La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

14 d'agost de 2010
Sense categoria
1 comentari

Quadern de Sardenya. 3. Cant a tenore a Bosa

El sol oblic de la vesprada retalla a contrallum les siluetes, que semblen surar sobre la lluentor encegadora de l’empedrat mentre passegem pel corso Vittorio Emmanuel II de Bosa. Un carrer de cases altes investides d’una envellida dignitat, d’una fatigada altivesa vinguda a menys amb els anys. Tota la zona baixa de Bosa, alineada amb el discórrer lent i grisós del Temo, sembla amarada de la mateixa serenor natural que exhibeixen les barques que dormisquegen confiades vora riu. Diríeu que es trobeu al bell mig d’una escenografia neorealista amb la seua antiquada, atrotinada bellesa. Uns carrer escrits per Zavattini i filmats per De Sica.
Quan ens trobem ben prop de la Piazza Costituzione, un espai encantador a l’alçada estètica dels carrers, amb una gran font al mig i algunes acollidores terrasses voltant-la, un brunzit familiar s’eleva des de davall d’unes arcades a un costat de la plaça. És un cant a tenore, l’expressió musical privativa i més representativa de la tradició oral sarda.
L’inesperat del fet —ens trobem una mica desplaçats de la seua àrea natural, la Barbagia i la Baronia—, la fascinació d’aquest so remotíssim i l’intens embat frontal del darrer sol de la vesprada, conformen un paisatge torbadorament oníric. Un caire que s’accentua més encara quan arribem a la plaça: els quatre cantadors, abillats amb una vestimenta bastant discreta si atenem els codis indumentaris del gènere, es troben sols, cantant per ningú sota les arcades de la plaça, enmig del que sembla una exposició de pintura amateur, sense autors ni visitants.
(continua)

Algun passejant, com nosaltres, s’hi apropa i observa encuriosit l’escena: per l’expressió del seu rostre sembla com si estiguera descobrint una espècie animal desconeguda fins ara. Els cantadors, però, prossegueixen immutables concentrats en el cant. Disposats en rogle, ben bé tocant-se, com buscant que les cordes vocals de tots quatre entren en un joc de ressonància simpàtica, reprodueixen fidelment la tècnica polifònica ancestral, creada i desenvolupada pels pastors de l’illa: la veu principal —oche— entona la melodia amb un timbre marcadament nasal, tibat, forçant la tessitura; i les altres tres creen un coixí harmònic i rítmic sense parangó possible a tota la Mediterrània, tan rica en polifonies vocals: el bassu proveeix el bordó gutural, ronc i fosc, que fa de base de l’harmonia; el contra fa un segon bordó, a un interval de quinta per damunt del primer, igualment gutural i ronc; i el mesa oche completa l’acord fent ornaments per dalt de la veu principal. Totes tres interpreten síl·labes sense significat —bim-bam-bo-baram…— que difereixen, com molts altres matisos del cant, d’un poble a un altre tot permetent els iniciats de reconéixer la procedència geogràfica dels cantadors. Es diu que aquestes tres veus d’acompanyament representen, respectivament, el mugit del bou, el bel de l’ovella i l’aüc del vent, presumpte origen atàvic del cant. Més enllà, però, de disquisicions genealògiques d’impossible validació, aquesta llegenda ens informa de l’estret vincle amb el territori que ostenta el cant a tenore tal i com es percebut encara avui pels propis sards. Un cant que s’empra amb molt diverses funcionalitats —com a cant de festa i de ball, com a serenata (boche ‘a notte), com a cant de bressol, com a forma d’interpretació de gojos— i alguns trets del qual —melodies d’aparença circular, tractament rítmic— penetren, fins i tot, en alguns repertoris instrumentals de la tradició musical sarda: quan un escolta tocar el acordió o el launeddas, no pot deixar de pensar en el caràcter intens i obsessiu del cant a tenore.
No s’hi han aplegat més de deu espectadors, però els cantadors persisteixen aliens al món exterior, immersos en la seua introspecció col·lectiva, extraient la poderosa vibració del seu cant d’un pou profund que sembla obert al bell mig del petit cercle, amb una mà pegada a galta i els ulls perduts, compactant un univers sonor d’una bellesa arcaica i inquietant.
Els observem magnetitzats i incrèduls una llarga estona. Quan donen per acabada la cantada i marxem passejant, amb un punt d’anticipada nostàlgia, a buscar el riu que emmiralla els darrers colors de la vesprada, el cant encara sembla ressonar sobre els colors pastís de les façanes i la resplendor apaivagada de l’empedrat.
  1. Intens, realment fantàstic, els cops que ho he sentit, com fa uns anys a l’església parroquial d’Oristà, amb la gent de I cantori d’Irgoli, portats al Lluçanès per l’amic Jaume Aiats, en una sessió singular i única del Solc. Sentir-ho, trobar-s’ho pels carrers, al seu lloc… Quina sana -o no?- enveja!
    I propi, com tantes coses que ens caracteritzen a la gent d’aquesta gran i meravellosa bassa de la Mediterrània, i que haurien de ser els elements amb els que ens presentéssim, normals i contents al món. Sardenya, els pastors, els bous i aquestes veus d’homes -i a Sardenya també, de dones-, i la mar i les olors tan poc nòrdiques…
    Quins regalets tan ben afinats que ens portes!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!