Pep Botifarra a Xàtiva. 2. Crònica

[Foto agafada del blog Uendos, Greixets i Maremortes, on podeu trobar també una extensa crònica del concert]

 

Xàtiva, 23 i 24 d’octubre de 2009

El teatre està ple de gom a gom i sura en l’ambient un nítid aroma de celebració col·lectiva. Mirant els rostres de la gent —el públic més divers i transversal que mai haja assistit a un concert— s’endevinen ja les traces d’emoció anticipada: tot apunta a que, més que la presentació d’un disc que obrirà, sens dubte, una nova etapa, més artística i ambiciosa, en la trajectòria de Pep, anem assistir al tancament d’una altra. No és temps de sembra, sinó de collita de fruits: una collita esplendorosa assegurada a còpia de treball i bonhomia, d’acudir a tothom que el cride per intempestius que siguen l’espai, les hores o les condicions i fer-ho sempre amb aquella joie de vivre i aquella química amb el públic que el fan, senzillament, irrepetible.

Ja poden programar el que vullguen d’ara endavant al Gran Teatre de Xàtiva: tardaran en retronar les seues parets com ho feren divendres i dissabte, i tardarà en eixir un públic amb les mans tan coentes d’aplaudir i els ulls tan rojos de plorar. Perquè això és el que férem la gentada que convocà les dues nits: aplaudir i plorar fins a rebentar de goig i estremiment.

 
(continua)

Foren dues nits ben diferents, tan pel que fa al públic com pel que fa al concert. Per resumir, podríem dir que el divendres va ser una celebració de la identitat local i comarcal, amb molta gent de casa, amb bona part dels seus informants convidats a platea i molts nervis a escena, especialment en els primers instants de l’actuació. Nervis que es traduïren en una certa contenció inicial i una gran emotivitat interpretativa quan aquells començaren a afluixar.

El dissabte, per contra, va ser el dia de la celebració nacional, amb aplaudiments més ferotges i perllongats en els moments d’expansió identitària —la “Jota de Xàtiva”, la “Malaguenya de Barxeta”— i uns músics i, sobretot, un Pep, molt més solt i deixat anar, convertint en gaudi tot el patiment de la nit anterior —que ausades que patí ell i ens féu patir a nosaltres—, i transformat, definitivament, en un artista de masses.

El concert s’iniciava amb l’escenari en penombra i els músics interpretant la “Masurca del Tio Torró”: semblava talment s’haguera obert una capseta de música d’aquelles que et capturaven amb la senzillesa i la melangia de la melodia. Fins i tot, si tancàvem els ulls podíem imaginar una petita ballarina giravoltant sobre un espill circular. En obrir-los, però, apareixia Pep i, òbviament, el teatre se’n venia avall.

La primera peça que havia de cantar era, potser, la de major exigència: “La Folia”, suite de cançonetes satíriques interpretades amb la melodia de les danses —i concebudes en molt casos per a recordar-ne els passos i estalviar-se el dolçainer durant l’assaig— que els arranjaments de Tóbal Rentero s’enduen al terreny dels tumbaos. La primera nit de poc que no el tomben aquests ritmes als quals està tan poc avesat.

Seguia un dels clàssics del seu repertori, el “Romanç de les jugadores de burro”, difícil també per la regularització dels accents i la conversió en valset a què ha estat sotmés. El treball de Tóbal, fantàstic en la Folia, adquiria ací una subtil excel·lència amb unes encantadores intervencions de la bandúrria de Juanjo Blanco.

La rondalla ja havia assolit velocitat de creuer i es mostrava absolutament implacable: sota la direcció de Tóbal, la formació bàsica —a més de Blanco, Lola de la Torre a les veus, Néstor Mont a la guitarra, Paco Lucas al llaüt, Emili Vera al guitarró, Pere Ródenas al baix— es presentava doblement reforçada, amb acompanyants de tota la vida —faltava Guerrero, però hi havia Paqui Gil o Carmina Blanco— i convidats de luxe com Vicent Carrasco al guitarró, Ahmed Touzani al violí, Pau de Luis a l’acordió, Dani Miquel al triquilisó, Jacint Hernàndez a les veus o Elies Fuster i Reïllo a les percussions.

Explicada la història de “les burreres”, la tibantor es distendia amb el primer moment de desfogament controlat: una jota que congregava la melodia de la “Jota de quintos” de Canals i una “Jota de ronda” de Vallada. Acompanyat el divendres per músics de vent de l’Olleria i el dissabte per Obrint Pas ben bé al complet, la jota el portava als territoris on més cómode se sent, tot escapant de les restriccions rítmiques establertes per les dues partitures anteriors i mostrant-se, per primera vegada, amb tota la seua magnificència cantadora: la seua forma d’atacar els terços a ple pulmó, el seu timbre joiós i popular, el seu fraseig inigualable.

Després arribava l’hora de Lola: l’escenografia —magníficament resolta per Toni Martínez i La Bicicleta— focalitzava l’atenció en una immensa lluna plena projectada al teló de fons, mentre la gran cantadora de la Torre d’En Lloris interpretava una cançó de bressol, acompanyada, primer, dels soniquets de Dani Miquel i, després, d’una pianola de joguina que remetia, òbviament i inesperada, a l’univers sonor de Comelade. Ja cap al final s’hi afegia el violí d’Ahmet Touzani amb una intervenció d’una bellesa aborronadora, delicada i lleu com un mocador de seda.

La “Jota de Xàtiva”, il·lustrada amb el ball corresponent i saludada pel públic amb un esclafit d’entusiasme, precedia la “Granaïna” de Montaverner, un dels moments més feliços del disc anterior. Els arranjaments de Néstor i la interpretació de Lola, sòbria i majestuosa com una reina, creen un clímax d’emotivitat que dota d’un estrany dramatisme els seus darrers versos: “La despedida vos done, / la granaïna s’acaba. / I sempre que algú la cante / hi haja qui vullga ballar-la”.

Havia arribat el moment de “La Versà”, una vella obsessió de Pep, compartida amb el seu amic Pep Martínez, gran versador malauradament desparegut, i per fi materialitzada en aquest segon disc. Es presentarà en dues versions diferents: divendres, amb el llaüt de Paco Lucas, superb, pletòric de nervi i fluïdesa discursiva, ben marcat per una rondalla —Tóbal, Néstor, Carrasco— taxativa en el compàs i ajustadíssima en el tempo. Dissabte, amb un violí que se l’emportava cap els reialmes meridionals dels verdiales i tres cantadors, Pep, Jacint i Jorge Cobos que decantaven les seues intervencions cap els fandangos de la seua circumscripció sentimental: cap als uns de la Costera Pep, cap a la riberenca Jacint i cap a la malaguenya Jorge. Jacint, a més, li versà a Pep uns bonics versos d’homenatge al seu amic absent:

Posant tot el sentiment,
de Pep Martínez vos dic
q
ue em versava amb gran talent.
De tots era un bon amic
valencià, esquerrà i valent.

Sense abandonar els dominis del fandango, prosseguia el “Vetlatori”, amb la veu esgarrada de Miquel Gil i una commovedora coreografia emfasitzant l’aire tràgic i desesperat de la peça —al qual contribueixen també uns arranjaments fonamentats en el subratllat dels accents.

La tensió s’esvaeix, però, amb la bellíssima “Havanera del Mareny”, beneficiada d’una introducció i un acompanyament d’exquisida orfebreria instrumental.

Després, Pep enllaça, una rere altra, un seguit de dites sobre els mesos de l’any i presenta el “Cant de batre”, on novament destacarà el violí de Touzani —i la seua posterior intervenció vocal. Els cants de batre són, sense cap mena de dubte, el gènere on la figura de Pep assoleix les seues dimensions més colossals: el grau de veritat que aconsegueix transmetre no té parangó possible i, molt menys encara, la seua execució, immensa de força, afinació i temperament. Mireu-lo com pren aire, alça el cap al cel i s’hi llança a gola oberta; fixeu-vos com acompanya el frasseig amb gestos d’assentiment que li ajuden a melismar i acaba el terç expulsant tot d’una l’aire que li resta, amb un colp de veu que ha esdevingut marca de la casa. Ara, a més, l’acompanyament arabitzant —amb l’ud de Tóbal i el saz de Paco Lucas— aconsegueix integrar en el discurs musical les expressions d’ànim a l’animal —“Me cague en la figuereta! I el cas que fa ella!”— que abans quedaven fora; aquí donen entrada a les percussions… sense massa temps per a que el públic ho copse: de sobte cauen dues banderoles, una amb Felip V cap avall i l’altra amb l’escut de la ciutat i els inoblidables versos d’Estellés cantats per Ovidi, que provoquen un notori sotrac emocional.

Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre. 

Es pot percebre l’electricitat que interpretació i escenografia generen a la platea, la respiració continguda, el cor en un puny i alguna llàgrima incómoda regalimant galtes avall. L’explosió final, amb Tóbal a la dolçaina i el ritme trencat de cordes i percussions, allibera definitivament les emocions i el teatre sembla a punt de col·lapsar per l’estrèpit de satisfacció que arriba des de la graderia.

La seqüenciació dels temes, ben meditada per a equilibrar tensió i distensió, lirisme i “porcaes”, transcendència i lleugeresa, proposa ara el “Romanç de Senyera” amb un inici ple de swing, el “U d’Aielo” —enregistrat recentment amb el panameny Rómulo Castro— i, per acabar, el “Dotze i u”. Aquí es presenta la darrera sorpresa de la nit: s’alça el teló posterior i allà darrere apareixen les dues bandes de música de Xàtiva —la Vella i la Nova— que només Botifarra hauria pogut conciliar.

Per als bisos reserva una nova peça gamberra, les “Despertaes de la Costera” —amb intervenció de la seua filla Míriam i de l’autor del preciós disseny del disc, Jordi Albinyana—, la ja ineludible “Malaguenya de Barxeta” i una repetició de la “Havanera del Mareny”.

El públic brama de felicitat, complicitat i delit. Al nostre darrere, un home ben major es treu el mocador blanc de la butxaca i el fa girar sobre el cap. Té el front cremat pel sol i les mans aspres de terra del llaurador. L’emoció amb prou feiens li permet coordinar el gest, mentre crida amb veu ronca i nerviosa i amb la mà lliure es torca les llàgrimes.

En un instant, les nostres mirades es creuen i crec percebre, en el reflex aquós dels seus ulls profunds, el meu rostre convuls i agotat per la catarsi. No és justament aquest el gran secret de Pep Botifarra? En la profundidat de la seua veu, del seu cant i de la seua forma de cantar, ens creiem reconéixer reflectits.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *