Betoret, Campos, Costa i Camps, tots estaven acusats d’haver participat en el mateix delicte. Betoret i Crespo es declaren culpables i se’ls condemana a pagar un multa. Costa i Camps opten per anar a juí. Si dos dels participants en el delicte es declaren culpables d’haver-lo comès i paguen per això, en teoria els altres dos participants, Costa i Camps, haurien d’haver estat declarats també culpables, sense que hi haguera calgut tanta pantomima. I tanmateix un jurat “popular” els ha declarats no culpables, o innocents del delicte que se’ls imputava, que era el mateix pel qual s’havien confessat culpables Betoret i Campos. Quin paradoxa més gran, no? O incongruència. O presa de pèl.
Hauran de retornar ara els diners de la multa a Betoret i Campos i se’ls declararà també no culpables? Perquè seria “de justícia” que si no hi hagut delicte no pot haver cas de culpabilitat per a ningú dels encausats. O tots moros o tots cristians.
Tanmateix la pregunta que cal fer-se en primer lloc és per què va haver aquesta deferència de separar el cas dels “vestits”, com si fóra un delicte menor i diferent, del delicte més gros que encara s’investiga que és el de la trama de corrupció Gürtel?
La justícia espanyola ha quedat amb el cul a l’aire. Per voler tapar les vergonyes d’uns i altres corruptes ha mostrat les seues, o siga la seua pròpia corrupció. I ara, damunt, serà de “repagament”.
No tenen vergonya ni perdó de Déu (si n’hi haguera).
I Betoret se’n plany: «A pagar-ho Pocarropa!»
Pocarropa, Chirabolics, Parranda, Charpeta, Temporal i Bufalampolla foren uns lladres ben singulars que protagonitzaren un dels col·loquis més interessants de la nostra literatura d’espardenya: Chunta Secreta. Arenga crítica que fan sis personats de distinguit caracter, queixantse agriament de la mala estació del temps, pues no s’atrevixen a eixir á collir lo que atres han sembràt, perquè no els delmen i fasen pagar el clam, atribuïda a Carles Leon i publicada a València en 1788.
Ricard Blasco, al seu llibre La insolent sàtira antiga, diu a propòsit de l’èxit d’aquest text representat a les places públiques valencianes que «el tema que l’inspira: la “mala vida” d’una urbs com la València del segle XVIII, exemplificada per sis malfatans que exposen com els és de difícil d’exercir el seu “ofici”, per foça havia d’atraure públics poblatans, senzills i fàcils d’acontentar»
Us en recomane la lectura. I fins i tot, si algú hi té traça, podria renovar-ne el text, ja que el tema i alguns diàlegs són de gran actualitat. Si cal repartir els personatges, Betoret ja ha triat el seu: Pocarropa. Parranda podria ser Costa i Camps faria de Bufalampolla, o de Chirabolics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!