Un gat i un geni (Adrià Puntí)
Darrerament es parla molt de l’Adrià Puntí (Josep Puntí, o com es digui). Arrel del concert que va fer a Barcelona l’han entrevistat a diversos mitjans. Tothom diu que és un geni. Que és tant bo, que és un geni incomprès (com tants i tants genis) i com que és incomprès (com tants i tants genis) la gent “normal” no l’entèn, però sí, es veu que és un geni i és la re-hòstia. Bé, jo, que sóc d’aquesta gent “normal” (si se’m permet dir-ho) actualment no l’entenc, l’entenia, però ja no. L’entenia quan feia coses que es podien escoltar. Ara, sincerament, i sense ànim d’ofendre, quan el veig, als concerts, a les entrevistes, se’m remou alguna cosa per dintre, se m’entristeix l’ànima, en definitiva, em fa llàstima. I no ho dic despectivament, és que més que un geni, el que veig és una persona malalta que necessita tractament.
Quan es va separar d’Umpah-pah i va començar a treure els seus primers discs en solitari (per mi el millor és el primer: “Pepalallarga i…”, 1998), no se’n parlava tant com ara d’en Puntí, per què serà? Potser és que no estava prou boig? S’ha d’estar malalt per què et fagin més cas?
A vegades tinc la sensació que la gent confòn morbositat amb un mal entès intel·lectualisme cruel i sense escrúpols que l’única cosa que fa és xuclar encara més l’ànima a una persona que està malalta. En aquesta actitud hi ha una mica de moltes coses: una mica de morbositat, una mica d’extremisme (si un tiu està boig, mola, si no ho està, no mola), una mica d’esnobisme, una mica de l’intel·lectualisme mal entès que comentava, una mica d’egoisme, i una mica d’elitisme. Sí, així m’ho sembla.
En tot cas, tot això ho dic amb molta pena, perquè a mi el que em passa és que pateixo per ell, bé, pateixo per ell i per qualsevol persona que veiès en el seu estat.
Potser el que cal és acceptar que en Puntí “era” i que ja no “és”, deixar-lo tranquil i desitjar i esperar que, si pot ser, algun dia torni a “ser”.
A més, m’han dit que pels terrats de Girona hi ha un gat observant atentament tots els seus moviments, un gat que el coneix des de fa temps i l’entèn (ell sí) i que, pacient, esperarà fins que calgui.
Miau
Estiguem tranquils que segur que està en una altra de les seves vides de gat, però segurament no podria haver estat el que va ser si ara no fos el que és, no sé per què sempre aïllem les situacions a la vida de les persones i crec que és un error perquè sóm un tot. La cançó del vídeo és fantàstica!
Salut!