Carles Belda, lliçó de puresa

Café l’Infern, 1 d’abril del 2006

Celebràvem l’aniversari
del Café l’Infern a Massalfassar i havíem decidit fer-ho d’una forma molt
especial: el xef Oriol serviria un menú degustació amb sabors de la terra
–ometrem els detalls perquè no us esmussen les dents– mentre el gran Carles Belda,
vingut expressament des del seu refugi de Zugarramurdi, interpretava amb el seu
acordió una cançó per a cada plat. Nou plats, nou cançons: les nou que
conformen el seu primer disc en solitari, enregistrat en un recés de la seua frenètica
activitat amb Pomada, Mesclat i altres formacions de més efímera trajectòria. (continua)

L’experiment resultà tot
un èxit perquè Carles Belda és un músic i una persona veritablement
excepcional, un mena de màgic que barreja reflexió i instint en proporcions explosives
i ho aboca amb una passió tan intensa que és impossible no cedir-hi.

Aquest màgic porta dos
conills dins del barret: una relació oculta, intestina, amb allò que podríem
anomenar la “veritat musical” i una habilitat especial per vehicular
sentimentalment tota la seua elaboració intel·lectual -per convertir la
ideologia en sensibilitat i atacar-nos, doncs, per dos flancs: la raó i
l’emoció.

“Veritat musical”… com
explicar-ho? Podríem dir-ne una proximitat extrema entre la cançó i el
sentiment que s’hi encripta, una precisió escrupolosa per codificar un
pensament en forma d’intervals entre sons… però no és exactament això. A
“Some Kinda Love” Lou Reed cantava: “entre el pensament i l’expressió hi ha
tota una vida”; alguns artistes aconsegueixen una sincronia tan perfecta entre pensament,
biografia i expressió que aquesta darrera s’eleva segura empesa per la sòlida coherència
que l’ha engendrada: el destinatari la percep aleshores com una revelació. Carles
pertany a aquesta nissaga d’artistes demiürgs.

Sovint hom destaca dels
instrumentistes la seua tècnica, el seu virtuosisme i altres gèlids paràmetres
a l’ús. Tanmateix, el virtuosisme és una habilitat que, en part, és pot
aprendre; la tècnica és qüestió d’hores; la “veritat”, però, només està a
l’abast d’uns pocs. La confecció d’aquest disc potser es prestava a fer-lo caure en el parany de la vanitat i l’exhibició: per un músic de prestigi com ell, i amb la quantitat de recursos tècnics que administra, haguera estat fàcil optar per
la composició recargolada i fanfarrona, la virgueria interpretativa, el repte de fer córrer els dits més ràpid que
ningú. Però no: en aquest treball sense títol, no trobareu res d’això. Només senzillesa, nuesa, puresa
moral: heus aquí els estris del seu ideari i els continguts de la lliçó que una
colla d’afortunats vam rebre dissabte passat mentre es disparaven els
termòmetres i la nit convidava a la disbauxa. Aquesta part, però, ja no la
contarem.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *