lettre, que es vol independent
i desalineat, però que amb el seu to persistent de desqualificació preventiva
s’arrenglera, ni que siga a contracor, amb l’avantguarda nacionalista de
l’altra nació que de les mínimes regles de convivència en diu persecució.

Aquestes ratlles vénen a
tomb de la crítica que sobre els dos darrers discos de Pascal Comelade —Espontex Sinfonia i La manera més salvatge, aquest darrer amb Enric Casasses— ha signat Jaime Gonzalo en el número
d’abril del Ruta 66. Gonzalo inicia
la seua ressenya amb uns apunts sociopolítics que delaten una certa incomoditat
ètica: “Malos tiempos para la lírica
catalana. No sé cuantos lectores de esta revista, ni hasta qué grado, han sido
contaminados por esa enfermedad bilateral que corroe malamente a los que
quieren imponer dicha lengua y a los que les gustaría verla prohibida de nuevo”.
D’entrada, hom diria que Gonzalo es pretén equidistant entre dos presumptes
extrems però, sense solució de continuïtat i sense temps perquè el lector
alfarrasse la seua quota d’independència, inicia el foc d’artilleria: “Entre otras cosas porque no hay muchos más,
Enric Casasses es uno los poetas más llamativos de las nepotistas letras
catalanas…”. Redell, Jaime! D’on
et traus això de que “no hay muchos más“.
Vols dir que no hi ha més poetes o que no hi ha més poetes “cridaners”? Quina
barreja d’olfacte crític –per reconéixer els mèrits de Casasses– i d’aversió
tendenciosa –per afegir la coda tàcita: “malgrat escriure en català”!

Només ens resta com a
atenuant que, tot seguit, Gonzalo guarda les armes i, sense massa ganes –tot
s’ha de dir–, s’hi posa a la feina de la qual tant hem aprés: la dissecció de
l’obra amb dits habilidosos, ment inquisitiva i mirada original. Llàstima que
el seu fervent antipujolisme alguna vegada l’entele.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!