Punxant discos a Barcelona

El passat diumenge 26 de
març vaig estar a Barcelona, convidat pel festival Tradicionàrius, per fer una
sessió de punxa-discos durant un parell d’hores al Via Fora! de la Riera de Sant Miquel, en el
barri de Gràcia. En el programa es prometia que guiaria el públic assistent en
un itinerari que, fent una mena de navegació musical de cabotatge, recorreria
tota la ribera Mediterrània, des d’Istambul al País Valencià i des de
l’Adriàtic al Magrib. La cosa va anar més o menys així: (continua)


  1. Roberto de Simone, Soricillo, Li turchi viaggiano (2003)

Les
dimensions del talent de Roberto de Simone resulten excessives per a la
insolvència descriptiva del sotasignant. Fundador, cervell i víscera de la Nuova Compagnia de Canto
Popolare, havia abandonat parcialment l’escena folk italiana després de
deixar-nos la seua darrera obra mestra, La Gata Cenerentola, el 1976.
Inesperadament, el 2003 va reaparéixer amb un disc extraordinari, síntesi i
colofó d’una trajectòria exemplar. El disc s’obre amb aquest “Soricillo”, una
recreació de les tarantel·les –solemnes, emotives, embriagadores– que es canten
a la península del Gargano –l’esperó de la bota italiana.

  1. Candan Erçetin, Ĭndim Havum Başina, Aman Doktor (2005)

Candan
Erçetin
és una de les intèrprets que capitalitza a hores d’ara les llistes d’èxits
en el mercat discogràfic turc. Aman
Doktor
, el seu darrer disc, és una barreja de folklore musical de Turquia i
Grècia amb recursos estètics del pop internacional. Tot plegat assoleix alguns
moments d’una expressivitat fascinant.

  1. Carmen París, Rompiendo la hora, Jotera lo serás tu (2005)

El
tema que tanca el segon disc de Carmen París es presenta com un agermanament
entre Samper de Calanda i el camp de refugiats palestins de Qalàndia en
Cisjordània. L’afinitat toponímica entre tots dos indrets inicia un joc de
correspondències magníficament resolt tant en el nivell poètic, com en el
musical i l’interpretatiu: l’exjotera broda una cançó dramàtica d’una
transcendència estètica molt superior a la de la resta del treball.

  1. La Talvera, Lo prumièr de mai, Pòble Mon Pòble (2004)

Si
nosaltres ho tenim magre, com ho tindran els occitans? Els focus de resistència
cívica i cultural a la com més va més definitiva absorció francesa només tenen
una opció per reeixir: l’excel·lència. I aquesta ha estat l’aposta de La Talvera, veterana formació
de Còrdas que persisteix des del 1979 en la difusió de la cultura popular de
les terres d’Oc. Per aquest disc comptaren amb la col·laboració dels Massilia
Sound System que apareixen sobtadament a meitat del tema introduint-hi uns
inesperades notes urbanes que, contra el que podrien témer els guardians de la
puresa, el contaminen amb una vitalitat que acaba per arrodonir-lo.

  1. Urbàlia Rurana, Dona Bianca, Tradicionàrius 2005 (2005)

Cançó
piemontesa fruit de la col·laboració de la banda valenciana amb Maurizio
Martinotti
l’original de la qual es va incloure en el recopilatori Piemonte. Antologia della Musica Antica e
Moderna
(Dejavu Retro Gold, 2004). Aquesta és la versió catalana del mateix
tema que manté l’estructura i els afortunats arranjaments de la matriu: una
escalada de tensió instrumental que conclou amb la taxativa intervenció de la dolçaina
de Josep Sebastià subsumint l’oient en el neguit i la sordidesa del drama
familiar que s’hi narra.

  1. I Muvrini, Vai, Alma (2005)

Les
polifonies corses es troben entre els més preuats tresors sonors de la conca
mediterrània. Els I Muvrini els dedicaren un disc monogràfic, Pulifunie (2000), però molt sovint les
convoquen en les seues composicions com un recurs expressiu i sentimental
d’alta volada. Així ocorre en aquesta peça immensa que no podem deixar
d’escoltar des que va eixir al carrer el seu darrer treball discogràfic.

  1. `Zuf de Žur, Lidi ma čaje, Partigiani! (2004)

`Zuf
és un mot friulià que significa barreja; zur és el mot amb què els eslovens
anomenen la festa; i `Zuf de Zur és una banda de la Gorizia –terres de
frontera entre el Friuli i Esvolènia– que practica el repertori tradicional,
festiu i multiètnic, propi de la regió. El seu tercer disc és un apassionat
homenatge a la Resistència
que conté peces tan frenètiques com aquesta dedicada a la memòria de dues dones
partisanes, Enrichetta Stefanin i la
Lídia
que dóna títol al tema –“Lídia, filla meua”– mortes en
combat el 1944.

  1. Eliseo Parra, Jotas de “El Chato”, De ayer mañana (2005)

L’Alcover defineix l’estat
de gràcia com “l’ajut sobrenatural que Déu concedeix a l’home per a l’exercici
del bé i la consecució de la benaventurança”. No sé si Eliseo haurà rebut
aquest ajut o si simplement un cop de sort l’haurà orientat pel camí del geni:
atesos els resultats artístics que ha assolit en els darrers anys no gosaríem
discutir la possibilitat d’una intervenció divina. I segurament no hi ha altra
cançó en el repertori d’Eliseo que resumesca millor les seues virtuts que
aquestes jotes d’El Chato de Puerto Lumbreras: una identificació absoluta amb
els materials tradicionals; una habilitat especial per triar-los; una capacitat
grandíssima per transmetre; una interpretació que es mou amb llibertat sense caure
en la temptació de l’esnobisme; i una forma de cantar, ingràvida i fervorosa,
que se’ns ha fet imprescindible.

  1. Eleftheria Arvanitaki
    i Spyros Goumas,
    Siko Horepse Koukli Mou, Ektos Programmatos (1998)

En
un ambient propici i distés, i amb la companyia de la seua formació habitual que compta amb alguns músics veritablement extraordinaris, la veu més internacional de la Grècia contemporània es
regala un enregistrament amb les seues cançons favorites que acaba essent, i de
bon tros, el millor de la seua generosa producció. És impossible no rendir-se
als encants d’aquest alegre tsifteteli
–“Alça’t i balla, xiqueta meua”–
travessat
per un feroç solo de clarinet obra de l’enorme Manos Ahalinotopoulos.

  1. Riccardo Tesi, La Cena della Sposa, Acqua, Foco e Vento (2003)

L’encontre
entre Riccardo Tesi i Maurizio Geri, canvià tot d’una la condició del primer
que passà de ser un acordionista prestigiós a esdevenir un dels creadors més
interessants de l’escena folk europea. Els seus discos en formació de quartet
–Banditaliana– són una delícia de troballes melòdiques i intervencions
singulars sobre materials tradicionals, però aquest Acqua, Foco e Vento, enregistrat amb l’ajuda d’un grapat
d’il·lustres instrumentistes –Nando Citarella, Devis Longo, Mauro Palmas–, és
alguna cosa més que el seu millor treball: es tracta, possiblement, d’una fita
perdurable en l’evolució del que en Itàlia anomenen revival folk. El tema triat és un dels més festius del disc: una
cançó de noces recollida a les muntanyes de Pistoia que ells interpreten amb
una energia i un goig contagiosos. És impossible no ser feliç escoltant-la.

  1. Cheikha Rimitti, Nouar, Nouar (2000)

Només Domna Samíou o
Chavela Vargas podrien disputar-li caràcter, coratge i longevitat a la mítica
padrina del raï. Amb vuitanta anys, la seua veu revinguda, aspra, penetrant,
continua clamant per la condició amb què han viure les dones en molts indrets
del món. Després de col·laborar amb Robert Fripp, Flea (Red Hot Chili Peppers) i East Ray Bay (Dead Kennedys) en el sorprenent
Sidi Mansour (1993), Nouar
significà el seu retorn a les arrels del raï i una patent demostració que no
calen cel·lofanes postmodernes per embolicar els diamants naturals.

  1. Música Nostra, Fandango de tardor, En directe
    (2001)

L’engegada
amb el llaüt de Toni Pastor ens fa parar les orelles: això no és el que
acostuma a fer Música Nostra; el que ve després, però, ja ens és una mica més
familiar: altre bellíssim fandango per afegir a la llista de les grans
composicions de Miquela Lladó –Fandango confiat, Fandango enamorat, Fandango
des carreró– amb les quals duu un bon grapat d’anys renovant els repertoris del
ball de plaça mallorquí i captivant els seus seguidors.

  1. Sezen Aksu, Şanima Inanma, Bahane (2005)

Està
sobradament comprovat: sempre que els altaveus s’honoren amplificant la veu
corpulenta i sensual de la gran dama de la cançó turca, algun dels oients
s’interessa per la responsable d’aqueix so ineludiblement subjugant. Quan
abandona les vel·leitats discotequeres –amb una estètica setantera que aquí
trobaríem ben bé naïf–, l’Aksu no té rival.

  1. Yorgos Dalaras, Oli i rebetes tou
    dounia, A tribute to Markos
    Vamvakaris
    (2003)

“Tots els rebetes del món
m’estimen”, cantava Vamvakaris allà pels volts de 1940. Dalaras ja l’havia
interpretada en el seu excepcional disc del 1975 dedicat a aquest gènere (50 anys de cançons rebétiko) i ara la
recupera per compartir-la amb un públic commogut que l’acompanya al llarg de la
seua passejada pel repertori del malcarat, entranyable i definitivament
llegendari músic de Syra.

