Go! (Ash – Orpheus)

La cançó és bona tota ella però els primers 40 segons m’han deixat flipat i embadalit davant la pantalla de l’ordinador mirant i sobretot escoltant com un badoc. Una ràfega de força i contundència. Això sí, la cançó sencera no te pèrdua.

Ash, un tercet irlandès que acaben de treure el seu sisè treball "Twilight of the innocents". El vídeo clip correspon a la cançó Orpheus del seu anterior treball titulat "Meltdown".

Orpheus

“Estic content d’estar aquí” (Bruce Springsteen)

L’altre dia vaig veure part del concert que en Bruce Springsteen va fer el 16 d’octubre del 2002 al Palau Sant Jordi de Barcelona i que va publicar en DVD ("Bruce Springsteen & E Street Band – Live in Barcelona"). No hi vaig ser però la veritat és que veient el DVD m’hagués agradat molt.

Ostres, aquest tiu en Bruce és ben especial. El carisma i la força que té dalt de l’escenari i alhora aquesta senzillesa, aquesta pinta de campetxano que sembla que li podries dir per anar a prendre una cerveseta al bar del costat de casa i fer-la petar una estoneta. Un tiu especial que et pot agradar més o menys però que sap el que és fa, que fa el que sap fer i que el que fa ho fa bé.

Tot i això, els fans som uns personatges una mica curiosos per no dir que estem bojos, la gent en general som molt fàcils d’entabanar, de fer que bramem i que estiguem disposats a fer el que fagi falta, de fer embogir. Només cal dir un parell de frases en català (encara que sigui amb un accent americà d’allò més autèntic):

"Estic content d’estar aquí".
"Necessito una mica de silenci per aquesta cançó, si us plau".

Però bé, som així, a vegades, així de simples i ximples. Sí, i que?

Empty Sky

Waitin’ On A Sunny Day (Osti tu, quin bon rollu aquesta cançó!)

Sí, ja ho sé (The Shins – New Slang )

Sí, ja sé que he posat els The Shins més d’un cop al bloc però el que passa és que no me n’he pogut estar de fer un apunt. El cas és que, a vegades, quan escolto aquesta cançó, New Slang, em sento bé, molt bé i sense cap motiu especial sóc feliç. Una serenor i pau interior m’envaeixen i em fan estar amb harmonia amb mi i l’entorn. Sí, ja sé que és molt hippie això que dic i em passa (i no faig ioga ni taitxi ni coses d’aquestes), tampoc és que em passi massa sovint (sí, ara és quan estic suavitzant el tema perquè ningú se m’enfoti amb això de "hippie", ja estic esperant trobar-me qui jo sé perquè m’ho refregui), però bé, el que passa és que és així, que els The Shins em fan sentir així de bé i m’agrada.

Moltes de les seves cançons em fan tenir sensacions agradables (segur que en Marc Ambit, que no el conec però que cada cop que he posat els The Shins ha deixat un comentari pensarà el mateix). Bé, disfruteu-los, a poder ser, amb tota la pau, tranquilitat i serenor del món.

Posa The Shins a la teva vida! 😉


The Shins – New Slang (Ver.2)


The Shins – New Slang (Ver.1)
(ni la la qualitat de la imatge ni la del so són les desitjables)


En Johnny (Murder By Death – Brother)


A en Johnny el busquen, però amb un somriure als llavis sempre s’esfuma de tots els indesitjables. Apareix i desapareix com un fantasma en la nit. Els bons temps han marxat i en Johnny no és el mateix, ni aquest lloc ni tampoc la nostra gent.

– Et busquen Johnny i duus amb tu un bitllet sense retorn a l’infern (ja saps que estàs massa lluny del cel).

– Ahir em van tornar a amenaçar, volen saber on ets Johnny, volen passar comptes amb tu i el teu passat, però tu saps Johnny, que no diré pas una paraula.

– Ara que estem aquí germà, a la barra d’aquest bar, aixeca una altra pinta i veu amb mi per oblidar, escoltarem aquestes cançons fins que es fagi tard i quan haguem acabat torna al teu amagatall i resa perquè no et trobin mai.

– Ei Johnny, si algun dia te’n vas, sempre et recordarem a la barra d’un bar.


"Sé que hi ha millors germans que tu però ets l’únic que tinc."

"Poden fer caure totes les meves portes però no diré una paraula."
"Catorze anys han passat des d’aquell dia i tanmateix res no ha canviat."




"I know there’s better brothers but you’re the only one that’s mine."

"They can knock all of my doors down but I won’t say a word."
"Fourteen years have passed since that day and still nothing has changed."


Murder By Death
– Brother


Fourteen years have passed since that day

Your stories are the same but the ends have all changed
You carried on like you were some type of god
Some things will never change

We went home to see our folks
We laughed and we told jokes
It was like we were young again
On that deathbed our mother lay
How long she’s got they still can’t say
It took all this to get us back together again

How long is this going to last
You can’t keep reliving your past
Screwing over the ones that you lone
In the name of some new drug
So brother, raise another pint
Rev up the engine and drive off in the night
See you somewhere some place some time
I know there’s better brothers but you’re the only one that’s mine
I know there’s better brothers but you’re the only one that’s mine

The bondsman came to my door early the next day
He said "I come lookin’ for you brother
You don’t know what kind of trouble that he’s in"

How long is this going to last
You can’t keep reliving your past
Johnny law keeps a poundin’ at my door
‘Cause you screwed up some new score

So he’s standing in the doorway like he owns the place
With a look of smug satisfaction on his face
I’m gonna give you up
Of that he’s sure as hell
But I take one look at him and I know I’ll never tell

So brother, raise another pint
Rev up the engine and drive off in the night
See you somewhere some place some time
I know there’s better brother’s but you’re the only one that’s mine

So brother, raise another pint
Rev up the engine and drive off in the night
I still look out for you no matter what you heard.
They can knock all of my doors down but I won’t say a word.
They can knock all of my doors down but I won’t say a word.

Fourteen years have passed since that day and still nothing has changed.


Murder By Death – Until Morale Improves

Calaixets (U2 – With Or Without You)

Hi ha cançons que marquen època i que et marquen, quan escoltes una d’aquestes cançons tot un seguit de sentiments i records es barregen i t’arrosseguen cap un estat elevat de l’ànima, cançons que et transmeten unes sensacions úniques, pròpies, unes sensacions que només són teves, teves i de ningú més, i que et fan sentir especial, on hi poden conviure la melancolia, l’eufòria, l’alegria, la tristesa i un llarg etcètera.

No té perquè ser aquella cançó que vas escoltar aquell dia tant especial, aquell dia en concret (el dia que vas conèixer la novia, el dia que et va deixar la novia, etc.), sovint la cançó et transporta a una època, a uns anys, aquells anys en que eres d’aquella manera però també a aquells anys en que el món era d’aquella manera. Els amics d’aquell temps, els esdeveniments internacionals que ocupaven les pàgines dels diaris, els jugadors del teu equip que van perdre aquella final, el bar on sempre anaves, els grups que llavors escoltaves, en fi, tot allò que t’envoltava en una etapa de la teva vida.

Cançons que et transporten a un temps (un temps que probablement la teva memòria ha perfilat i modelat), cançons que t’evoquen uns sentiments especials. Cançons que d’una manera o altra són teves i que tens guardades en un dels petits calaixets del teu cor.

En podria posar moltes amb les que em passa això però posaré la cançó que m’hi ha fet pensar (que també és una d’aquestes):

U2 – With Or Without You

Qualitat vs. Quantitat (Led Zeppelin)

Un dels problemes amb que ens trobem avui en dia és el de l’excés d’informació i continguts. La xarxa n’és un dels màxims exponents: blocs, diaris electrònics, portals… tota una fluctuació d’informació immensa, incontrolable i inabastable. Els tipus i continguts d’aquesta informació són diversos: notícies, opinions, informacions sobre tots els camps haguts i per haver. I les vies, els canals, tot i que internet n’és el més dens, també són diversos: internet, tv, ràdio, revistes, etc.

Com en molts altres camps, la música no n’està pas exempta d’aquest excés. El número de publicacions i informació, però sobre tot el número de grups que hi ha és inabastable, hi ha milions de bandes arreu del món, moltes de les quals no arribarem a escoltar ni saber-ne mai res.

Fins no fa gaire, en la història de la música contemporània, tant les bandes com la informació sobre música no eren tant numeroses com ara, tocar un instrument o estudiar música no estava a l’abast de tothom i el número de bandes que hi havia era molt inferior a l’actual, a més, la majoria de persones que tenien a l’abast o buscaven aquesta possibilitat s’ho prenien seriosament i molts d’ells esdevenien músics d’alt nivell i qualitat incontestable, podien agradar més o menys, però eren bons fent el que feien.

Actualment també hi ha bons músics però també passa que qualsevol persona pot agafar un instrument, tocar quatre notes bàsiques, ajuntar-se amb una colla d’amics i formar un grup. Així, el número de grups és multiplica, l’accés als instruments i als coneixements ja no està a l’abast d’uns pocs sinó a l’abast de gairebé tothom i els grups apareixen com bolets.

Heus aquí el debat: Qualitat vs. Quantitat (també traslladat als grups de música).

El debat pot ser dens i les ramificacions múltiples, arguments a favor o en contra d’un o altre concepte, factors positius i negatius de cada cas. Cadascú hi pot dir la seva, ara bé, sigui com sigui, el que si que hem de fer avui en dia és aplicar un filtre, un filtre més depurat que el que aplicavem fins ara, un filtre de recepció per tal de que no ens tornem bojos en l’intent sobrehumà d’absorbir tot allò que es mou en el panorama musical.

Però és que tot i així, encara que la informació i els grups augmentin lenta però inexorablement i que l’actualitat ens desbordi, els clàssics sempre seran els clàssics, encara que siguin els nostres propis clàssics, aquells que vam rebre a través dels primers filtres que vam fer servir i que formen part de les nostres vides.
Suposo que el millor, com sempre, és buscar l’equilibri.


Led Zeppelin – Stairway to Heaven

* Iron Maiden i Paul Di’Anno

Els amants del heavy, i sobretot d’Iron Maiden, sabreu qui era en Paul Di’Anno. En Paul Di’Anno és aquell que podia haver estat i no va ser, en Paul Di’Anno va ser el primer cantant d’Iron Maiden, per molts ha estat un talent que es va perdre. Molts fans diuen que la veu d’en Paul és millor que la d’en Bruce Dickinson, jo ho crec així també, potser no és tant d’escola, potser no fa els falsets d’en Bruce però la veu d’en Paul té, millor dit, tenia, una força i una energia que ocupava i absorbia un bon tros de l’espectre sonor dels Maiden. Era una veu trencada, una veu de macarra, i no només tenia la veu de macarra, ell també ho era, la seva actitud, la forma de vestir i actuar dalt d’un escenari (i em temo que fora dels escenaris també), el qualificaria del heavy macarra, molts heavys ho han sigut, o almenys en tenien la imatge, en Rob Halford dels Judas Priest per exemple, però trobo que en Paul era genuí, els seus gestos i la seva actitud eren d’un macarra dels bons.

A en Paul a vegades li costava acabar els concerts, cap al tram final se’l veia suat i bufant, li costava Déu i ajuda, estava grassonet i feia pinta de ser un client habitual de pubs fent un esforç més gran del que el seu cos podia assimilar, només calia veure la seva cara i els seus moviments, les birres i els diversos estupefaents que es fotia passaven factura. Dic que va ser aquell que podia haver estat i no va ser, el talent perdut, perquè en Paul va deixar els Iron Maiden l’any 1981, 3 anys després de que es formés el grup, i tots sabem fins on han arribat els Maiden, en canvi ell, pocs saben on ha arribat, de fet no ha arribat gaire lluny.

En Paul va marxar del grup perquè el grup va decidir prescindir d’ell, van haver de cancel·lar concerts per indisponibilitat del cantant, o sigui, per indisponibilitat seva, era molt problemàtic, gran bevedor i consumidor de cocaïna, tenia un caràcter fort i forces desavinences amb la resta de components del grup, tot plegat va fer que en Paul hagués de deixar els Iron Maiden.

El cas és que en Di’Anno es va separar dels Maiden l’any 1981 però ell no va deixar de cantanr, des de llavors ha format diversos grups (Di’Anno, Battlezone, Killers, etc.) però cap d’ells ha tingut ressò ni èxit. Que en Paul Di’Anno abandonés Iron Maiden va ser una gran pèrdua, podia haver continuat sent aquell macarra que era dalt dels escenaris, podia haver continuat desprenent aquella energia, aquell estil propi i genuí, però no va ser així, una llàstima. Des de llavors ja no va fer res de bo, això sí, va publicar 5 discos amb Iron Maiden ("The Soundhouse Tapes" 1979, "Live!! +one" 1980, "Iron Maiden" 1980, "Killers" 1981, "Maiden Japan" 1981), uns discos bonissims. Eren els inicis, quan l’esperit de rebel·lia del heavy és desprenia a cada nota, ell va formar part d’aquell moment i hi va contribuir i per tant, ell forma part de la història del heavy metal.

Prowler, una de les millors cançons d’Iron Maiden, en directe l’any 1980. Paul Di’Anno a la veu:

Prowler


Phantom Of The Opera

* Suzanne Vega

Ja fa temps, a primària, a les primeres classes d’anglès que es donaven a l’escola, en més d’un curs ens van posar a classe la cançó "Luka" de la Suzanne Vega. L’exercici era el típic exercici d’anglès: ens donaven un full amb la lletra de la cançó on hi faltaven algunes paraules i escoltant la cançó havies d’omplir aquests espais amb la paraula que et semblava que deia aquella noia que cantava. Em sembla que aquesta cançó, Luka, ha estat força recurrent per a bastants professors d’anglès per la seva lletra senzilla i planera. No us han posat mai aquesta cançó en una classe d’anglès?

Parla sobre el maltractament infantil, es veu que Suzanne s’inspira en un noiet del barri on vivia quan era petita. A banda d’aquesta cançó, però, no va tenir gaires més cançons d’èxit, de fet, la seva carrera no ha estat molt prolífica. Però… qui és Suzanne Vega? Doncs la veritat, així per sobre, no té una biografia molt intensa (almenys pel que fa a la vida pública i artística), va viure i viu a Nova York, va estudiar a l’escola de la famosa sèrie televisiva "Fame" i va esdevenir cantant i compositora de renom. Podeu ampliar informació a la Viquipèdia.

Res, encara em recordo a l’aula de 6è o 7è, escoltant la cançó, mirant d’atrapar alguna de les paraules estranyes que deia aquella veu dolça que parlava d’un noi que es deia Luka que vivia al segon pis.

Luka

My name is Luka

I live on the second floor


I live upstairs from you


Yes I think you’ve seen me before


If you hear something late at night


Some kind of trouble. some kind of fight


Just don’t ask me what it was


Just don’t ask me what it was


Just don’t ask me what it was


I think it’s because I’m clumsy


I try not to talk too loud


Maybe it’s because I’m crazy

I try not to act too proud

They only hit until you cry


And after that you don’t ask why


You just don’t argue anymore


You just don’t argue anymore


You just don’t argue anymore




Yes I think I’m okay


I walked into the door again


Well, if you ask that’s what I’ll say


And it’s not your business anyway


I guess I’d like to be alone


With nothing broken, nothing thrown


Just don’t ask me how I am


Just don’t ask me how I am

Fight Club

I tot va volar pels aires (mentre sonava "Where is my mind?" dels Pixies).

És una bona cançó per escoltar mentre s’ensorra el món.

L’última frase de la pel·lícula, mentres tot cau, ell li diu a ella:


– "You met me at a very strange time in my life".

No et fot! 😉

Suposo que aquesta pel·lícula no hagués sigut igual (o potser ni s’hagués fet) després de l’11S. No ho sé pas.

L’última escena, i en francés per afegir-hi un toc de freakisme (que no sé si era necessari tampoc):


Where is my mind?