Adéu a Pep Bas (Ai, Malena, quin plor!)

Sempre anàvem a Xàbia de festa i avui
hem anat de dol. Se’ns fa molt estrany caminar pels seus carrers estrets
amb posat ombrívol i la gola en un nuc, uns carrers que abans eren com
un pronòstic de felicitat immediata i ara subratllen, amb la seua serena
bellesa, el dolor afuat de la pèrdua.

Ens ha deixat Pep Bas i la tosca de Xàbia s’ha recobert d’un dens tel de
tristesa.

Recorde com si fos ara el dia que ens vam conéixer. Fou per mediació,
com tantes altres coses, de Toni Torregrossa. Era l’11 de maig del 1996. Feia poc més d’un any que havíem inaugurat el
café l’Infern a Massalfassar i havíem iniciat una frenètica activitat
programadora que aquell dissabte de primavera es traduïa en un curset de
danses gregues, a càrrec -òbviament- de Núria Quadrada i un concert
d’una nova formació de la Marina, de la qual Torregrossa parlava
meravelles: la Romàntica Alternativa del Saladar (RAS).

En arribar aquella colla de músics es produí un enamorament a primera
vista: la RAS tenia, i té, com un dels seus principals actius, la franca
bonhomia dels seus membres, una senzillesa i afabilitat que s’encomana a
la seua música i la fa tan i tan encantadora. D’entre tota aquella
munió de mirades afectuoses i somriures oberts, em vaig quedar amb la de
Pep Bas, Coeta, amb qui endevinava complicitats més pregones.

(continua)

Sopàrem junts, un vora l’altre, i comencí a conéixer l’ideòleg que hi havia al darrere de la formació. El discurs de Pep delatava la seua llarga trajectòria com a mestre. No deixava passar cap oportunitat per fer pedagogia del que fos: de la seua música, de Xàbia, de la Marina. Pep parlava sempre amb un to deliciosament confidencial que te’l feia proper, absolutament entranyable. La seua conversa, independentment del context o el contingut, acabava fent-te sempre més ric.

Després aprofundírem la relació i l’amistat. Descobrírem el Saladar, fruírem dels assajos-sopar de la Romàntica a la seua caseta, escaldàrem pansa al riu rau de Tolo —pur i fort com una soca d’olivera i avui tan ferm davall l’aflicció—, bevérem la brisa incomparable que el mateix Pep destil·lava en alambí de coure, presentàrem el seu primer disc al nou local d’assaig, fundàrem l’associació Tramús, iniciàrem l’aventura de Caramella, compartírem mil nits de Cant al Ras, Festacarrer, Xàbia Folk, llunes d’agost junt als Banys de la Reina, pujades al Tradicionàrius o al Solc, nadales per Santa Llúcia, i altres tantes sobretaules on la seua conversa s’ensenyoria sempre plena de saviesa i atractiu —i, durant els darrers anys, una lleu i contagiosa malenconia.

Avui l’hem acomiadat una multitud d’amics a l’església de Xàbia i l’he trobat molt a faltar allà mateix, explicant-me, com de segur ho hauria fet, amb el seu aparell interpretatiu tan personal, els costums funeraris del poble, els seus particulars mecanismes de relació social, el perquè de tot plegat. El buit que deixa s’agegantava per moments a mesura que sonava la Muixeranga enmig d’un silenci corprés, o els seus amics de la Romàntica —Ximo, Quico, Sauro, Joan, Rafa, els dos Héctors…— i la banda de Xàbia interpretaven un Verges 50 esgarrat d’emoció.

Escolte ara el nou disc de la Romàntica —Casino Jalouse— del qual tantes vegades havíem parlat i fins i tot les seues melodies, alegres i desenfadades en la partitura, lluen un aire pesarós.
Només la constatació que vam ser afortunats en conéixer-lo i el record dels seus ulls còmplices i transparents, del seu somriure càlid i esbatanat enmig de la conversa, alleuja una mica el desempar que ens aclapara.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *