Miquel Gil & Manel Camp Trio (amb David Pastor)

Qui segueix de fa temps la carrera de Miquel Gil està ben avesat als
seus canvis de ritme i de direcció, als seus sotracs estilístics, a la
seua inspiració vel·leïtosa i molt sovint arriscada. Abandonà Al Tall
quan aquestos es trobaven en un dels punts més dolços de la seua
trajectòria perquè al si del grup sentia que les seues inquietuds
estètiques no anaven a trobar eixida. Més tard fundà Terminal Sur,
avançant-se a algun dels corrents que poc després farien fortuna.
Aquest decalatge temporal desanimà el grup i Miquel desaparegué dels
escenaris per reaparéixer, anys a venir, amb un disc de rumba i
mestissatge —Buscando tu olor (1997)— que iniciava una carrera en
solitari, ràpidament desviada cap a l’exploració en la tradició musical
valenciana; una tradició que deconstruí i reconstruí en quatre
magnífiques produccions discogràfiques: Orgànic (2001), Katà (2004), En
directe
(2006) i Eixos (2006). Ara, quan tots esperàvem la continuació
de tan fructífera saga, Miquel es despenja amb un disc de versions,
enregistrat amb el Manel Camp trio i davall la producció musical del
trompetista David Pastor. Un disc, no cal dir-ho, que ens mostra de nou
un cantant agosarat i imprevisible, capaç d’acarar-se amb tots els
registres: del jazz al tango, del rock a la cançó, de Leonard Cohen a
Atahualpa Yupanqui.
(continua)
Aquesta nova aposta, però, no ha despertat l’entusiasme unànim a què la crítica ens tenia acostumats: és el peatge que molt sovint paguen els discs de versions, habitualment considerats com a una estratègia per alleujar una temporada d’impasse creatiu. Potser és aquest el cas o potser no: tot s’inicia amb l’espectacle Vellut que Miquel Gil i Manel Camp havien presentat, amb la Factoria Mascaró, durant l’edició del 2008 de la Fira Mediterrània de Manresa. Estirant aquell fil ha eixit aquest disc que, certament, d’impasse creatiu, en té ben poc. Gil i Camp, amb una base rítmica sòbria i eficient —Horacio Fumero al contrabaix i Lluís Ribalta a la bateria— i amb el reforç de David Pastor, s’enfronten a un tour de force considerable del qual ixen clarament vencedors.
A qui subscriu li agraden molt els discos de versions —darrerament n’hem pogut disfrutar d’alguns ben sucosos com l’All dressed up, and smelling of strangers de Micah. P Hinson o la secció & Tourists del Ruas de Mísia— i aquest no n’és una excepció. De fet, és el disc de Miquel Gil amb què més he disfrutat des d’Orgànic, potser perquè moltes de les cançons que hi aplega també formen part del meu breviari sentimental.
Potser per això, pagarà la pena estendre’ns i acabar d’assaborir com cal totes aquestes cançons:

“Ei, Macky”
(Bertolt Brecht – Kurt Weill)

Lotte Lenya, “Die Moritat von Mackie Messer”, Die Dreigroschenoper, 2001, Symposium

[youtube]

Icona de la cultura popular occidental del segle XX, Mackie Punyal protagonitzava L’òpera dels tres rals i encarnava un d’aquells personatges habituals en el teatre de Brecht que sotmeten el públic a dilemes morals torbadors. “La balada de Mackie Punyal” s’escau al principi del primer acte i presenta la personalitat d’aquest rufià, cínic i insolent. Lotte Lenya, dona de Weill, n’enregistrà alguna de les versions originals més conegudes, totes amarades d’olor a fum de cabaret. En l’àmbit anglosaxó entrà bastants anys després de la mà de Louis Armstrong, qui el 1956, la publicà en disc senzill tamisada per la seua dicció rasposa i picada de swing. Ja amb el títol de “Mack the knife”, assolí de seguida la categoria d’estàndard i es compten per centenars les versions portades a la premsa, des del hit desangelat de Bobby Darin a la demolidora lectura d’Ella Fitzgerald i Duke Ellington, passant per la sempre severa i inquietant reinterpretació de Nick Cave o l’elegant i sofisticada d’Ute Lemper.
Miquel Gil en fa el que ara en diríem una per-versió: el Mackie groller, criminal sense aprensions, es transfigura en l’estereotip del polític corrupte i el capitalisme especulatiu.

“Ei, Macky, què pensaves?
Amb la navaixa governar?
Ara hauràs de reciclar-te,
el negoci, amic, ha canviat.
Et regalen trage i corbata,
aprén bé l’art de malversar,
que quants menys escrúpols tingues
amb més passió seràs votat”.

El Manel Camp Trio es mou per sobre la diatriba amb robustesa i agilitat i David Pastor posa els punt sobre les is amb la seua primera intervenció empedrada de nervi i jerarquia.

“Balada para un loco”
(Horacio Ferrer – Astor Piazzolla)

Piazzolla-Goyeneche, “Balada para un loco”, En vivo (mayo 1982), 1997
[Una versió sentimental entre el centenar llarg que se’n poden trobar]
[youtube]

Conta Horacio Ferrer que anava passejant cap l’apartament d’Astor Piazzolla i va notar com els maniquins d’un aparador li feien l’ullet. Llavors li vingué al cap la primera frase “Ya sé que estoy piantao…”. El geni irrepetible de Piazzolla de seguida en va veure la musicalitat i tots dos se sumiren en una febre creativa que, set dies més tard, cristal·litzava en la versió definitiva de “Balada para un loco”, el tango que anava inaugurar, amb no poca controvèrsia, la història moderna del gènere. L’estrenà el 1969 la dona de Piazzolla, Amelita Baltar —corre una frase, apòcrifa i malvada, atribuïda al compositor, que no em puc estar de reproduir: “el amor, además de ciego, también es sordo”— però fou l’inoblidable Roberto Polaco Goyeneche qui li donà aquella fesomia bohèmia, romàntica i deliciosa que tanta addicció ha generat des de llavors. Qui l’escolta una vegada, s’hi queda adherit per sempre:

¡Loco! ¡Loco! ¡Loco!
Cuando anochezca en tu porteña soledad,
por la ribera de tu sábana vendré
con un poema y un trombón
a desvelarte el corazón.

¡Loco! ¡Loco! ¡Loco!
Como un acróbata demente saltaré,
sobre el abismo de tu escote hasta sentir
que enloquecí tu corazón de libertad…
Ya vas a ver.

Per a entendre’n la célebre entrada “Ya sé que estoy piantao”, el més útil és recórrer a altre geni argentí, Julio Cortázar, qui esmerçà no pocs esforços en distingir els locos dels piantaos i acabà establint-ne algunes lleis universals: “La diferencia entre un loco y un piantado está en que el loco tiende a creerse cuerdo mientras que el piantado, sin reflexionar sistemáticamente en la cosa, siente que los cuerdos son demasiado almácigo simétrico y reloj suizo, el dos después del uno y antes del tres, con lo cual sin abrir juicio, porque un piantado no es nunca un bien pensante o una buena conciencia o un juez de turno, ese sujeto continúa su camino por abajo de la vereda y más bien a contrapelo, y así sucede que mientras todo el mundo frena el auto cuando ve la luz roja, él aprieta el acelerador y Dios te libre.”
Miquel Gil i Manel Camp reprodueixen amb admirada fidelitat els trets bàsics del tema, però, potser per connectar la peça amb la resta del disc, opten per una solució que em sembla brillant i molt efectiva: Miquel recita en català de Catarroja i canta en lunfardo, assumint ell mateix un paper una mica piantao —en el sentit exacte de la darrera frase de Cortàzar.

“La forma del meu cor”
(Sting-Dominic Miller)

Sting, “Shape of My Heart”, Ten Summoner’s Tales, 1993, A&M
[youtube]

Dominic Miller, guitarrista d’Sting, es trobava vora foc jugant amb la guitarra i tocant un riff repetitiu. Estaven treballant ja en l’enregistrament del quart disc en solitari de l’ex-cantant de Police i, com sol ser bastant habitual, havien arribat curts de material a l’estudi. Sting es va quedar corprés amb la cadència suggestiva del punteig i, segons conta el mateix Miller, li demanà: “Em deixaries entretenir-me amb això? M’agradaria convertir-ho en una cançó”. El tema resultant, encomanat de la tèbia bellesa del riff i assistit per una lletra tocada de sigil·losa sensualitat, no seria dels més radiats de l’àlbum —hi havia “Fields of Gold” o “If I Ever Lose My Faith in You”— però contribuí a fer d’aquest el treball seu més celebrat ben bé des del Synchronicity (1983) de Police.
Ací, la guitarra desapareix i deixa el protagonisme al piano de Manel Camp que ompli de colors l’harmonia, desfigurant el riff que donà origen al tema. Amb aquest tractament, la melodia s’estova ensenyant un cos més incitant, la sensualitat s’esdevé més explícita i no calen els cors de la tornada per reforçar-ne la plasticitat: per això ja hi ha les intervencions de Camp, sòbries i rutilants, i el solo de David Pastor, contingut en aquest cas com pertoca. El tema acaba amb una cita del clàssic “Demasiado corazón”, que el du definitivament al terreny “llatí” que s’hi havia anat insinuant.

continuarà

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *