Pau Alabajos: les ales de la papallona

L’embullada teoría matemática del caos ha arribat a la cultura popular amb una formulació tan entenedora com impactant: “l’efecte papallona”, un fenomen que tracta d’explicar el fet que en els sistemes complexos qualsevol canvi mínim en una de les variables que els governa pot tenir conseqüències d’un abast incalculable; o dit seguint la coneguda llegenda urbana: l’aleteig de les ales d’una papallona en Hong Kong podria desencadenar una tempesta a Nova York.

Per això Pau Alabajos ha titolat el seu segon disc Teoria del Caos: perquè creu en el poder transformador de la societat civil i en el compromís que amb aquesta ha d’assumir l’artista.

El seu tarannà el deixà ben cisellat fa un grapat d’anys Gabriel Celaya amb uns versos memorables: “Maldigo la poesía que no toma partido hasta mancharse”. Alabajos enarbora les seues cançons amb ràbia i orgull perquè encara vivim a colps i perquè encara, amb prou feines, ens deixen dir que som qui som. Cançons-ferramenta, cançons-cop de puny per despertar-nos.
(continua)

Hi ha qui no suporta aquestes admonicions artístiques, qui abjura d’aquesta mena d’artistes morals que posen en solfa —en tots els sentits— les xacres de la societat en què viuen, les injustícies i les corrupcions del sistema, les seues imposicions intolerables, les seues servituds cap el poder. Però hi són absolutament necessaris. És la seua una tasca d’higiene civil, de termòmetre ètic, de lideratge moral. La situació és dramàtica i calen veus que ho denuncien, que ens ho recorden obertament, sense ornaments excessius ni circumloquis prudents: “Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta…” —recita, per exemple, a “Comptat i debatut”.

Per a que el missatge siga efectiu, però, cal donar-li una qualitat superior que el dote de veritat i de transcendència i aquí és on l’artista ha de posar tota la carn a la graella. Contra el que se sol postular, el vehicle sempre és més important que el missatge i aquest només serà efectiu si tal jerarquia es respecta: el desprestigi, encara vigent, del gremi de cantautors s’ha covat sota la perillosa tendència a menystenir la qualitat del vehicle.

Alabajos sembla tenir-ho claríssim perquè n’observa una cura exquisida de la part musical. Ja es feia acompanyar, de bon començament, per una banda on destacava la presència d’instruments de corda —cello i violí, bàsicament— que l’allunyaven de la imatge austera i musicalment garrepa que hom associa als cantautors. I axí ha continuat.

Descobert, com tants altres, per Vicent Sangermés mentre tocava al carrer, enregistra amb la seua companyia Cambra Records el primer disc, Futur en venda (2004), on ensenya totes les cartes del camí estètic que ha escollit i que ja no abandonarà: textos explícits que combinen intimitat i denúncia, bon gust melòdic, arranjaments treballats i amb notable profunditat expressiva i una veu càlida i pròxima, plena d’audàcia i credibilitat. La proposta es completa amb un directe magnífic on sorprén la seua joventut, la seua desimboltura escènica i, sobretot, la seua insòlita convicció. Futur en venda sona, com es pot esperar d’una estrena discogràfica tan precoç, una mica irregular però augura rèdits imminents.

Tals auguris es materialitzen en aquest segon enregistrament, Teoria del Caos,  realitzat sota la sàvia tutela de Toni Xuclà que ha entés perfectament l’univers sonor d’Alabajos i l’ha sabut traduir en una producció compacta en la seua arquitectura i transparent en la seua fesomia. La corda —arranjada per la seua inseparable Laura Navarro— continua ostentant el protagonisme tímbric al llarg de tot el disc i dialoga, amb criteri i encert, amb les guitarres que condueixen el discurs harmònic de la majoria de temes i que, ocasionalment, efectuen algunes afortunades aproximacions als territoris del pop.

La temàtica de les lletres, a banda d’aqueixa mena de compendi de greuges i frustracions que constitueix la ja citada “Comptat i debatut”, bascula de nou entre la confidència i la querella, entre la vivència personal i el plany col·lectiu, entre el singular i el plural. Alabajos hi clama contra l’especulació urbanística —“Contra el ciment”—, la violència domèstica —“Lletania”—, la indústria armamentística —“Pamflet”—, la situació al País Basc —“Euskadi Batega” on l’acompanyen Ruper Ordorika i la Jove Orquestra de Cambra de València— o la incúria dels polítics abans i després de l’accident del metro de València del 3 de juliol del 2006 —“Línia 1”—; i troba conhort en les relacions afectives —la magnífica “Tinc una mania inconfesable”— i la lluita compartida —“València, 9 d’octubre”. En tots aquests textos, Alabajos aconsegueix trobar un to precís i directe, evitant-hi el tel transl·lúcid de la metàfora sense deixar, pèr això, de cercar un alè poètic que troba en la transparència del llenguatge i l’elegància de la dicció.

No sabem quin serà l’impacte futur —si n’hi ha algun— del seu tenaç aleteig. De moment, però, ens basta poder contemplar, a curta distància, mentre deixem que les prediccions de la teoria del caos seguesquen el seu curs, la bellesa singular de les seues ales de papallona.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *