La presó de Kevin Carter (Manic Street Preachers)

 

El 26 de març de 1993 el diari New York Times publicava a la seva portada una fotogràfia del fotogràf i reporter gràfic Kevin Carter en que apareixia un voltor al costat d’una nena petita sudanesa esquelètica degut a la falta d’alimentació, el voltor espera pacientment que en breus moments la mort s’endugui la vida d’aquella nena.

El 23 de maig de 1994 Kevin Carter rebia el premi Pulitzer per aquesta fotogràfia.

Dos mesos després, el 27 de juliol de 1994, Kevin Carter, amb 33 anys d’edat, es suïcidava a la riba del riu on jugava quan era petit, inhalant el monòxid de carboni del seu automòvil.

Kevin Carter vivia atrapat per la fotografia que li havia donat un Pulitzer i l’havia fet famós, aquella fotogràfia era la presó de la qual no podia escapar. La gent no parava de preguntar-li si havia ajudat aquella nena famèlica. Kevin Carter no ho va fer, no la va ajudar; altres es preguntaven si el voltor no era la persona que va fer la fotogràfia en comptes del que apareixia a la imatge. Quan el fotogràf va rebre el Pulitzer va declarar:

“Es la fotogràfia més important de la meva carrera però no estic orgullós d’ella, no vull ni veure-la, la odio. Encara estic penedit de no haver ajudat a la nena”.

Aquella fotogràfia turmentava a Kevin Carter, i el va turmentar fins el final, fins que va trobar una sortida, fins que finalment va trobar una escapatòria a aquella presó de reixes invisibles que no el deixava viure.

El grup galès Manic Street Preachers va fer una cançó inspirant-se en aquests fets, la cançó es titula “Kevin Carter”. També existeix una pel·lícula documental titulada “The Death of Kevin Carter” del director Dan Krauss.

 

Kevin Carter

“Hi Time magazine hi Pulitzer Prize
Tribal scars in Technicolor
Bang bang club AK 47 hour

Kevin Carter

Hi Time magazine hi Pulitzer Prize
Vulture stalked white piped lie forever
Wasted your life in black and white

Kevin Carter

The elephant is so ugly he sleeps his head
Machetes his bed Kevin Carter kaffir lover forever
Click click click click click
Click himself under

Kevin Carter”

Churchill, guerra i música (Iron Maiden i Supertramp)

El 4 de juny de 1940, Winston Churchill, Primer ministre de la Gran Bretanya, va fer unes declaracions a la Cambra dels Comuns que han passat a la història per la seva solemnitat i significat. Aquelles paraules dirigides al poble britànic venien a ser una declaració de guerra a l’Alemanya nazi, unes declaracions i un posicionament ferm del govern anglès que canviaria el curs de la història. Les paraules que Churchill va pronunciar aquell 4 de juny de 1940 es van gravar i un tall de veu d’aquell discurs ha estat utilitzat per diversos grups de música com per exemple Iron Maiden i Supertramp.

Fragment del discurs:

"We shall go on to the end, we shall fight in France,
we shall fight on the seas and oceans,
we shall fight with growing confidence and growing strength in the air,
we shall defend our Island,
whatever the cost may be,
we shall fight on the beaches,
we shall fight on the landing grounds,
we shall fight in the fields and in the streets,
we shall fight in the hills;
we shall never surrender!"


Winston Churchill

I la traducció ve a ser una cosa com:

"Lluitarem fins el final, lluitarem a França,
lluitarem als mars i als oceans,
lluitarem a l’aire cada cop amb més fermesa i més força,
defensarem la nostra illa al preu que sigui,
lluitarem a les platges,
lluitarem als camps i als carrers,
lluitarem a les muntanyes,
mai ens rendirem!"

Winston Churchill

El tall de veu es pot escoltar a la cançó "Aces High" dels Iron Maiden i a la cançó "Fool’s Overture" de Supertramp (Adjunto a l’apunt els vídeos de les dues cançons). En el cas d’Iron Maiden utilitzen el discurs com a introducció de la cançó i apareix a l’inici, en el cas de Supertramp es pot escoltar cap al minut 2:10 i el discurs està escurçat.

