estereofònicx

Fa temps que ja vaig posar aquest vídeo clip, després de tants apunts se’m fa difícil no repetir alguns vídeos. El cas és que aquests dies l’he escoltat diverses vegades, és una d’aquelles cançons que durant una temporada les escoltes una vegada i una altra. Suposo que això em passa quan necessito sentir-me bé i trobar un punt de suport, de confort, i de conhort, aquesta cançó m’evoca això i amb ella trobo aquest punt.

En primer lloc em fa pensar que no sóc l’únic que a vegades m’he dit que la vida és una merda. Sovint, quan estem tristos, amb un exercici d’egoisme pensem que som els únics desgraciats d’aquesta terra (i de l’univers si fa falta), i llavors amb un immens exercici d’egoisme, saber que no és així, que n’hi ha d’altres que també estan tristos, ens reconforta:

“Los caminos de la vida,
no son los que yo esperaba,
no son los que yo creia,
no son los que imaginaba”

En segón lloc, la cançó és trista però per sobre de la tristesa que emana hi ha una altra sentiment més fort que sobresurt i que es superposa a aquesta tristesa, transformant-la en tendresa. Perquè aquesta, per sobre de moltes altres cançons anomenades romàntiques, aquesta, és una autèntica cançó d’amor:

“porque a mi madre la veo cansada
de trabajar por mi hermano y por mi
y ahora con ganas quisiera ayudarla
y por ella la peleo hasta el fin
por ella luchare hasta que me muera
y por ella no me quiero morir”

La mare. Què dir?

Los caminos de la vida