La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
Llíria. i 2: Sensacions
Nervis. Desfici somort. Pavelló buit. Intimida. Al carrer, bones vibracions. Moviment de gent. Bars i restaurants desbordats. Carles, Albert, Sime…: quina sort de país. Portes obertes. Comença el riu. Amics. Coneguts. Compareixences inesperades. Ambient expectant i festiu. Celebració anticipada. Presentació. Alleujament. “L’amor és déu en barca”. Va de bo. Doble baix. Cadència familiar. Miquel Gil. Veu de terra eixuta. David Pastor. Trompeta encaramada al bigam. Soulimane: si ens voleu, en vindrem més. Per Palestina. Ayoub: vidre, seda, mercuri roent. Unió Musical. Fusta i metall creixent com una tronada. “Ara ve l’hivern…”. Gnawa. “…Que ve la primavera”. Darbuka. Rectoret suplica un tempo més alt. Sotrac. Més tempo. Ara sí: ballem. Amando Blanquer. Alcoi. La banda exhibint jerarquia. Botifarra. El pavelló rebenta. Jota de quintos. Despertaes. Míriam, més fresca que una rosa. Gnawa, de nou. “Katakatakatà, plou i l’agua no em mulla”. Trompeta, dolçaina, vent de banda com un colp a l’estómac. “Fill meu”. Ayoub altra vegada: “qui de tu s’allunya, d’enyorança és mor”. Estremiment. El món s’atura. La veu que balla com el cos. Cavall d’aràbia. Trombó. Sime Galduf, caigut de la lluna. Més ritmes africans. Fandango. Música contemporània. Free jazz. Clamor de banda. Dolçaina i llaüt.
I nosaltres, afortunats espectadors de primera fila, al trencant de les onades d’emoció. Les que vénen d’escena. Les que vénen del públic. Rebent els embats en l’aiguabarreig. Xops, plens, commoguts. Ho tenim entre els dits, escaldats d’aplaudiment. Premem-ho fort que s’escapa…
Que aquest foc no s’apague mai.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I els valencians som capaços de montar embolats d’un calibre important com va passar a Lliria o d’arrasar en ventes de discos com el Botifarra. En orgull, en la cara ben alta. En els peus a terra, però amb molta força!
Salut!