Miquel Gil, Pep Botifarra i l’Orquestra Àrab de Barcelona

Llíria, 21 de febrer de 2009

Teatre de la Unió Musical

L’Institut d’Estudis del Camp de Túria, entitat cívica de llarga i profitosa trajectòria, ens convoca a Llíria per inaugurar els actes de l’Any dels Moriscos, ara que s’acompleixen quatre-cents anys de la seua expulsió del nostre país.

El tret de sortida no potser més avinent: un concert de Miquel Gil, Pep Botifarra i l’Orquestra Àrab de Barcelona; una experiència de germanor musical i efusió expressiva que ha deixat petit l’aforament —vora mil seients— del teatre de la Unió Musical. Fa molts dies que s’exhauriren les entrades, fet que demostra que el públic està tornant i que l’audàcia del teixit social valencià —representat aquí pels incombustibles Carles Subiela, Albert Dasí, Ferran Zurriaga i companyia— molt sovint es veu recompensada per èxits clamorosos com el d’anit.

Així, doncs, amb el teatre ple i el públic predisposat a l’eufòria, comença el concert que ens depara, des dels compassos inicials, una primera sorpresa: la trompeta de David Pastor va a apropiar-se d’una part substancial de la paleta sonora, amb la qual cosa el so bocaterrós i vidrenc dels primers treballs de Miquel Gil esdevé un fluid volàtil i imprevisible. (continua)

El primer tema, el celebrat “L’amor és Déu en barca”, en el qual tant bé va saber encaixar els versos d’Enric Casasses sobre el bastidor del bolero set-centista, deriva ara a una mena de reggae-lounge, sensual i embriagador. En aquesta tessitura, la irrupció de Mohammad Bout Ayoub, amb la seua veu trencadissa i la seua adolorida gestualitat, em fa vindre al cap tot d’una la imatge d’Antony Hegarty, en una associació inconscient que es repetirà al llarg de la vetllada. La brutalitat controlada de la veu de Miquel contrasta violentament amb la delicadíssima ingravidesa d’Ayoub que en surt reforçada del plet.
Continua aleshores l’Orquestra Àrab amb “La crida de Palestina”, precedida d’una abrandada condemna dels recents esdeveniments soferts per aquest colpejat país: és infinitament més efectiva, però, la pena que, amb tants matisos i arestes, expressa la veu d’Ayoub, que les inflamades proclames anteriors.
Gil pren de nou el relleu amb “Amaga l’arbre”, cançó que serpenteja del fandango inicial cap a circumscripcions pròximes al mariachi quan David Pastor executa amb la trompeta el bell interludi instrumental i, més tard, després d’un magnífic solo de baix a càrrec de Joan Rectoret, cap a la zona franca del jazz llatí.
“No a la tristor”, de l’Orquestra Àrab, amb els seus aires de rumba subratllats, altra vegada, per la intervenció de Pastor amb la trompeta, preludia un dels primers moments àlgids de la nit: “Primavera” amb els seus contagiosos ritmes gnawa i tota la platea i l’amfiteatre posada en peu —a petició de Mohamed Soulimane que inicia una relació dialèctica amb el públic que posarà un contrapunt d’humor i complicitat al concert.  La base rítmica treu fum mentre Miquel Gil maltracta la seua gola esgargamellant-se enmig de l’estrèpit. El solo de Pastor, ferotge i exorbitant, encén encara més els ànims d’un públic ja totalment entregat.
És un bon moment per a que “La dama de Beirut” i “La dama de Chaouen” proporcionen un descans d’intimitat i subtilitat interpretativa, però la treva dura poc i, novament, el teatre esclata amb una segona dosi de ritmes gnawa, rauxa escènica i furor percussiu.
L’audiència està ben estovada i aclama amb un fervor inaudit l’aparició de Pep Botifarra en l’escenari: el fenomen sociològic que protagonitza Pep sembla quedar molt lluny encara del seu sostre potencial. La seua sola presència destapa una eufòria identitària sense parangó conegut en la nostra Història recent.
Després del parell de bromes reglamentàries, Pep inicia “L’u d’Aielo”, una mica aclaparat encara per la rebuda i l’entusiasme amb què el públic saluda cadascuna de les frases fetes amb què cerca protegir-se de l’embolic.  La interpretació de Pep, ajustadíssima de col•locació i de timbre, la segueix Miquel amb un número de cant d’estil per la de l’u: un cant que executa amb aqueixa dicció tan seua —i tan heterodoxa— que parteix els melismes en dos o tres cops de veu per agafar aire i fer-los avançar.
Pep continua amb la “Malaguenya de Barxeta”. L’última estrofa, escrita per Xavi Sarrià i Miquel Gironés per a la seua inclusió al darrer disc d’Obrint Pas, Benvinguts al paradís, s’ha convertit en un dels moments més aplaudits de les actuacions de Pep i aquí, en aquest ambient d’exaltació sentimental, sembla que el teatre se’n vaja anar avall. I no és per a menys, perquè aquestos versos són la representació exacta del que significa Botifarra per a la majoria dels seus seguidors: “Vinc del cor de la Costera / del poble dels socarrats; / allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià”. Certament, ell, més que cap altre, encarna la llavor de l’esperança del renaixement valencià.
Encara no ens hem refet de l’emoció del moment quan s’anuncia el plat fort de la nit: una suite de cants de batre on Botifarra, Miquel Gil i Ayoub van alternant-se en un crescendo contingut que acaba en una explosió de felicitat compartida.
Llavors s’afig a l’escena una secció de la Unió Musical per interpretar amb Miquel la seua particular revisió dels verdiales andalusos —“Tic tac”— en la seua primigènia i avalotada versió inclosa al disc Miquel Gil en concert.
I només queda una tercera tanda de gnawa —“Katà”— per acabar de deixar exhaust el públic que amb prou feines pot seguir l’energia interpretativa d’uns músics lliurats ja a la festa i al gaudi.
Els bisos —on una aclamació unànime obliga Botifarra a acompanyar els músics, ni que siga amb les postisses— redundaran en aquesta vessant festiva i ballable —de nou “Tic tac” i “Primavera”—, enllestint una nit d’èxit incontestable que suggereix el que podíem ser com a país i que contrasta, amargament, amb el que som.

(Nota: la fotografia l’hem amprat de www.campdeturia.cat)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *