La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

30 de novembre de 2008
Sense categoria
3 comentaris

Dolçaines a l’Infern

Escandall. Els dolçainers de Puçol

L’Infern, Massalfassar, 28 de novembre de 2008


El que va passar ahir a l’Infern
cal viure-ho per a creure-s’ho. No sé quina lectura hi farien els qui pensen
que la tradició musical no té cabuda en la societat actual més enllà de ser una
digna referència museística, els qui es desconcerten quan constaten que dus
cant d’estil a l’ipod i que Evaristo hi precedeix en l’ordenació alfabètica d’intèrprets
als Fleet Foxes, els qui es miren el fenomen Botifarra amb una incòmoda
incredulitat, els qui al·lucinen perquè algú balle una jota sense disfressa
folklòrica, els que no saben que una part gens menystenible del seu genoma
cultural es troba escrit amb melodia de fandango.

Josep Sebastià i Xampo Llobat —amb
Josep Miret a la percussió— ompliren l’Infern fins al punt de fer perillar la
integritat dels allí presents: la gentada atapeïa tot l’espai disponible,
deixant el teòric escenari amb unes dimensions esquifides i obligant els
dolçainers a tocar, literalment, en contacte físic amb el públic. L’expectació
generada escapava als vaticinis més optimistes per bé que ja feia setmanes que
les reserves per al sopar previ s’hi havien exhaurit. El públic que finalment s’hi
congregà, però, triplicava llargament les places reservades i tot això ho
provocava un concert de dos dolçaines que anaven a interpretar un repertori de
caràcter popular. Res d’experiments pretensiosos ni d’interpretacions amb els
ulls en blanc: ni música barroca, ni jazz, ni alguna gamberrada contemporània;
dolçaina tradicional executada per dos músics amb temperament. (continua)

Entre el públic hi havia,
sobretot, dolçainers vinguts de tota la contornada que tenen en Josep i Xampo
dos referents de perícia tècnica i tarannà interpretatiu. Josep té un dels
llavis que més matisos sap donar-li a la canya, sense desfigurar el timbre de l’instrument,
de tot el País Valencià. Podria reconéixer entre un miler la netedat de la
frase de la seua dolçaina. Xampo representa la noblesa popular, la ferocitat en
el bufit, la planta genuïna. Cada vegada que veig un dolçainer agafar la
dolçaina amb una delicadesa que sembla aprensiva i treure-li un so fi com el
paper de fumar, pense en la dolçaina de Xampo, en el seu coll inflat, en aqueix
timbre gruixut i ple d’harmònics.

Recorde ara la primera actuació
que feren a l’Infern el febrer del 1999. Era potser una de les primeres vegades
que actuaven així, en concert, sense el confortable anonimat amb què tocaven en
el carrer. Els allí presents hi intuírem que allò transcendia l’àmbit de l’anecdòtic,
que allí hi havia paraules majors. Afortunadament, no ens equivocàrem: en pocs
anys els dos s’havien integrat en la formació d’Urbàlia Rurana i, una miqueta
més tard, engegaven amb els mataronins de La Coixinera el projecte Titani que
tants elogis —i hores de diversió— ha suscitat. Veure’ls així, a pèl, continua
sent una experiència inoblidable i els fets d’anit no fan sinó ratificar-ho. El
seu repertori ha crescut, s’ha fet gran i madur, i ha donat ja alguns clàssics
irresistibles: “Titani”, “A l’est”, “Ferroviari”, “Havanera de les tronades”.
Anit tornaren a sonar propiciant alguns moments d’eufòria generalitzada i d’altres
d’intensíssima emoció.

He volgut recuperar el text que
vaig escriure d’aquella primera actuació i que, sota el pseudònim de Joan de l’Ós,
va aparéixer publicat al número 9 de la revista La Roda del Temps. Fa goig comprovar com la darrera peça d’aquell
concert, presentada per primera vegada aquella nit, era l’esbós del que ha
estat el tema més emblemàtic del seu repertori, “Titani”. Ahir, el seu final,
amb el públic fent tremolar les parets del local i les campanes de les seues
dolçaines ben bé tocant-se, passarà, per mèrits propis, a la nostra petita
galeria de moments inoblidables.

 

 

19 de febrer de 1999

 

Arribe amb el temps just a
l’Infern que ja vibra com a les nits més especials. Està ple a vessar, tip de
fum i expectació. Em desempallegue de la sorpresa inicial per l’èxit de la
convocatòria, demane una ginebra i reste a l’aguait d’una posició que em
permeta capir el concert sense ser maltractat per la probable estridència de la
doble canya. S’apaguen els focus i queda aqueix besllum que dota l’espai d’una
calidesa entranyable.

Els
dolçainers comencen tensos: sembla que això no encaixa amb el que se’ls havia
promés. El programa ho advertia: “Xampo i Josep es reuneixen habitualment pel
pur plaer de tocar junts. Ara ens volen fer extensiu aquest plaer”. Açò, però,
no és l’esperat sarau informal. El públic atén respectuós i vigilant, àvid del
“sentiment i virtuosisme” que també prometia la publicitat. I aquest no es fa
esperar: surt entre el nervi, el llavi tremolós, el pànic escènic, els rostres
expectants: un vals-jota de Xampo, “Trencadits”, fa remoure el públic als
seients; fins els més impenitents de la barra giren el cap: això ja va de bo.
Segueix la “Jàquera”, solemne, i “Xavier el Coixo” on els bufadors comencen a
mostrar-se en tot el seu esplendor, efusius, immensos. Brama l’audiència i els
músics es miren complaguts: hom percep que, en el més íntim, valoren més
aqueixa mirada que els aplaudiments. I continuen els clàssics: l’“Havanera”,
amb l’ajut de Ximo i Llorenç, en una emocionada comunió d’amistat dolçainera,
“Sant Antoni de Morella”, “Polca de Tales”. Els nervis de l’inici han
esdevingut trempera: ni al veritable infern, amb totes les calderes en marxa,
hi haurà un ambient tan calent. Un bellíssima entrada de dansà dóna pas a “La
Vall de les Cordes”, tarantel·la composada per Josep, que serveix per palesar
l’habilitat digital dels intèrprets i la “Jota alzirenca”, frenètica i
engrescadora, trasllada als oients cap un estat que voreja ja la incredulitat. Es
l’hora de treure el darrer as de la màniga: “Aquesta cançó no té nom: poseu-li’n
vosaltres”. S’inicia així una peça amb aires de dansà, commocionada per una
harmonia interna de llunyanes ressonàncies celtes, que es transforma en una
ràpida contradansa de regust medieval. Això sona a correfoc! I com no
invocar-lo en la catedral diablera? No debades tenen el cul pelat d’acompanyar
la colla organitzadora del concert… Bé; ja no hauríem de dir-li així. Més que
concert, ha estat una festa, una estranya cerimònia nupcial: acabada la música,
veig, entre el fum i la cridòria, una desfilada de gent que s’apropa als músics
per declarar-los el seu amor etern. Hi prenc torn.

  1. “Res d’experiments pretensiosos ni d’interpretacions amb els
    ulls en blanc: ni música barroca, ni jazz, ni alguna gamberrada contemporània;
    dolçaina tradicional executada per dos músics amb temperament”.
    Cada vegada que veig un dolçainer agafar la
    dolçaina amb una delicadesa que sembla aprensiva i treure-li un so fi com el
    paper de fumar, pense en la dolçaina de Xampo, en el seu coll inflat, en aqueix
    timbre gruixut i ple d’harmònics”.

    Veig que no estic a soles.
    Salutacions.
    Raimon Galiana

  2. Jo en puc donar testimoni de la virtuositat dels músics, i de l’ambient que es va generar a l’Infern el divendres per la  nit. Tot plegat recordava l’entusiasme de la comunitat negra d’USA als inicis del jazz urbà. S’hi ha de ser per a esbrinar-ho, salut i endavant.

  3. Tantes voltes se’ns ha passat l’ocasió de ser-hi, sobretot després d’haver-hi estat, i de sentir l’enyor per la falta, que només ens falta la teva crònica, aguda, coneixedora, rabiosament apassionada, per sentir encara més durament la pèrdua de l’ocasió.  I amb uns amics tant singulars, personatges tant autèntics com Josep i Xampo, encara sap més greu no haver-hi fet cap, ni que fos per un sol mosset i de gairell.
    Un cop més, sort de la versió original que ens trasllades per a un gust tan intens.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!