La caseta del plater

[youtube]

Amb I’m your man Cohen recuperava definitivament la seua jerarquia en
l’estol d’avantguarda de la cançó contemporània amb una virada important
tant en el tractament musical dels temes —dominats per la presència
abassegadora de sons sintetitzats— com en la creació poètica que sembla
voler retornar als orígens —afegint-hi un eventual distanciament irònic a
la seua peculiar espiritualitat.
“Tower of song” tancava el disc amb una reflexió, plena de lucidesa i de
sana mordacitat, sobre la seua condició d’autor de cançons. Escrita
sobre una bastida molt utilitzada en l’àmbit del blues —i explotada per
Dylan amb resultats memorables: “Highway 61 revisited”, “Desolation
row”, “Gates of Eden”…—, la cosignava la seua amiga Jennifer Warnes i ha esdevingut amb els anys un tema de culte, més apreciat encara,
potser, que les peces senyeres de l’àlbum: “First we take Manhattan”,
“I’m your man”, “Take this waltz”…
L’hem escoltada també interpretada per Robert Forster —que la deriva cap
el rock’n’roll trotaire que porta a dintre—, The Jesus and Mary Chain
—que la pinten de foscors i tortuositat—, Martha Wainwright
—deliciosament sensual— o Nick Cave and The Bad Seeds, en una ben bé
llegendària presa de més de trenta minuts executada en un estat de
considerable borratxera. En tots els casos, la cançó imposa la grandesa
de la seua arquitectura per damunt de la teràpia a què la sotmeten els
intèrprets.
(continua)

La versió de Gil i Camp és molt fidel a l’original: llevat d’algun petit detall —avancen l’entrada dels cors, per exemple—, en conserven el seu discurs cadenciós, seductor i una mica contemplatiu. En el text, substitueixen la famosa interpel·lació a Hank Williams per una al·lusió a Gato Pérez, però bescanvien la preposició above per la contrària, sota, i tergiversen inconscientment l’homenatge que duu implícit:

I said to Hank Williams: how lonely does it get?
Hank Williams hasn’t answered yet
But I hear him coughing all night long
A hundred floors above me
In the tower of song

Saps tu, Gato Pérez, com és la solitud?
Gato Pérez la resposta no m’ha dut
Però el sent cada nit tosir cantant cançons
Un centenar de pisos sota el meu
a la Torre dels Sons.

Cohen hi reconeixia el rang superior de Hank Williams —cent pisos per damunt d’ell a la Torre de la Cançó—, un rang que la traducció, segur que involuntàriament, no li concedeix a Gato Pérez. En tot cas, l’admiració de Gil per l’obra de Gato hi queda per sempre certificada.

“Los ejes de mi carreta”
(Atahualpa Yupanqui – Romildo Risso)

Atahualpa Yupanqui, Canto y guitarra vol. 7, 1960, Odeon
[youtube]

La milonga “Los ejes de mi carreta”, escrita per Atahualpa Yupanqui sobre uns versos del poeta gauchista uruguaià Romildo Risso, és una de les icones incontestables de la música popular argentina, un estàrdard d’obligada interpretació per tot músic argentí que se precie: de Facundo Cabral a Andrés Calamaro i de Fito Páez a Alberto Cortez.
No és l’únic poema de Risso que Yupanqui posà en solfa —hi ha també “(El) aromo”, “Silbando (piensan las aves)”, “Humito de mi cigarro” o “Lo miro al viento y me río”— però sí el que més ha trascendit per la seua senzillesa i efectivitat: és un dels cants més bonics mai escrits a la independència de pensament i a la llibertat individual. Un cant que, en la veu serena i trista de Yupanqui, adquiria un to de veritat absoluta.
Miquel Gil la interioritza amb empatia total mentre David Pastor delimita la melodia amb la seua trompeta ferida de bellesa.

“Cada vegada que ens diem adéu”
(Cole Porter)

Ella Fitzgerald, “Ev’ry Time We Say Goodbye”, Ella Fitzgerald Sings the Cole Porter Songbook, 1956, Verve
[youtube]

Tothom està al cas que Cole Porter és un dels més grans escriptors de cançons del segle XX. La seua obra, d’una sentimentalitat gràcil i gens almivarada, musicalment exquisida, travessa de dalt a baix el segle alimentant el repertori d’alguns dels millors intèrprets de música popular.
“Ev’ry Time We Say Goodbye”, és una de les seues peces més conegudes i reuneix les principals virtuts del seu autor: la seua capacitat de pintar les paraules amb música, la seua contenció formal, la seua extraordinària fabulació melòdica. Aspirants a neocrooner —Rod Stewart, Mick Hucknall (Simply Red), Robbie Williams, Annie Lennox—, grans veus de tots els temps —Ray Charles, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald, Nina Simone, Diana Krall—, o genis imbatibles del jazz —John Coltrane, Sonny Rollins, Chet Baker, Oscar Peterson— li han rendit el reglamentari besamà en forma d’afortunada lectura o d’autoescarni públic, segons cada cas.
Per enfrontar-se a un repte d’aquestes dimensions, Miquel Gil s’escuda ací en la perícia interpretativa de Manel Camp —que broda la seua intervenció al piano— i en la magnífica adaptació del text a la música que li dóna un subratllat especial a uns versos que en l’original queden menys resaltats: “And when you’re near / There’s such an air of spring about it” traduïts com “Quan tu estàs aprop / fa com un aire de primavera”. La seua veu abrassiva posa el dolor necessari per aconseguir la resta.