La caseta del plater

Arthur Caravan, 2009, La Casa Calba

L’estrena d’Arthur Caravan respon amb escreix a les expectatives que havien despertat les seues aparicions en directe i la maqueta que circulà per la xarxa i els situa, d’entrada, ben bé al capdamunt d’aquest sensacional esplet.

Els Caravan ens presenten un primer disc on totes les peces encaixen amb delicadesa, reblert de cançons prenyades de tensió i de misteri, vessant de solucions musicals que van del pop de cambra al folk i del noise a la psicodèlia i on, la seua facturació artesanal —que propicia alguna inseguretat vocal esporàdica—, més que restar-li lluentor, acaba redundant en benefici d’una aconseguidíssima condensació estètica.
Una condensació que es trasllada també als textos embastats sobre un fil narratiu que abunda en els llocs i els viatges, entenent aquestos darrers com una mena de metàfora de la deslocalització sentimental: “Viatges, viatges, viatges… / i quan més viatges, / més lluny et trobes / del lloc on vols arribar”.
(continua)

Entre el material conegut, destaca la nova fesomia de “L’amor és cec”, incontrovertible hit la procedència del qual, malauradament, no han acreditat convenientment a la carpeta —per bé que si ho fan al full promocional—: és tracta d’una adaptació lliure, i molt ben trobada, del conte de Boris Vian L’Amour est aveugle publicat inicialment el 1949 al número 1 de la revista Paris-Tabou. També ens hi retrobem amb “Liberto i el redoble americà”, precedida d’una enigmàtica lletania de noms, pronunciats emfàticament —sembla que prové d’un antic enregistrament per a l’aprenentatge del castellà—, que augmenta la tristesa desolada que impregna tot el número. Els perseguidors d’intertextos poden enfrontar aquest tema —“clarinet orfe, cor de nen gran”— amb “A espai amb el tio Liberto” del també alcoià Phil de Vient —“És un xiquet dins el cos d’un home…”— i iniciar un joc del qual va ben servit l’enregistrament. En citarem només un altre, per no exhaurir la paciència del lector: “la casa cau, i els esperits es queden”, que canten a “Menjars al llit, somnis a la taula”, va un pas més enllà del que ho feia “La casa es queda” que tancava el disc de Jalea Real —formació d’on han sorgit la major part de membres dels Arthur Caravan— i la melodia obsessiva de la qual sembla sentir-se al final de “Susanna”…
Justament aquestos dos temes, “Susanna”, resultona represa del tema de Leonard Cohen tamisat per Toti Soler, i la monumental “Menjars al llit…”, es troben entre els millors moments del disc. Especialment aquesta darrera, on el grup duu la seua convicció i la seua assumpció de riscos a un extrem molt profitós i es llença a una exploració musical i lírica, menada per un surrealisme casolà, clarivident i canalla, i amollonada de referents culturals: Lou Reed, Brian Eno, Bach, el “Hallogallo” dels Neu!, John Coltrane…
Noms que ens poden donar algunes pistes dels prats on s’adelita la banda. Efectivament, aquí hi ha alguna cosa de la Velvet Underground més contemplativa —la del tercer disc, òbviament—, del Brian Eno d’Another green world —per la xarxa corre un vídeo amb una magnífica versió seua del “St. Elmo’s Fire”—, dels primers Tindersticks —els arranjaments preciosistes d’”Àrides estances” semblen invocar l’amarga solemnitat del sextet de Nottingham—, dels Sonic Youth més continguts —les guitarres neguitoses que doblen la melodia vocal de “Scotland-Hrvatska”—, dels Calexico —ineludible l’esment davant el vals fronterer “Voyage to Mèxic”— o, en fi, de Dominique A. —el contrast entre la crispació de la guitarra acústica i la resignació de la veu a “Dolces respostes”, per exemple.
Tanmateix, més enllà d’unes o altres influències, més enllà del bon gust a l’hora de nodrir-se de miralls, el que hi ha aquí, per damunt de tot, és un grandíssim talent per a escriure cançons amb vida pròpia, preparades per a estatjar-se en el nostre atlas sentimental i romandre-hi per sempre.