estereofònicx

Avui al matí, un cop has tancat la porta de casa has recordat que no havies agafat les claus, no hi ha ningú a dintre i no tens copies: és igual, puc escoltar "The City, The Airport" dels Loney, Dear. Som dilluns, fas trenta passes en direcció a la feina amb els ulls encara mig clucs i trepitges una miserable, impertinent i mesquina caca de gos: no passa res, escoltaré "The City, The Airport" dels Loney, Dear. Arribes a la feina i et fumen una bronca perquè tot el que vas fer la setmana passada està malament i s’ha de repetir: tant se val, escoltaré "The City, The Airport" dels Loney, Dear. Quan és l’hora de dinar te n’adones que t’has deixat els tuppers, vas a comprar menjar en algun establiment fashion per provar coses noves, et sents la persona més cosmopolita i oberta del món mirant aquells aliments estranys que no acabes de reconèixer però que segons la carta són d’un lloc molt llunyà i exòtic, comences a menjar el plat i automàticament notes que el gust d’aquella "cosa" és horrible, tirant a fastigós: que hi farem, puc escoltar "The City, The Airport" dels Loney, Dear. Pagues amb un subtil gest de resignació sense que es noti gaire i amb un somriure de tonto a la cara d’aquells que es noten molt i vas a fer un cafè abans de tornar a la feina, demanes un cafè amb GEL i en uns instants tens davant teu un enorme cafè amb LLET: no hi ha problema, escolto "The City, The Airport" dels Loney, Dear. Tornes a la feina esperant que el dia et vagi, com a mínim, una mica millor, de totes maneres tampoc passa res si no és així: puc escoltar "The City, The Airport" dels Loney, Dear.