Compartir dóna gustet

COMPARTIR DÓNA GUSTET
Marquet
Autoedició, 2009

Que un col·lectiu, amb intenció clarament subversiva, utilitze com a
punta de llança de la seua proposta contracultural el concepte de
“compartir” i que, a més, ho faça reivindicant la cultura tradicional
com a paradigma de la ideologia que propugna és, a banda de paradoxal
—subversió i tradició mai han acostumat a rimar—, d’una insòlita i
punyent lucidesa.
Compartir dóna gustet s’autodefineixen com “un procés col·lectiu que
treballa, des de diferents disciplines i arts, en la recerca, difusió i
intervenció per la cultura popular, lliure i de transmissió directa” i
parteixen de la percepció que “existeix una gran connexió entre les
formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves
possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen Internet
i les noves tecnologies”.
Al darrere del col·lectiu es troba gent que prové d’altres experiències
similars —hi ha membres d’Orxata Sound System, per exemple— i que s’ha
caracteritzat els darrers anys per un activisme alternatiu molt
vinculat a moviments socials i a la defensa de la cultura independent i
les llicències lliures. En aquest sentit mereix una menció especial el
rostre més visible de la seua ala musical, Marc Sempere, Marquet, a qui
hem vist al davant de Jalea Real o Ix!, com a co-guionista i actor de
l’esplèndida pel·lícula El taxista ful o co-dirigint al teatre l’obra
Realidades avanzadas.
(continua)

Aquest primer disc de Compartir Dóna Gustet, que presentaren a la passada Fira Mediterrània de Manresa i que comptà amb un important patrocini de la mateixa Fira —el projecte resultà guanyador d’un dels Premis Mediterrània 2008—, explicita de manera clara i rotunda els valors d’una proposta inaudita que dóna aquí els seus primers rèdits artístics.
Potser l’heterogeneïtat del seu contingut, el seu caràcter experimental o la interpretació del propi Sempere —sempre una miqueta esfilagarsada i voluntàriament tendent a l’histrionisme— actuen com a elements dissuasoris per a oïdes poc donades a l’esforç, però si se superen aquestes reticències inicials, hom descobrirà un treball suculent, provocador —en el sentit més positiu del terme— i ple d’idees suggestives, amb moments de pura insurrecció i altres vessants d’emotivitat.
Tots els temes parteixen de referents tradicionals que, en la majoria de casos, hi romanen com a esquers identitaris tot i el que el tema evolucione cap a regions molt allunyades del punt de partida original.
S’inicia amb una marxa mora interpretada per l’Ateneu Musical de Cocentaina que dóna un caire èpic i solemne a les proclames ideològiques del disc, exposades per Marquet en un discurs, de to ben bé confidencial, que contrasta amb el fragor insistent de la banda; i segueix amb un u i dos a càrrec del Xiquet del Carme —la seua presència al disc és molt eloqüent, tant per banda d’ell com per la dels qui el convoquen— que hi exhibeix el seu poder interpretatiu, immune al pas dels anys; després ve una relectura de “La Ballarusca” en clau de reggae —compte amb la trompeta de Natxo Jiménez— que fa un divertit paral·lelisme entre aquesta senyora “privada d’un capellà” i l’actual Barcelona, “privada d’un capital”. “La Puri, el Botín i el Pere” és una per-versió d’una melodia de cançó de bressol on, sobre l’estructura de la cobla original “el meu xiquet és l’amo / del corral i del carrer…”, és fa una caòtica i acidíssima reinterpretació protagonitzada per diversos personatges públics —Botín, Tura— i anònims i tancada per un inesperat pasdoble. A continuació, “La locura es soledad” proveirà un dels moments més neguitosos del disc. És un tema obsessiu presidit per bases electròniques, un ritme de samba i una melodia circular inspirada en les que interpreten les xeremies eivissenques; la part final del tema, amb el saxo de Mireia Tejero improvisant sobre els bucles que dibuixen les xeremies, és un paroxisme de tensió i de desfici. “A morir” juga novament amb els dobles sentits encapsulats en una cançó infantil que, interpretada per Pau Riba i el seu fill Llull, constitueix un dels punts de major llibertat experimental de la gravació, no debades hi participen també alguns membres de Cabo San Roque. “Lilit València” parteix de la música del pasdoble “El Faller” i n’estrafà la lletra per canviar-li completament el sentit: “Xiqueta meua / que del carrer tu eres l’ama” esdevé “Xiqueta meua, tu no eres de ningú per res…”. Llavors se cedeix la paraula a Miquel Gil que posa la seua veu de paper de vidre al servei d’una cançó de treball del Comtat tot prologant el que serà la part culminant del disc: els tres darrers temes, “1992”, “Cançó de la precària” i “Tia Mila”, que constitueixen, per motius diferents, tres moments de profunda torbació emocional. El primer, sobre la melodia de “Les cobles del ram” de Santa Eugènia de Berga, és una venjança descarnada cap a la Barcelona post-olímpica. En un ambient asfixiant, marcat per un ritme persistent i sever, una remor de simbombes, el feedback sostingut de les guitarres, i una progressió sonora ascendent, es conta, entre altres coses, la història de Pau Malvido, “l’ovella negra” de la família Maragall i un dels personatges més importants de la contracultura catalana del darrer terç del segle XX. “Cançó de la precària” és el reflex en l’espill femení —representat per la veu afligida de Sílvia Pérez— de la “Cançó de llaurador” d’Ovidi Montllor. Estremidora. I queda “Tia Mila” on la fórmula dels CDG assoleix la seua expressió més sentimental i reeixida: no és altra cosa que la coneguda cançó “El tio Pep”, amb els significats trasmudats per una trista història familiar explicada amb proximitat i tendresa. Mai aquells cors de “tio Pep” havien sonat amb una càrrega tan gran d’emoció i de sentit.
Seria una pena que un treball d’aquest calat musical s’estancara en l’anècdota d’allò alternatiu, que ocupara els prestatges de curiositats o que es valorara només amb una apreciació banal de la filosofia que s’hi defensa: aquí hi ha un mètode de treball que convé explorar amb més profunditat i amplària i, sobretot, una capacitat d’expressar a la qual se li podria demanar, si es vol, més concreció, més contenció, però difícilment més autenticitat.


(Caramella 22)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *