Les cançons portàtils de Batà

El reescalat a què ha sotmés Carles Llinares la seua carrera musical després d’abandonar Verdcel no pot deixar indiferent ningú: la seua nova aventura, Batà, iniciada al costat de Carles Tur i Rebeca Santjoan, abandona les ambicions conceptuals i multidisciplinars de la seua antiga companyia i redimensiona dràsticament els seus horitzons artístics per adaptar-los a una nova fórmula prêt-à-porter, d’anar per casa: el títol de la primera referència discogràfica d’aquesta nova etapa, Cançons de butxaca, no hi pot ser més explícit.
(continua)

El nou concepte es tradueix en una senzillesa gens impostada que s’encomana a textos, melodies, arranjaments i a la acurada producció d’Albert Ortega. De fet, els moments més reeixits del disc són els de major contenció i austeritat; els altres —“Sentint-nos a prop”, “Caminem”— semblen romandre a meitat camí d’alguna cosa, com si demanaren una major exuberància instrumental que embolcallara ritme i melodia amb un vestit més sumptuós i adient.

Amb aquest capteniment, les cançons resten exposades a la intempèrie i s’han de defensar per elles mateixes. Diguem ja, doncs, que aquest disc conté grandíssimes cançons i que la butxaca a què al·ludeix el títol haurà de ser ben ampla per a que hi capien. El gust melòdic de Llinares i la seua habilitat per a treballar amb l’arquitectura clàssica de la cançó denuncia una sòlida educació en els secrets de la fórmula pop; l’elegant sobrietat dels arranjaments insinua una decantació programàtica cap els codis del folk; i la precisió expressiva dels textos, d’una poètica franca i efectiva, delata una feina ben minuciosa per aconseguir els resultats buscats.
Hi ha llepolies infalibles —“Ulls de mitja lluna”—, evacuacions de ràbia en forma de crescendos a la francesa —“Voldria”—, instants d’un lirisme planer tan honest com seductor —“La bodegueta dels somriures”—, afegits de tendresa manllevada —“Minyona morena”, cançó de bressol tradicional de l’Alguer que també li havíem escoltat als Verdcel— o confidències de bella sentimentalitat domèstica —“El barri”. I hi ha, sobretot, una sensibilitat límpida i vibrant que s’obre pas sense gesticulacions ni esgarips: les primeres llambregades d’una trajectòria, potser encara per tallar i polir del tot, que anuncien, a poc que es persevere en el camí obert aquí, una molt superior refulgència futura.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *