estereofònicx

Els amants del heavy, i sobretot d’Iron Maiden, sabreu qui era en Paul Di’Anno. En Paul Di’Anno és aquell que podia haver estat i no va ser, en Paul Di’Anno va ser el primer cantant d’Iron Maiden, per molts ha estat un talent que es va perdre. Molts fans diuen que la veu d’en Paul és millor que la d’en Bruce Dickinson, jo ho crec així també, potser no és tant d’escola, potser no fa els falsets d’en Bruce però la veu d’en Paul té, millor dit, tenia, una força i una energia que ocupava i absorbia un bon tros de l’espectre sonor dels Maiden. Era una veu trencada, una veu de macarra, i no només tenia la veu de macarra, ell també ho era, la seva actitud, la forma de vestir i actuar dalt d’un escenari (i em temo que fora dels escenaris també), el qualificaria del heavy macarra, molts heavys ho han sigut, o almenys en tenien la imatge, en Rob Halford dels Judas Priest per exemple, però trobo que en Paul era genuí, els seus gestos i la seva actitud eren d’un macarra dels bons.

A en Paul a vegades li costava acabar els concerts, cap al tram final se’l veia suat i bufant, li costava Déu i ajuda, estava grassonet i feia pinta de ser un client habitual de pubs fent un esforç més gran del que el seu cos podia assimilar, només calia veure la seva cara i els seus moviments, les birres i els diversos estupefaents que es fotia passaven factura. Dic que va ser aquell que podia haver estat i no va ser, el talent perdut, perquè en Paul va deixar els Iron Maiden l’any 1981, 3 anys després de que es formés el grup, i tots sabem fins on han arribat els Maiden, en canvi ell, pocs saben on ha arribat, de fet no ha arribat gaire lluny.

En Paul va marxar del grup perquè el grup va decidir prescindir d’ell, van haver de cancel·lar concerts per indisponibilitat del cantant, o sigui, per indisponibilitat seva, era molt problemàtic, gran bevedor i consumidor de cocaïna, tenia un caràcter fort i forces desavinences amb la resta de components del grup, tot plegat va fer que en Paul hagués de deixar els Iron Maiden.

El cas és que en Di’Anno es va separar dels Maiden l’any 1981 però ell no va deixar de cantanr, des de llavors ha format diversos grups (Di’Anno, Battlezone, Killers, etc.) però cap d’ells ha tingut ressò ni èxit. Que en Paul Di’Anno abandonés Iron Maiden va ser una gran pèrdua, podia haver continuat sent aquell macarra que era dalt dels escenaris, podia haver continuat desprenent aquella energia, aquell estil propi i genuí, però no va ser així, una llàstima. Des de llavors ja no va fer res de bo, això sí, va publicar 5 discos amb Iron Maiden ("The Soundhouse Tapes" 1979, "Live!! +one" 1980, "Iron Maiden" 1980, "Killers" 1981, "Maiden Japan" 1981), uns discos bonissims. Eren els inicis, quan l’esperit de rebel·lia del heavy és desprenia a cada nota, ell va formar part d’aquell moment i hi va contribuir i per tant, ell forma part de la història del heavy metal.

Prowler, una de les millors cançons d’Iron Maiden, en directe l’any 1980. Paul Di’Anno a la veu: