La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

5 de febrer de 2009
Sense categoria
0 comentaris

Gent del desert

EL PÉNDOL I LA TERRA. HOMENATGE A DAVID MIRA I GRAMAGE
autoedició, 2007
GM-200711557

La profunda desvertebració territorial que sofreix el país propicia fenòmens d’allò que podríem anomenar “localització artística”: l’existència de creadors amb una important repercussió social en el seu àmbit local o comarcal i un flagrant anonimat en la resta del territori. Aquest fenomen té una especial incidència en el camp de la poesia, gènere condemnat massa sovint a un exili interior que només se supera sotmetent-se a la parafernàlia dels premis, abundant en polèmiques mediàtiques o, en el millor dels casos, presentant-se a cavall d’una cançó. La popularització de l’obra de Marià Villangómez gràcies al treball d’Uc —Entre la mar i el vent (1996)— o de Desideri Lombarte amb l’estrena discogràfica de Túrnez i Sesé —Quedarà la paraula (2002)—, serien uns bons exemples d’aquesta darrera estratègia. (continua)

Amb menys recursos que els artistes citats i unes ambicions més amanoses, però amb idèntiques intencions, se’ns presenta aquest tribut al poeta ontinyentí David Mira i Gramage, autor d’una obra extensa i poc coneguda. Els seus autors són alguns membres de la tertúlia literària El Desert de la Paraula i la recepta emprada, una combinació de rapsòdia i cançó que beu, com la poesia de l’homenatjat, de les fonts de la terra i la cultura popular. Així, “Veig Ontinyent”, de llunyana filiació estellesiana, es cantada amb la música de “L’anunci angèlic”, emblemàtica melodia amb la qual s’anuncien les festes de la Puríssima el dia de sant Andreu; “M’arribaven esguits” es recita acompanyada del puntejat d’“El testament d’Amèlia” i l’“Himne de Riego”; la “Ronda de quintos” s’interpreta sobre una suite de jotes populars; la severa tonada del “Romanç de l’hereu Riera” preludia i amollona la duresa amarga de “Supervivents”; etc. També hi treuen el cap melodies de Raimon o d’Ovidi Montllor, algunes belles peces escrites per Jesús Barranco —un dels pares de la criatura— o, fins i tot, “A night in Tunisia” de Dizzy Gillespie; tot, però, posat al servei dels versos punyents del poeta, crescuts per la passió i la convicció que hi aboquen els artífex del treball. Un treball artesanal, entranyable i absolutament necessari que ens fa esperar amb expectació la imminent publicació de Molles, el nou disc d’aquesta singular formació.

Caramella 20

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!