  1. Traüt de Tarí, Camp, Poseu-me les ulleres (2000)

El
cas de Traüt de Tarí és especialment simptomàtic i eloqüent: la banda de
Cambrils va aconseguir una sonoritat personalíssima, va bastir un repertori
magnífic i en directe eren senzillament demolidors, virtuts, totes tres, que no
van servir perquè es feren un lloc en l’escena musical catalana. Ara,
disfressats d’escocesos i tocant himnes celtes –The McKenzies– o fent música
electrònica amb algun adob ètnic –Gadegang– totes les gallines els ponen:
abillats amb el kilt escocés no donen abast als bolos que els surten i fotent
samplers i ritmes seqüenciats… reben un premi al millor producte folk! Camp era
un dels seus millors temes: un antic romanç que ells creuaven amb uns breaks instrumentals que hagueren signat
els mateixos Kolinda. Escoltant-lo ara constatem l’apreciació que féiem
llavors: el futur del folk català passava per ells.

  1. NCCP, Pe dispieto, Medina (1992)

Fausta
Vetere i Giovanni Mauriello –escric els noms i un calfred d’emoció em recorre l’espinada–
tiren el resto en la peça més conduntent del disc de reaparició, a principis de
la dècada dels noranta, d’una de les referències imprescindibles en l’àmbit de
les músiques d’arrel del continent europeu: la Nuova Compagnia di Canto Popolare.
Uns pocs anys després, Giovanni abandonaria la formació –d’una forma tan
teatral com la que emprava en les seues inoblidables interpretacions– i obriria
un plet, que encara dura, pels drets sobre el nom de la banda.

  1. Camarón, La leyenda del tiempo,
    La leyenda del tiempo (1979)

A
“La leyenda del tiempo” convergeixen tres talents descomunals: Federico García
Lorca i les llambregades resplendents de la seua poesia –“nadie puede abrir
semillas / en el corazón del sueño”–; Ricardo Pachón, savi audaç i discret,
ideòleg del projecte i autor de les bamberas
sobre les quals es desplega el tema; i Camarón, l’home que posà el flamenc
en els aparadors de la modernitat. De Camarón potser ja s’ha dit tot, però cada
vegada que escoltem la seua veu trencada i el dolor esgarrat que empenta el seu
cant, albirem les puntetes d’un secret que ningú ens ha sabut explicar.

  1. Aljub, Dansa de les
    gitanetes, Escarbant en la memòria (2005)

Joansa
Maravilla i Aljub s’han caracteritzat, des de bon començament, per una especial
intuïció per treure petroli de jaciments abandonats. Aquesta Dansa de les
gitanetes, que compta amb la intervenció de les dolçaines nerviüdes i precises
de Tresmall, n’és una bona prova: la seua melodia senzilla i recurrent creix en
espiral alimentada per uns arranjaments d’aluvió que van engreixent-la fins
aconseguir en l’oient el desig de que no s’acabe mai.

  1. Stelios Kazantzidis, Synnesfiasmeni
    Kyriaki, I Ellada tou Tsitsanis (1992)

El
rei del laikó (Kazantzidis) homenatja
al mestre del rebétiko (Tsitsanis)
interpretant el seu clàssic immortal, “Diumenge ennuvolat”, un prodigi de
subtilitat i economia de recursos expressius que retratava, amb una música de
bellesa infinita, el decaïment anímic del poble grec arran de l’ocupació
alemanya. L’enregistrament és del 1961 i acompanyen Kazantzidis, Marinella i
Giota Lídia.

  1. E Zezi, Malaràzza, diàvule a quàtto (2003)

Els qui vàreu poder gaudir
de l’energia, l’exuberància i la ràbia d’E Zezi a la Fira d’Espectacles d’Arrel
Tradicional de Manresa el passat 2004 potser no ho oblidareu en una llarga
temporada. La vella banda assambleària de la factoria Alfasud de Pomigliano
d’Arco és un dels valors més ferms i segurs en el mercat de l’autenticitat. Una
vegada superat el saqueig a què va ser sotmès per banda de Peter Gabriel i
Spaccanapoli, E Zezi tornà amb un disc essencial que conté aquesta ferotge
versió del Malaràzza de Domenico Modugno: “Tu ti lamenti, ma que ti lamenti /
piglia lu bastùni e tira fòri li denti”.

  1. Roberto de Simone, Italiella, Li turchi viaggiano (2003)

Tanquem
el cercle invocant de nou el nom ben bé sagrat de Roberto de Simone amb la
revisió d’un tema eufòric i conclusiu que ja havia enregistrat fa gairebé trenta
anys la Nuova
Compagnia.
Un fi de festa que convida al ball i al xivarri –i
que em recorda que he d’anar-me’n corrents a agafar el tren sense temps per
deixar anar la xerrada amb els amics que m’acompanyen. Una altra vegada serà.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *