Una cançó d’amor (Vicentico)

Fa temps que ja vaig posar aquest vídeo clip, després de tants apunts se’m fa difícil no repetir alguns vídeos. El cas és que aquests dies l’he escoltat diverses vegades, és una d’aquelles cançons que durant una temporada les escoltes una vegada i una altra. Suposo que això em passa quan necessito sentir-me bé i trobar un punt de suport, de confort, i de conhort, aquesta cançó m’evoca això i amb ella trobo aquest punt.

En primer lloc em fa pensar que no sóc l’únic que a vegades m’he dit que la vida és una merda. Sovint, quan estem tristos, amb un exercici d’egoisme pensem que som els únics desgraciats d’aquesta terra (i de l’univers si fa falta), i llavors amb un immens exercici d’egoisme, saber que no és així, que n’hi ha d’altres que també estan tristos, ens reconforta:

“Los caminos de la vida,
no son los que yo esperaba,
no son los que yo creia,
no son los que imaginaba”

En segón lloc, la cançó és trista però per sobre de la tristesa que emana hi ha una altra sentiment més fort que sobresurt i que es superposa a aquesta tristesa, transformant-la en tendresa. Perquè aquesta, per sobre de moltes altres cançons anomenades romàntiques, aquesta, és una autèntica cançó d’amor:

“porque a mi madre la veo cansada
de trabajar por mi hermano y por mi
y ahora con ganas quisiera ayudarla
y por ella la peleo hasta el fin
por ella luchare hasta que me muera
y por ella no me quiero morir”

La mare. Què dir?

Los caminos de la vida


Cliff Burton i Lovecraft (Metallica)

Cliff Burton va ser el mític baixista de Metallica que amb només tres anys a les files del grup va influenciar tant la resta dels components de la banda com a molts aficionats al heavy metal. Burton va ser un baixista virtuós i un ídol tant pel seu caràcter i actitud com per la seva forma de tocar. Una llegenda engrandida per la seva mort prematura que es va esdevenir en una freda nit a les carreteres de Suècia el 27 de setembre de 1986, quan la furgoneta on viatjaven tots els components va tenir un accident i el va aixafar.

Quan vaig veure que una cançó de Metallica es titulava “The Call of Ktulu” em va sorprendre que uns individus com per exemple en James Hetfield o en Lars Ulrich coneguessin i tinguessin en compte l’escriptor nord americà Lovecraft. Vaig buscar informació i vaig trobar que el culpable d’aquest títol era ni més ni menys que en Cliff Burton, un gran aficionat als llibres d’aquest escriptor de novel·les de “terror galactico-dimensional”, afició que va contagiar a la resta de components del grup inspirant cançons com “The Thing That Should Not Be”:

“He watches
Lurking beneath the sea
Great old one
Forbidden site
He searches
Hunter of the shadows is rising”

Burton va participar en els tres primers discs de Metallica, sobretot en el segón (“Ride The Lightning”) i el tercer (“Master Of Puppets”), per molts els millors discs i la millor etapa del grup. Cançons amb autoria seva són “Orion” i “(Anesthesia) Pulling Teeth” a banda de les seves originals aportacions en moltes altres cançons com per exemple la introducció de “For Whom the Bell Tolls”. La cançó “To Live Is To Die” que va aparèixer en el disc “… And Justice For All”, el primer de la banda després de la seva mort, conté un poema que ell havia escrit i està feta amb fragments que havia composat.

En Cliff Burton era un “tiu” tranquil, deborador de novel·les de Lovecraft i estimat per tots. Fill de pares hippies, sempre duia jaqueta i pantalons texans acampanats en un món ple de heavys amb pantalons negres arrapats. Una persona que anava una mica més enllà que la resta dels seus companys de grup.

Orion (Atenció al canvi que fa la cançó pels volts del minut 3:45)

Una tràgica història (Noir Désir)

Noir Désir (Negre desig) és un dels grups de rock francesos més importants de la història del seu país. Al capdavant del grup hi havia el seu líder, compositor i lletrista Bertrand Cantant. Bertrand Cantant escrivia cançons tendres, rudes i compromeses a parts iguals, participava en causes socials, va ser un dels artistes de moda del seu país durant molt temps i portava boges a totes les noies. Però un dia calorós d’estiu de l’any 2003 tot es va acabar: Bertrant Cantant va tenir una discusió amb la seva nòvia, l’actriu Marie Trintignant, en un hotel de Lituània, Bertrant la va colpejar, Marie va entrar en coma i tres dies després moria en un hospital de París.

Aquells fets van sacsejar França, va ser la notícia de l’estiu, l’opinió pública, la premsa, tothom en parlava, cada dia apareixien noves informacions sobre el succés, la vida de la parella i el cantant. Bertrant Canant, defensor de les causes justes, dels drets dels homes i les dones, queia de ple en un pou fosc i tenebrós i passava de ser heroi a butxí d’un dia per l’altre mostrant així la fragilitat de l’èsser humà. La mare de Marie, la també actriu Nadine Trintignant, va escriure un llibre en cuestió d’hores on titllava a Cantant d’assassí i criminal i alhora es feien pintades arreu del país en suport de Bertrant. El germà del cantant també va escriure un llibre explicant la seva versió dels fets. Tot plegat va ser un gran “culebró” (com es diu “culebró” en català? No em surt!).

Finalment, la justícia va condemnar a Bertrant Cantant a 8 anys de presó. Després de complir la meitat de la condemna, el 16 d’octubre de 2007 Bertrant quedava en llibertat. Nadine Trintignant, mare de Marie, va escriure una carta dirigida al president francés Nicolas Sarkozy on demanava que l’artista cumplís la condemna sencera i grups d’organitzacions feministes es van manifestar en contra de la seva posada en llibertat. Bertrand Cantant sortia de la presó.

De moment aquesta és la història, una història tràgica que pot sevir per reflexionar sobre les contradiccions de l’èsser humà, ja veurem si continua i com.

Al marge de tots aquests fets i si ens fixem només en l’aspecte musical del grup, queda clar que Noir Désir va deixar empremta en la música del seu país. Un grup que va crear grans cançons, inoblidables cançons com per exemple
“Le vent nous portera”, una cançó del seu últim disc d’estudi Des Visages, Des Figures, un disc fet en l’etapa més madura del grup on deixaven més de banda les guitarres elèctriques:


Le vent nous portera

Ja són aquí (The Cavalera Conspiracy)

Feia temps que ho havien anunciat, milers d’orelles expectants per escoltar tant bon punt sortís al mercat el disc d’en Max i l’Igor Cavalera. Ja ho han fet, ja són aquí, i per mi és una passada de disc.

Feia temps que esperava que publiquessin el vídeo clip a internet per penjar-lo, ja és aquí també. A més, l’han tret d’una de les la cançons del disc que més m’agrada, Sanctuary (boníssima), tot i que el vídeo clip fa que estiguis més atent al que passa que no pas a la cançó. Per cert, en alguns llocs està censurat (imatges pixelades) i en altres no.

Què passarà a partir d’ara? Com de gran es farà la “bola” de The Cavalera Conspiracy? Jo, si venen a tocar aquí, hi vaig.

La conspiració finalment s’ha fet realitat: The Cavalera Conspiracy.

Vigileu amb el monstre!!!

Sanctuary

Subterranis (Subterranean Kids)

Amb l’excusa de commemorar els 10 anys de la seva separació, la mítica banda catalana de hardcore Subterranean Kids es troben immersos dintre d’una gira que ja va començar l’any passat i continua aquest any. Demà dissabte 15 de març toquen a la sala KGB de Barcelona, el proper 26 d’abril tornen a tocar a Barcelona a la sala Apolo i el 31 de maig tornen un altre cop a tocar a Barcelona dintre del festival Primavera Sound. O sigui que si sou de Barcelona no teniu excusa, podeu veure la gira al seu myspace.

Vídeo en directe d’una actuació de l’any 1992:

Gente

I Llucifer es va enamorar (Black Sabbath)

Obscuritat, ocultisme i màgia negra.

“My name is Lucifer, please take my hand”

Per cert, m’ha sorpés, per la diferència d’estils (en teòria) d’uns i altres, que, segons la viquipèdia, Tony Iommi, el guitarrista de Black Sabbath, afirmés que una de les seves referències i influències fos Django Reinhardt, gran guitarrista de jazz-swing. I que el bateria Bill Ward afirmés que les seves referències fossin els grans bateries de jazz Buddy Rich i Gene Krupa.

N.I.B.

“Some people say my love cannot be true
please believe me, my love, and I’ll show you
I will give you those things you thought unreal
The sun, the moon, the stars all bear my seal

Oh yeah!

Follow me now and you will not regret
leaving the life you led before we met
You are the first to have this love of mine
forever with me ‘till the end of time

Your love for me has just got got to be real
before you know the way I’m going to feel
I’m going to feel
I’m going to feel

Oh yeah!

Now I have you with me, under my power
Our love grows stronger now with every hour
Look into my eyes, you will see who I am
my name is Lucifer, please take my hand

Oh yeah!

Follow me now and you will not regret
leaving the life you led before we met
You are the first to have this love of mine
forever with me ‘till the end of time

Your love for me has just got got to be real
before you know the way I’m going to feel
I’m going to feel
I’m going to feel

Oh yeah!

Now I have you with me, under my power
Our love grows stronger now with every hour
Look into my eyes, you will see who I am
my name is Lucifer, please take my hand”