La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

27 de febrer de 2010
Sense categoria
3 comentaris

Les Cançons de la nit benigna de Miquel Àngel Tena

Miquel Àngel Tena
Cançons de la nit benigna
Picap, 2009 (reed.)

Em pregunten en una enquesta electrònica quina ha estat, en la meua opinió, la millor notícia musical del 2009. La resposta de tan òbvia inutilitza el propi sentit de l’enquesta: la reedició en disc compacte de Cançons de la nit benigna de Miquel Àngel Tena, l’extraordinària cruïlla de talents, ben bé oblidada per un país amnèsic i tendent a la malversació dels seus millors actius, on convergien la poesia de Joan Barceló i Jordi Pàmies, els arranjaments i la direcció artística de Josep Pons —que aconsegueix situar el disc en una terra de ningú, al bell mig del triangle format per la Nova Cançó, la música “culta” i les tendències progressives del moment— i la música i la interpretació de Miquel Àngel Tena —una de les millors veus de la història de la cançó catalana, sempre magnífic en la dicció i amb un deix apassionat que esquiva amb fortuna qualsevol mena d’amanerament o d’impostada afectació.
(continua)

Vaig descobrir Joan Barceló en plena adolescència, quan llegia amb voracitat qualsevol poemari que anara enquadernat amb aquella estètica vintage de la col·lecció de poesia de 3 i 4. Plecs toscament lligats amb l’aparença d’un vell quadern. que contenien al seu interior intenses hores de gaudi: allà em vaig educar amb el Llibre de meravelles d’Estellés o l’Escrit per al silenci de Fuster; vaig descobrir l’univers sincopat i tortuós de Miquel Bauçà; se’m va revelar que la poesia podia ser, en comptes d’un vehicle expressiu, expressió pura, un laboratori de fabricació de significats in situ, com demostrava Joan Navarro amb els grills que esmolaven ganivets a trenc de por; i allà em vaig trobar amb l’insòlit verb de Joan Barceló i els seus Diables d’escuma.
Barceló era diferent a tot el que havia llegit abans: divergia, sense complexos de cap mena, de la pirotècnia lingüística i els imaginaris angoixants que ostentaven els seus bel·ligerants coetanis. La poesia de Barceló captivava per la seua combinació de romanticisme i psicodèlia administrats des d’un posat joganer i festiu. Intuïes que al darrere d’aquell surrealisme irònic, d’aquella innocència màgica, bullia un esperit apassionat i neguitós que la veu poètica maldava per amansir a còpia de bigarrada imatgeria.
Quan vaig saber que havia mort un parell d’anys abans, amb només vint-i-quatre anys, vaig romandre bastant de temps trasbalsat: la seua mort incorporava noves lectures dels versos i convertia la placidesa de les estances més serenes en una urgència estranya i dolorosa. Vaig seguir llegint-lo i vaig entropessar amb les musicacions que Miquel Àngel Tena, amic personal seu i amb qui havia compartit inquietuds artístiques a l’inici de la seua trajectòria, havia fet d’algun dels seus poemes.
Els versos de Barceló tenen una musicalitat molt característica i singular. Tot i això, no ha estat un poeta massa musicat. A banda dels quatre poemes que Tena inclou a les Cançons de la nit benigna, només en tinc notícia de la musicació que féu Celdoni Fonoll d’“Al turó de cada vila” —també musicat per Tena— i, molt més recentment, de l’ús d’uns versos seus com a versada de cant d’estil per banda de Miquel Gil —“I dotze”— i del “Plany de maragdes” inclós per Miquel Poveda en el seu extraordinari Desglaç. Poca cosa si atenem el potencial expressiu i les dimensions artístiques de la seua poesia.
No cal dir que les musicacions de Tena sobresurten varis cossos per damunt de la resta. La seua proximitat intel·lectual i afectiva a l’obra de Barceló fa que les seues cançons aconseguesquen penetrar molt a fons en les arrels del discurs poètic: com l’escultor que troba l’estàtua amagada dins del bloc de marbre, Tena aconsegueix atrapar amb precisió la música oculta dins del poema. “L’emperador del bosc solar”, demanava la cadència exacta que la melodia li proporciona: temprada, ondulant, d’una esponjosa tendresa que es transforma en solemnitat quan entra el cor final; el relat complex, barroc, exuberant d’accents i de lèxic que representa “Plegar caragols” es fa tot d’una entenedor quan acata el tempo amb què el subjuga el músic; la màgia torbadorament infantil que emana d”Al turó de cada vila” es reforça definitivament amb l’aire ufanós que li atorga la musicació. I la tremenda “Dansa final”, amb la seua polaritat de significats i la seua estructura dual, es beneficia d’un bellíssim subratllat musical que realça el contrast entre els seus dos pols i, en reprendre’s el fil melòdic inicial, afig una ombra de dubte a la presumpta convicció amb què Barceló exposava la seua darrera consigna: “foragitar del rostre moc i bava / no reflectir en paper el propi neguit”.
Però no hi ha només Barceló a les Cançons de la nit benigna. Com ja s’ha dit, l’acompanya altre poeta lleidatà, Jordi Pàmies, que aleshores no coneixia i que a partir d’aquí vaig començar a perseguir, seduït per la serenor contemplativa dels seus poemes —Tena en selecciona quatre d’esplèndids: “Diàleg”, “Home nu”, “Cirera” —d’una demolidora contenció expressiva i formal— i aqueix prodigi de bellesa atemporal titolat “Cos meu”, amb els seus inoblidables versos finals lligats per sempre a la música de Tena: “T’amanyagarà / per darrera volta / l’aigua de la mar”.
Completen el treball dues cançons amb lletra del propi Miquel Àngel Tena dedicades a cadascun dels dos autors, “Ai, amic meu” i “Dorm” —no sé si s’haurà escrit alguna vegada una cançó tan bella com aquesta dedicada a la mort d’un amic—  que es troben entre el millor d’un disc prenyat de màgia, que no decau ni un sol instant i que el temps ha engrandit de forma inapel·lable i li ha donat, definitivament, la fesomia que en justícia li pertocava: la de clàssic incontrovertible de la Cançó.

  1. Un cop més, gràcies per la sensibilitat i la força.
    Qui, en una determinada època, llegí i va saber de Joan Barceló, no podia més que quedar atrapat per la força i la desolació dels mots i la mort.
    Ponent esdevenia malastruc, i la joventut ens feia mal als mots i al país. Maria Mercè Marçal i Joan Barceló i Cullerés ens adolorien en el més potent de la vida de les lletres i els nostres mots.
    Una forta abraçada.

  2. Després del guaret que havies fet senbla que tornes amb força: els Amanida Peiot, Batà i ara la recuperació de Tena. És un plaer tornar a llegir els teus impagables comentaris.

  3. No puc estar més d’acord amb el que escrius: “Cançons de la nit benigna” és un àlbum extraordinari. Tant de bo pugui veure’s reeditat també el treball d’en Miquel ângel sobre Màrius Torres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!