Un tall de veu històric. La guerra.


Iron Maiden – Aces High

Supertramp – Fool’s Overture

Qualsevol té un bon dia (Loney, Dear)

Avui al matí, un cop has tancat la porta de casa has recordat que no havies agafat les claus, no hi ha ningú a dintre i no tens copies: és igual, puc escoltar "The City, The Airport" dels Loney, Dear. Som dilluns, fas trenta passes en direcció a la feina amb els ulls encara mig clucs i trepitges una miserable, impertinent i mesquina caca de gos: no passa res, escoltaré "The City, The Airport" dels Loney, Dear. Arribes a la feina i et fumen una bronca perquè tot el que vas fer la setmana passada està malament i s’ha de repetir: tant se val, escoltaré "The City, The Airport" dels Loney, Dear. Quan és l’hora de dinar te n’adones que t’has deixat els tuppers, vas a comprar menjar en algun establiment fashion per provar coses noves, et sents la persona més cosmopolita i oberta del món mirant aquells aliments estranys que no acabes de reconèixer però que segons la carta són d’un lloc molt llunyà i exòtic, comences a menjar el plat i automàticament notes que el gust d’aquella "cosa" és horrible, tirant a fastigós: que hi farem, puc escoltar "The City, The Airport" dels Loney, Dear. Pagues amb un subtil gest de resignació sense que es noti gaire i amb un somriure de tonto a la cara d’aquells que es noten molt i vas a fer un cafè abans de tornar a la feina, demanes un cafè amb GEL i en uns instants tens davant teu un enorme cafè amb LLET: no hi ha problema, escolto "The City, The Airport" dels Loney, Dear. Tornes a la feina esperant que el dia et vagi, com a mínim, una mica millor, de totes maneres tampoc passa res si no és així: puc escoltar "The City, The Airport" dels Loney, Dear.

The City, The Airport

Fanals (Joan Osbourne)

Possiblement aquesta cançó tingui una de les lletres més dolentes (per no dir una altra cosa) que m’han posat mai davant. La Joan Osbourne no la conec, bé, no la coneixia, però el cas és que l’altre dia anava en un taxi per la ja fosca ciutat de Barcelona il·luminada només pels llums de neó dels fanals geperuts i tristos i a la radio del taxista va sonar aquesta cançó. En aquell moment em va semblar un bon moment per escoltar-la (no es tracta tot de moments?). Mirant per la finestra la transitada ciutat, veia com els fanals tenien altres fanals al costat i a l’altra banda del carrer; i veia com aquests fanals no es podien moure ni acostar els uns amb els altres, incrustats i immòbils a les seves voreres. Potser per això sempre estan geperuts amb el cap cot i tristos, resignats. Un dia d’aquests els fanals prendran vida i es posaran a caminar sobre l’asfalt. Mentre això no passi, no trucaré pas a Roma preguntant pel Papa.

"What if God was one of us
Just a slob like one of us
Just a stranger on
the bus
Trying to make his way home
He’s trying to make his way
home
Back up to heaven all alone

Nobody calling on the phone
Except for
the Pope maybe in Rome
"

One Of Us

Cu. O. Te. Essa. A. (Queens Of The Stone Age)

El fet que els Queens Of The Stone Age hagin vingut a tocar a Barcelona, tal i com ja ens va fer saber l’intrèpid fotògraf rockviu, m’ha fet remenar el calaix ple de pols per tornar-los a escoltar. Quan ho he fet no he entès com és que la primera vegada que ho vaig fer no em van "enganxar" com ho han fet ara. Senzillament els trobo increïbles. He escoltat el seu disc "Songs For The Deaf" del 2002, que conté cançons com la que enceta el disc "You Think I Ain’t Worth A Dollar, But I Feel Like A Millionaire", "Song For The Dead" (espectacular), "hangin tree" o "Another Love Song" (que trenca una mica amb la línia del disc).

Molt em temo que em retractaré però mentre els escoltava em preguntava: que coi fan grups com els Tool si ja existeixen els Queens Of The Stone Age?

Ja estic esperant el moment d’escoltar, tal i com tinc previst, el seu últim disc "Era Vulgaris" (2007).


First It Giveth

Decreixement B.S.O. (Handsome furs)

El passat 10 de febrer va començar la Marxa pel Decreixement, una marxa amb bicicleta per moltes comarques del nostre país amb l’objectiu de fer conèixer el decreixement. El decreixement és un moviment i una forma de vida i d’entendre-la que comença a fer-se conèixer al nostre país. L’il·lustre Sr. Carabassa en parlava fa temps.

Doncs bé, jo crec que si el decreixement tingués una banda sonora, en aquesta banda sonora hi haurien de ser presents els Handsome Furs. En les cançons del seu disc "Plague Park" hi reivindiquen un retorn a la vida humil i senzilla del camp, del món rural, fan referència a elements de la natura, i critiquen el món actual i les seves ciutats on totes les presses i facilitats que en ella hi trobem a vegades no ens deixen apreciar algunes de les coses realment màgiques i importants d’aquest món. Cançons amb títols tan explícits com "Handsome Furs Hate This City", "Dead + Rural", o "Dumb Animals" on a la lletra hi trobem fragments com aquest: "turn off the miracle of electric light".

Per cert, Handsome furs està format per un dels components de Wolf Parade, grup que en una cançó molt bona del seu disc "Apologies to the Queen Mary" també fa referència al món en el que vivim: "Modern World", que també té un vídeo clip molt bo.

Dumb Animals
(No és la cançó més animada del disc)

Ja mai més (u_mä)

Prenc el relleu a l’amic aborígen i comparteixo el mateix entusiasme que ell mostra per parlar-nos i recomanar-nos u_mä.

En Pau i la Maria són u_mä, i a la seva web ens defineixen la seva música així: "Per a nosaltres u_mä és una mescla de nostàlgia, natura i “fet a casa”." Jo no hi afegiria res més, bé, potser sí, com diu l’aborígen, que és una música captivadora.

Des de la seva web us podeu descarregar el seu disc, o comprar-lo. I també veure els seus vídeo clips.

I per a mostra, un botó:

Blanc

Els reis del swing trencant perjudicis (Count Basie i Benny Goodman)

A principis del segle XX, la música jazz i les seves variants, com ara el swing, van contribuir de forma notable a la disminució de perjudicis que alguns (molts) tenien cap a algunes persones per raons de raça o religió.

Músics de diferents orígens van començar a unir-se per tocar junts dalt d’un escenari, mostrant al públic que el color de la pell o la religió de les persones no comportava cap problema.

Dos grans del swing: Count Basie i Benny Goodman. En el primer vídeo una actuació de la Count Basie Orchestra i en el segón, actuació de la Benny Goodman Orchestra.

En el segón vídeo tots els músics de l’orquestra són blancs, ara bé, en Benny Goodman va ser un dels que va ajudar a trencar aquests perjudicis dels que parlava. Per exemple, tocant amb els músics Artie Shaw (jueu), Django Reinhardt (gitano) i Lionel Hampton (negre).

A disfrutar del swing!


One O’Clock Jump
(Count Basie Orchestra)

Sing, Sing, Sing (Benny Goodman Orchestra)

Tres noies (Sleater-Kinney)

"Hey! Look around they are lying to you
Can’t you see it is just a silly ruse?

They are lying, and I am lying too.


All you want is entertainment,

Rip me open it’s free"

Entretenir: tr Fer passar a algú agradablement el temps.
Mentida: Afirmació conscient d’una cosa que no respon a la veritat

Polític:
Persona que s’ocupa professionalment dels afers públics, de la política.

I ja que hi som:

Eleccions: POLÍT Procediment de designació dels governants, mitjançant votació, a escala local o a escala estatal.

Gran Diccionari de la Llengua Catalana.
Ed. Enciclopèdia Catalana.

Canya de tres noies plenes de força i coses a dir: Sleater-Kinney.

Entertain