La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

6 de novembre de 2008
Sense categoria
0 comentaris

Reem Kelani

Manresa, 31 d’octubre de 2008


Ja fa uns anys que tenim la sort de poder apropar-nos a la música palestina de la mà de tres dones que semblen orientar el seu art per complementar-se mútuament: Rim Banna, Amal Murkus i Reem Kelani. Tres formes diferents de llegir la llarga tradició musical de la seua terra materialitzades ja en un bon grapat de discos fascinants: per exemple, l’únic que fins ara ha publicat aquesta darrera, Sprinting Gazelle. Palestinian Songs from the Motherland and the Diaspora (2005), fruit esplendorós d’anys de treball, de recerca i de reflexió.

Nascuda a Manchester, de pares palestins, i criada a Kuwait, Reem Kelani ha aprés aquestes músiques en els camps de refugiats del Líban i Palestina i ara ens les serveix tamisades per uns arranjaments de continguda propensió jazzística, respectuosos, preciosistes, perfectament integrats en el discurs musical. (continua)

Ens atreia molt la possibilitat de constatar en directe la grandesa artística que denunciava el disc i hem de confessar que, de bon començament, hi havia alguna cosa en l’actuació que se’ns feia incòmoda: potser era l’escassetat de públic, potser la remor persistent del xàfec sobre la carpa o potser el punt emfàtic i una mica impostat amb què la protagonista atacava les cançons.

Tanmateix, i en pocs minuts, la seua convicció escènica, la seua veu fibrosa i vehement, les acurades circumval·lacions instrumentals dels músics que l’acompanyaven, venceren totes les reticències i ens instal·laren en un estat ben bé hipnòtic, empesos a perseguir un repertori que avançava ple de revolts on s’amagaven sorpreses inesperades: el pianista ribetejava una melodia oriental amb deixos de Keith Jarrett; una suite de cançons infantils desembocava en “El noi de la mare” —una mica malmesa per l’excés de subratllats gratuïts—; una moaxaja andalusí, a ritme de 17/8, avalotava l’audiència amb la seua energia sincopada i l’actitud coercitiva de la intèrpret; i un dels números més celebrats d’Sprinting Gazelle, “A Baker’s Dozen”, rematava la feina convidant a palmejar sobre el seu compàs de 13/4, mentre els músics dibuixaven una melodia de cercles concèntrics i la veu ostentava potència, expressió i col·locació.

Reem Kelani no canta; viu la cançó. I ho fa amb tanta profunditat emocional, orgull cultural i capacitat comunicativa que no ens deixa cap altra escapatòria —ja abatut l’escepticisme inicial— que la rendició sense pal·liatius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!