La caseta del plater

Hi hagué un temps en què l’ús del mot “conceptual”
per definir un disc ens feia prendre totes les prevencions del món abans
d’animar-nos a escoltar-lo: massa sovint això significava un enorme desajust
entre les pretensions de l’artista i els resultats aconseguits –grandiloqüents,
altisonants i dramàticament vacus. La discografia mundial està reblerta de discs
que amaguen davall l’aixopluc del “concepte” un enfilall de cançons inanes
sense res més que oferir que un discurs teòric presumptuós i una flagrant manca
d’imaginació.  (continua)

En l’altre extrem del pèndol estètic, i potser com
a compensació de tot açò, el pop ha vingut consagrant l’absència d’ambicions
artístiques explícites com una plusvàlua destacada del seu ideari musical i ha
posat sota sospita de petulància qualsevol treball que mirara una mica més
enllà de les seues fórmules fundacionals.

Arribats aquí hauríem de dir ja que Paisviatge (Cambra Records-Blau
Discmedi, 2006), segon CD dels alcoians Verdcel, és segurament un dels treballs
més ambiciosos que s’han gestat mai al País Valencià i que una de les seues
virtuts principals és, justament, aquesta ambició desmesurada: una ambició
transmutada en gosadia que ha elevat la seua proposta artística i musical a una
alçada insòlita i que hauria de convertir aquest llibre-CD en objecte de culte del
públic solvent i informat.

Paisviatge és un d’aquells “discs
conceptuals”, una obra que es pretén unitària i que, en el seu afany integrador,
holístic, fa convergir diverses formes d’expressió artística –música, poesia,
teatre, arts plàstiques– sense caure en el parany de la incontinència creativa
ni de la fatuïtat.

Tot aquí sembla haver passat pel condensador; hi ha
una estranya contenció, una mena de disciplina interna, que hi aporta equilibri
i temprança i que s’estén des de la paleta de colors del còmic que ocupa la
pràctica totalitat del llibre –un treball magnífic obra de Daniel Olmo
Boronat–, a la instrumentació en bona part acústica amb què es guarneixen les
cançons, o la interpretació vocal que, tot i la seua dicció amb alguns trets
emfàtics, no resulta en cap moment ampul·losa ni ens enfita amb una excessiva
afectació.

L’argument que articula Paísviatge és una reflexió sobre el viatge interior i exterior com
a font de coneixement d’un mateix i les complexes interrelacions que, per
aquesta raó, l’individu sosté amb el paisatge que l’envolta; un argument que es
desplega generosament en el mateix còmic, en els poemes que l’acompanyen i en
els textos d’unes cançons que, per la seua qualitat, aconsegueixen emancipar-se
de la naturalesa unitària del treball.

Per citar-ne unes poques: “La font i
l’excursionista”, “Espremem el suc” –un bell tema amb aires de marxa mora que
canta Miquel Gil–, “Brúixola” –on intervé Néstor Mont–, “T’estime igual” o
“Estrela fugissera”, llueixen tant en el context general com fora d’ell; totes
elles delaten influències de diversa mena i filiació –entre les quals ens
sembla endevinar l’empremta difusa d’alguns peoners del folk-rock català com
Sisa, Pau Riba i, inesperadament, Cuixa; però totes també van segellades amb la
forma tan personal de concebre el fet musical i de posar-lo en pràctica d’aquesta
banda que se sap transcendent i que ha decidit demostrar-nos-ho sense
complexos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!