La Mediterrània Invisible 3

E ZÉZI GRUPPO OPERAIO, Diàvule a
quàtto
(Il
Manifesto, 2003,
CD115)


Nun se lassa
`a tèrra pe’na mala annàta …i Zézi non morinanno mai!”.
Amb aquesta
proclama, barreja de ràbia i orgull, torna el grup més carismàtic del folk
italià després de superar la sotragada provocada per l’escissió d’Spaccanapoli
i l’expropiació, per banda d’aquest succedani descafeïnat, del més emblemàtic
del seu repertori. (continua)


Torna E Zezi, la formació obrera creada fa una
trentena d’anys en la factoria Alfasud de Pomigliano d’Arco, a tocar de Nàpols,
i ho fa amb tota la força bruta, la convicció i la mala llet que sempre els ha
caracteritzat.

Tradició, teatre popular, cançó revolucionària,
cultura subalterna i una energia i una vitalitat absolutament espaterrants:
heus aquí els trets definitoris d’un projecte que mai ha apel·lat a
l’intel·lecte, sinó que apunta directament al nervi, a la sang. I aquí està de
nou amb la seua música, les seues frenètiques interpretacions, la incorrecció
política dels seus textos i les seues tammurriate sorgint de la profunditat de
la terra més vives i belles que mai.

Per a aquest esperadíssim retorn, Matteo d’Onofrio,
Angelo de Falco i companyia, s’han sabut rodar d’alguns importants convidats de
l’escena napolitana –Daniele Sepe, Luca Zulu, Papa J.– per confegir un treball
que conjumina passat i futur: hi recuperen dues de les seues peces senyeres que
havien format part del botí d’Spaccanapoli –“Vesuvio” i “Sant’Anastasìa”,
aquesta en una gravació en directe del 1976– i no els tremola el pols alhora de
lligar una vertiginosa tarantella amb un rap no menys accelerat per declarar la
guerra al món, com més va més desigual i injust. Un gruixut llibret de més de
trenta pàgines, amb totes les lletres de les cançons i il·lustrat amb dibuixos
i gravats inspirats en la intifada Palestina, arrodoneix una obra que fa
justícia a la seua llegenda i esdevé un immillorable antídot per combatre
aquesta època d’impostures i submissions.

És clar que E Zezi són un producte d’altre temps,
però anant les coses com van, lluny de quedar obsolets han esdevingut
absolutament imprescindibles.

Publicat a Caramella, X

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *