Raimon segons VerdCel

Ells, purs de cor, pastors de somnis temeraris, enginyers impossibles del fotograma, la nota, la vinyeta i el vers, han estat els següents en ser assenyalats per la mirada feréstega i malalta del llop famolenc, escanyolit de gana i de sarna, rabiós fins a sangrar davant  qualsevol indici de gràcia alliberada.
Udola el llop, però, devorat per la ronya i la mesquinesa, amb tota la nit arraulida a dintre seu, mentre creix la bellesa del dia i els incansables pastors de somnis arrodoneixen una altra obra erigida a còpia de paraules majors. I ja en van tres en tirereta: PaisViatge (2006; 2007), Sàmara (2008) i aquesta fita tremenda i tan carregada de significat que representa PetjAdeS (Bromera-Temps Record, 2010).
Tremenda per l’ambició del seu plantejament i la colpidora grandesa dels seus resultats: una aproximació, respectuosa i desacomplexada alhora, a la figura proteïca, transcendent i desbordant de Raimon, escomesa, com és marca de la casa, amb una bateria de recursos multimèdia que inclou un disc, un còmic —bellíssim, d’una despullada emotivitat, signat novament per Daniel Olmo—, dos reveladors documentals històrics, enregistrats per Llorenç Soler(1966-1968) i Carles Duran (1965), i un curtmetratge obra del grup  —possiblement la part més feble del paquet.

(continua)

I carregada de significat pel que connota de tancament d’un cercle en l’àmbit de la música valenciana expressada en català, amb les noves generacions enarborant orgulloses la seua herència musical i vencent les sempre urgents temptacions de parricidi, tan habituals en el nostre, de vegades una mica asfixiant, espai cultural.  Un tancament, tot s’ha de dir, que havia iniciat mesos abans un altre disc de versions de Raimon —Gràcies, Raimon (UPV, 2009)— editat amb una certa clandestinitat per la Universitat Politècnica de València i llastat per la seua pròpia naturalesa col·lectiva que el castigava amb una accentuada irregularitat —tot i que reservant alguns moments certament destacables com la sensacional revisió de “La mar respira calma” a càrrec d’Òscar Briz o la sorprenent lectura de “Una vaca amb un vedellet en braços” que maridava Raimon, Pere Quart i un inesperat Pep Gimeno Botifarra.
VerdCel s’aproxima musicalment a Raimon amb dos pressupòsits evidents: l’estima i admiració per la seua obra i la fèrria voluntat d’expressar-se íntimament a través d’ella. Intuesc que hi ha ben poc de lúdic en l’esperit que els anima: no hi volen jugar a disfressar les cançons; volen fer-les seues, adoptar-les, apropiar-se-les.
Més que de versions, podríem parlar-ne de variacions. Perquè la intervenció de VerdCel sobre les partitures de Raimon va bastant més enllà de reescriure’n els arranjaments o accelerar-ne o alentir-ne els tempos. En alguns casos es deforma lleument el discurs harmònic —“Veles e vents”, per exemple, amb una opció que canvia l’ambient sonor de la cançó—; en altres se n’altera l’equilibri rítmic —“Jo vinc d’un silenci”, damnificada parcialment per una acceleració en la tornada que apaivaga la seua transcendent solemnitat—; i en altres, en fi, s’extirpa la cançó del seu univers expressiu i es trasllada a un altre sensiblement diferent amb la qual cosa adquireix nous significats, un nou alè, com constata certerament el propi versionat.
Tota l’operació es realitza amb el que es percep com un treball minuciós previ de reflexió i de maduració. No hi ha cap relliscada, cap experiment fallit, cap arranjament fora de to, cap cançó que perda el pols; un fet que pondera tant la qualitat del material de partida com el treball de reescriptura desenvolupat pel grup.
Trobe que en surten especialment beneficiades “Veles e vents”, emancipada de l’inoblidable contracant amb què la segellà per sempre Josep Soler però convertida, per torna, en un irresistible caramel pop; “Com un puny” teixida sobre un canemàs de folk-rock californià; “He mirat aquesta terra”, amb la seua bellesa original magníficament realçada i la “llum pujada des del fons del mar” escampada generosament sobre la cançó; i sobretot, “Cançó d’albada”, amb intervenció flamenca de Carles Dénia inclosa, que insinua un improbable duet entre Morente i Radiohead —no diríeu que hi ressona un deix de “Paranoid android”?
Aquí trobem la darrera pista per completar el batibull de mèrits d’un treball imprescindible que, com déiem al principi, ha acabat per esvalotar la tenebra dels llops: VerdCel alliberen Raimon del museu de la resistència antifranquista on alguns s’entesten a condemnar-lo —malgrat que la seua obra ha exhibit una qualitat creixent amb el temps, amb cims inapel·lables i tan tardans com les Cançons de mai (1997)— i el situen, sense estridències i amb una naturalitat que ens hauria de fer reflexionar, al bell mig de la més descarada contemporaneïtat. 
L’udol fa mal però amb treballs així la llum s’obre pas com una regolfada.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *