Garri

És indubtable que la música feta en català al País
Valencià viu un dels seus moments artísticament més interessants: i fora prou,
per comprovar-ho, pegar una ullada a l’amplíssim catàleg editat conjuntament
per l’Enderrock i l’Avanç. (continua)

Les
propostes es multipliquen, els estils s’hi diversifiquen –del folk al pop, de
l’ska dolçainer al nu metal més ortodox, de la cançó de tota la vida als
experiments electrònics agosarats…–, s’enregistren més discos que mai i, fins
i tot, es disposa d’espais propis a les ones radiofòniques: el recentment
estrenat Zona V a Sí Ràdio –amb Vicent Contrí– i els deu minuts setmanals de
què disposa qui subscriu al si de La Gran Evasión, un programa dirigit per Enric
Lencina que emet la Cadena
SER
dissabtes i diumenges al migdia.

Per tot
arreu sorgeixen noves apostes musicals i alguns veterans es reincorporen al
moviment aportant la seua perspectiva històrica: és el cas del grup Adesiara,
de Francesc Moisés, de Remigi Palmero, de Rafa Xambó o de Garri, que formà part de Tapineria i
enregistrà amb Pep Laguarda el recentment reeditat Brossa d’ahir.

Garri és un
cas certament singular: des de la seua reincorporació fa uns anys a la cançó,
ha estat movent-se totalment al marge dels circuits comercials i la indústria
musical. Disposa d’un estudi a casa seua on va enregistrant tranquil·lament les
noves cançons –es diu que en té vora un centenar de gravades– i, quan li sembla
escaient, edita una maqueta per distribuir-la als seus concerts. Diguem-ho ja:
aquestes maquetes són petites joies d’orfebreria artesanal que tots els
interessats en la música valenciana haurien d’intentar col·leccionar; cançons
delicioses, interpretades amb una sensualitat i una serenitat encomanadisses,
amb arranjaments molt treballats de guitarra –Josep Vicent Tallada– i harmònica
–Samuel Iborra– que barregen influències mediterrànies i californianes com ja
ho feien Pep Laguarda, Pau Riba, Jaume Sisa, Remigi Palmero o Juli Bustamante
en les seues primeres gravacions. Garri és, com abans ho foren Òscar Briz o Pinka
–autors d’obres mestres, com Pur desig i De cap, que han passat
desapercebudes–, un dels petits tresors d’aqueix país invisible que roman ocult
sota tones de ciment, palaus de les arts, copes amèriques i polítics moralment
i intel·lectualment indigents.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *