Idiomes, fulles i ocells (Anímic)

Nota: com m’ha fet saber en Zuma en un comentari, el cas d’Anímic no sería un exemple del que comento en aquest apunt ja que tenen una cantant anglesa. Així doncs, n’hauría d’haver posat un altre. Com també li comento a la resposta al seu comentari, la reflexió és generalitzada en casos de grups que canten en anglès i tenen com
a idioma propi el català (o el castellà). Hauría d’haver furgat més en el cas d’Anímic. No és excusa però és possible que no ho hagi fet perquè això passa força sovint, i m’ho continúo
preguntant en molts altres casos.
En tot cas, disculpeu-me Anímic! :-p

Quan un grup d’aquí canta en anglès em fa com cosa, no ho sé, no hi estic en contra, que cadascú fagi el que vulgui, i no ho dic en el sentit político-patriòtic, si no que ho dic en un sentit diguéssim “creatiu”. Quan m’hi trobo em pregunto varies coses: com és que un grup d’aquí s’ha decidit a escriure una cançó en un idioma que no és el seu? Quins són els motius? Ara he d’escoltar aquesta gent que han escrit una cançó amb un idioma que no és el propi? (em fa mandra), la seva creativitat és la mateixa que si escrivissin en el seu idioma o es veu límitada?

A vegades tant me fa i la música m’agrada tant que no li dono tanta importància si passa això, però, per exemple, l’altre dia, em vaig posar a escoltar l’últim disc d’Anímic, “Himalaya”, que hi tenen cançons en anglès i en català. Doncs sense adonar-me’n el que faig fer va ser posar en el reproductor només les cançons que canten en català, no ho sé, em va fer mandra posar les que són en anglès. I així em passa a vegades amb altres grups, i amb discs sencers, la meva predisposició a escoltar-los minva.

De totes maneres, Anímic estan molt bé, ara, que sàpiguen que a un que li agrada el que fan a vegades li passa això :-p

“No ploren els dies, no plouen els nens […]
Els arbres no pensen, però jo penso en ells”

El cel blanc del nord, Anímic

Les fulles fan d’ocell

A cau d’orella (Lisa Germano)


Lisa Germano
és una cantautora nord-americana amb molt terreny recorregut, ha publicat molts discos, el primer l’any 1991, i ha col·laborat amb un bon grapat d’artistes reconeguts. La seva és una veu melancòlica i desesperançada que parla de les coses de la vida, les més fosques (d’aquelles coses i aquells llocs on hi ha ombres i dubtes), i quan ho diu sembla que t’ho digui a cau d’orella.

Quan canta:

Love can hurt, love
Love is weird, love

(Cry Wolf – Geek The Girl, 1993)

Dius, “bé, això ja ho he escoltat molts cops”. Però ella ho diu i sembla que encara tingui les ferides obertes. Desprén sinceritat i angoixa vital, no t’ho diu per dir, t’ho explica, t’ho expressa, ho sent. La Lisa Germano, si és alguna cosa, és sincera.

Una curiositat: en el disc “Geek The Girl” hi ha una cançó, “.. A Psychopath“, en la que tota l’estona s’escolta de fons una trucada telefònica real a un telèfon d’urgències d’Estats Units en que una dona totalment terroritzada explica com un desconegut a entrat a casa seva en plena nit. Després d’escoltar-la el cos no se’t queda igual.

Altres:

This stuff it hurts
Always it will
Now I can ask
Now I can say
The things I need to
You’ve gone away
Goodnight

(The darkest night of all – Happiness, 1994)

I així…

PD: Una web amb la biografía i totes les lletres de Lisa Germano.

Cracklin’ Water (Lisa Germano i OP8)

Crackling water
In the crackling light
And the crackling clouds
Here in the crackling night

I want you now
If this is not hate
I don’t know how
I ever over-underrate

Here on earth
Where the wind and the rain prevail
It bends what you build and it rusts what you nail
Here on earth

When the weather is warm
And the cool rains return
When the wind’s fully formed
And the storm we finally earnt

Yeah, i’ll return
When the weather is warm
With the gray i’ve earned
And my heart now fully formed

Here on earth
With the bends and the rust
You hide from the rain and the winds you mistrust
Here on earth

I hate you now
If this is not love
Then i don’t know what
I’ve been a party of

Here on earth
With the wind and rain
They love to erode what you love to sustain
Here on earth these things remain

Crackling water
In the crackling light
Crackling clouds
In the crackling night

I want you now
If this is not hate
I hate you now
If this is not love

If this is not love
Well, i don’t know what
I’ve been a party of
I want you now

I want you now
I hate you now
I hate you now
I want you now

I want you now
Hey…
I hate you now
If this isn’t love

(Cracklin’ Water – Slush, 1997. Lisa Germano i OP8)

Un ocellet s’acosta (Shearwater)

Avui he fet una petita visita rutinària a la web de Shearwater i he vist que tenen a punt de solfa un nou disc pel febrer de l’any que ve. Es titularà “The Golden Archipelago” i ja estic ansiós per escoltar-lo (aquí avancen una de les cançons que en formarà part). A més, venen a Barcelona, tot i que encara queden uns dies, el 7 de març de 2010.

De moment, per anar fent boca, he trobat aquest vídeo gravat el novembre de l’any passat en el que toquen quatre cançons en format “acústico-domèstic”. Les cançons que interpreten són “Rook”, “Leviathan Bound”, “North Col” i “I Was a Cloud”.

Aquesta grabació es troba dintre d’una sèrie de concerts anomenats “Tiny Desk Concerts” creats per una organització productora de continguts nord-americana anomenada NPR (National Public Radio) que no la coneixia i que sembla interessant.

Bé, en tot cas, Shearwater de sobre taula:

Sóc culpable (Nisei)

Que voleu que us digui, no m’agrada gens aquest grup que tothom diu que són tant bons, i que són els nou Manel, i que són tant bona gent, i que ho fan tant bé, Els Amics de les Arts. No poso en dubte cap d’aquestes coses, de fet, els he vist en directe i són bons, molt bons, però no m’agraden, que voleu que us digui, sí, sóc culpable.

Parlant de gustos i de grups, per mi el millor grup que hi ha actualment que canta en català són els Nisei:

Aquest joc

Conceptes (The Lucksmiths)

El passat 4 de juliol els australians The Lucksmiths ens van fer passar una bona estona al festival Absolut Faraday de Vilanova i la Geltrú. L’actuació es podria resumir amb dos conceptes: bona música i bon rotllo. Una estona ben agradable.

Les mateixes sensacions debien tenir els assistents al concert que van fer uns dies després, el 21 d’agost, en una sala d’Austràlia i que es pot veure sencer a la pàgina de concerts Moshcam. Com a mostra una cançó d’aquest concert:

Sunlight

Anem per parts (Supertramp)

Amb Supertramp em passa una cosa: és com si, dividit en dugues parts, la part “pop” i la part “progressiva”, la primera no la pogués suportar i en canvi la segona tot el contrari.

Exemples de cançons de la part més “pop”: “Dreamer” (l’odio), “Give a Little Bit” o “It’s Raining Again” són cançons que les escolto i només començar ja em fan mal les orelles. En canvi, algunes de les cançons de la part “Rock progressiu” de Supertramp (viquipèdia) les trobo senzillament genials: la grandiosa “School“, “Crime of the Century” (vídeo en directe a baix) o “Don’t Leave Me Now” (meravellosa), són alguns exemples del Supertramp que m’agrada.

Crime of the Century

Now they’re planning the crime of the century
Well what will it be?
Read all about their schemes and adventuring
It’s well worth a fee
So roll up and see
How they rape the universe
How they’ve gone from bad to worse
Who are these men of lust, greed, and glory?
Rip off the masks and let’s see.
But that’s not right – oh no, what’s the story?
There’s you and there’s me
That can’t be right

El xiuxiueig d’un somni (Rainbow)

Un apunt, una cançó, en dos vídeos. Créiem, encara hi creiem, que tocarem el cel, arribarem allà on hi ha l’arc de Sant Martí, ho farem.

“We believed we’d catch the rainbow
Ride the wind to the sun”

Fa dies que no deixo d’escoltar Rainbow i també Dio en solitari, hi estic enganxat.

“Soft and warm
She’ll touch my face”

Veient aquest vídeo he pensat en l’apunt de l’altre dia d’en Rockviu. No sé pas on hem arribat amb això de la música, ni tampoc amb els directes, no ho sé, però veient aquestes imatges faria un viatge en el temps fins l’any 77, en aquell lloc, en aquell moment, allà, i senzillament flipar.

Catch The Rainbow

Part 1


Part 2

When evening falls
She’ll run to me
Like whispered dreams
Your eyes can’t see
Soft and warm
She’ll touch my face
A bed of straw
Against the lace

We believed we’d catch the rainbow
Ride the wind to the sun
Sail away on ships of wonder
But life’s not a wheel
With chains made of steel
So bless me come the dawn
Come the dawn